guia de lectures

Un dels rars divertiments intel·lectuals
que encara li queden a la humanitat és la
lectura de novel·les policíaques. Aquesta
opinió potser causarà una mena d’estupor,
no tant perquè jo tingui una predilecció per
aquests autors, que es troben entre les meves
lectures de capçalera, sinó perquè m’atreveixi
a confessar que és així.

Fernando Pessoa

I aquí ens trobem setmana rere setmana confessant la nostra predilecció per aquests autors i aquestes novel·les que confessem que també pensem que són un dels rars divertiments de la humanitat, malgrat que bona part de la humanitat, entre la qual es troben molts dels que diuen que troben gran plaer intel·lectual en la lectura, nega aquest divertiment intel·lectual, o al menys nega que sigui gaire divertiment o que sigui gaire intel·lectual.

En el meu cas, les novel·les que he anat deixant no pretenien ser més que una mostra de les lectures que, sense cap preferència especial de qualitat o interès ni cap ordre temporal, he anat llegint. Cap pretensió, doncs, de dir: Llegiu-les, són algunes de les millors! Només es tracta d’un divertiment intel·lectual, d’un joc.

En canvi, sí que hi ha gent que ens fa guies de lectura amb algunes de les seves obres preferides i justifiquen la tria, com per exemple l’escriptor que acaba de publicar una interessant guia de la novel·la del gènere -que ell diu negre, però que abasta variants que els puristes no inclourien en aquesta categoria- dividida en diversos apartats força heterodoxos; el primer, per exemple, es diu Los primeros en llegar a la escena del crimen. Un escriptor que comença el llibre amb les paraules de Pessoa (en castellà, en l’original) transcrites més amunt.

Com es titula el llibre? Quin és el nom de l’autor? No, no, vull dir el seu nom real, que l’altre ja el sé.

Per cert, algú es compra aquestes guies de lectura?

Fulletons

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, els ritmes de la vida eren molt diferents. Les busques dels rellotges eren dues, i no tres, perquè els segons no eren importants, i amb els quarts que tocaven les campanes de les esglesies ja n'hi havia prou per manegar-se.

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, un entreteniment apasionant era la lectura d'històries per entregues, els fulletons. Aquests presentaven una història fraccionada, que mantenia l'intriga i el suspens fins la publicació del darrer capítol, fent així que els lectors esperessin impacients la propera publicació per tal d'esbrinar el misteri que amagava el relat; una mica com fan ara les sèries que acaven un capítol amb l'inici del proper.
Molts fulletons van acabar publicats com a llibres - des del detectiu Dupin fins el mateix Sherlock van aparèixer en aquest format, que s'escau especialment al gènere negre.

La d'avui és una història que recull perfectament les característiques dels fulletons. És una història àgil i plena de suspens, però alhora amb un ambient envolvent i molt ben definit, amb personatges treballats i reconeixibles, i imprevisibilitat en el desenllaç. És una d'aquestes històries que et toquen de molt a prop, ja sigui per analogies amb els personatges, per l'ambient que descriuen, per l'entorn en el que es produeixen, pel llenguatge que fan servir, o simplement perque estan ben escrites, amb el cor.

Si l'heu llegit, ja sabeu de quina parlo. I si no, estigueu pendents dels comentaris per saber quina és, perquè us recomano seriosament que la llegiu. I ja per acabar, us deixo un fragment definitivament esclaridor, molt més que una pista:

“Siento mucho frío. El viento juega con la falda de mi vestido y me descubre las piernas. Quiero taparme, pero mis brazos no responden a mi deseo. ¿Qué hago aquí? Si pudiera abrir los ojos, vería el cielo estrellado. Si pudiera oír, escucharía el sonido de las olas. Tengo un fuerte dolor de cabeza. Mis cabellos están empapados. Estoy herida. No recuerdo nada. Mi cuerpo está entumecido. Hace horas que voy a la deriva. No sé dónde estoy ni cómo he llegado hasta aquí. Dormiría profundamente si consiguiera dejar de pensar. Siento mucho frío y sonrío. Soy V.M., y creo que estoy muerta”.

Com de costum, us demano autor, títol i - en aquest cas- el nom de la policia encarregada oficialment de l'investigació.

Exòtica, però no tant

Aquest dimarts tinc el dia ètnic, musical i un xic dispers. Recupero una vella novel·la d’una escriptora japonesa (ens arriba poca literatura negra del Japó, oi?) que en realitat no és gaire exòtica sinó que segueix la tradició del gènere negre americà; a la fi, la negra no té fronteres. Quant a la música, us agrada, a més de llegir la primera estrofa, la interpretació que us deixo de la cançó de Schuman? Finalment, com sempre, demano el títol de la novel·la i el nom de la seva autora. Com a pista, i com que l’escriptora, entre altres activitats, també fa –feia?- de cantant, us deixo una interpretació seva d’una cançó que feia temps i temps que no escoltava. Bé, en la seva veu no l’havia sentida mai. Ah, i teniu també la seva cara de dama matadora. Què més  puc afegir?

Entonces oyo la voz del bajo que no olvidaría hasta el día de su muerte. Era noble y hermosa, como el órgano de una iglesia. Se deslizó hasta ella, le lamió los pies y trepo con seguridad hasta atrapar su corazón. Reconoció la cancion: era  Zigeuner Leben, de Schuman.

Im Schatten des Waldes, im Buchengezweig,
da regt's sich und raschelt und flüstert zugleich.
Es flackern die Flammen, es gaukelt der Schein
um bunte Gestalten, um Laub und Gestein.
(algú és capaç de traduir)





Per acabar, la interpretació de l’escriptora, vull dir de la cantant:

Tria un número...

Entre setmana sempre provo de llegir una mica abans de dormir. No hi fa res l'hora que sigui, encenc el llibre i intento llegir una estona. Aquest moment de paraules alienes és com una frontissa entre el dia i la nit; buidar el cap dels meus pensaments, omplint-lo amb les paraules d’algú altre. (Nota mental: és fantàstic que els escriptors escriguin, gràcies a tots).

Sovint aquest moment de lectura és testimonial: a la tercera plana el llibre em cau sobre el nas i llavors és el moment d'apagar-lo, i d'apagar el llum; moment d'estirar una mica el llençol amunt, mitja volta i fer la boleta: a dormir. Algunes vegades, però, el llibre té una presència més intensa. Encara recordo el rellotge avançant implacable entre les 3 i les 4 de la matinada mentre devorava per primer cop una de les històries del sargent Bevilaqua, o de la Petra Delicado, o del Montalbano o el Brunetti, o de Wallander o de la Salander. Llibres que em duen directament a la matinada, o que - si sucumbeixo a la son - es reprenen durant el dia, si la sort determina que és festiu. Llavors em perdo a les seves planes fins que ja no queda res més per llegir, només el buit de la darrera plana en blanc i l’enyor del món fictici que t’expulsa de nou a la realitat.

La setmana passada vaig acabar un altre llibre que no em queia de les mans a la nit. Un llibre que comença amb un misteri molt intrigant, i amb un protagonista que reflecteix un cop més aquesta ja tradicional característica introversió gairebé patològica que acompanya els racionals en el seu viatge interior, allunyant-los de la relació personal o emocional amb el seu entorn. Us deixo unes quantes pistes en primera persona que crec que són clares si l’heu llegit, i si no (us el recomano) us permetran googlejar fins que el trobeu. Ja sabeu què us demano: autor, llibre, nom del protagonista.

Una carta a la bústia. Un poema inquietant. Una endevinalla: pensa en un número, del 0 al 1000. I ara obre el sobre petit que t'hi adjunto: sé que és el número que has pensat. Puc llegir-te la ment, fins i tot abans que pensis. I sé que no tens la consciència tranquil•la: et toca pagar, et tinc acorralat - ets la meva víctima.
Et mataré, potser al Novembre, potser al Desembre, i no hi pots fer res: serà inevitable, incomprensible i cruel. Esperaré el moment apropiat, no tinc pressa. Tot serà perfecte i semblarà impossible, incomprensible.

sang i suor

La fugida és moltes coses. Quelcom ben definit i rabent, com un ocell que recorre el cel en un vol ras. O quelcom brut i que s’arrossega; una colla de moviments que s’assemblen als d’un cranc quan passa per un llot figuratiu i literal, un procés d’avançar a poc a poc, fer salts cap un costat , i córrer cap enrere.
És dormir als camps i als llits dels rius. És avançar a rossegons, sobre el ventre, milles al llarg d’una sèquia. És uns camins comarcals, enforcalls de línies de ferrocarrils, la porta del darrere d’un camió il·legal, un vehicle robat i una parella morta al carreró dels amants. És un aliment rampinyat als vagons de mercaderies, uns vestits furtats de fils amb roba estesa; robatori i assassinat, suor i sang. Les coses complicades fetes tornar senzilles mitjançant l’alquímia de la necessitat.

Una altra vegada tinc la vena cinematogràfica. Em sembla que aquesta pel·lícula l’he vista més de tres vegades, que en el meu cas ja és molt. El director és mort (us en deixo una foto), el seu protagonista, un dels meus preferits, també; va morir de càncer. Us havia dit mai que la protagonista era una de les meves dones preferides? Recordeu que poc després de rodar aquesta pel·lícula es van casar?

Bé, si voleu, podeu parlar de la peli, però com que aquí es tracta de literatura, heu de dir el nom de la novel·la en què es va basar i qui la va escriure (per als més aplicats, i fora de concurs: any de publicació de la novel·la i d’estrena de la pel·lícula).