dimarts de sang

dimarts i 13

2011-09-14T00:01:00.002+02:00

El xoc de trens havia estat brutal, però ara no era el moment de buscar culpables sinó d'intentar fer alguna cosa pels escassos supervivents que gemegaven entre la ferralla.

Els dos homes es van aturar un moment mentre contemplaven tres víctimes, dos homes, un dels quals encara mantenia una cigarreta -darrer vestigi de normalitat- entre els dits groguencs, i una dona a qui semblava que la mort l'havia presa en un moment dolç, perquè mantenia un somriure a la boca. Una mica més enllà, una velleta, com una aparició de novel·la victoriana es queixava, però no semblava que la seva vida perillés. Potser ella podria proporcionar detalls de la catàstrofe.

L'home més gran, d'aire solemne, intentava asserenar el més jove, però les seves paraules difícilment ho aconseguirien:

-A la vida no hi ha temps per a tot. Riure i plorar, divertir-se i ensopir-se... i en el punt de néixer ja t'has de preparar a morir. Perquè les ganes de plorar que tenen les criatures de bolquers és perquè ja ho senten.
-Ja senten què?
-L'olor que hi ha escampada de la mort... Després un s'hi avesa...

El majordom

2011-09-06T23:30:00.000+02:00

- Bé, veig que l'advertència sobre les dots d'observació del senyor no eren en va... i, si us plau, senyoreta, no voldria que em malinterpretés. Permetim que ara sigui jo qui li expliqui...

- Si us plau, bitllets...

La interrupción rompió la burbuja de tensión que nos rodeaba. El hombre digno sacó su billete del bolsillo de su camisa, el chico de gafitas ocultó instintivamente el cigarrillo recién liado en la palma de su mano, mientras rebuscaba el suyo en los bolsillos de su chaqueta. Yo por mi parte rebuscaba en mi bolso, sin suerte. El revisor esperaba mirando indiferente hacia el fondo del vagón. Miré en la bolsa de los peces y allí estaba.

- Tingui, tingui
- Gràcies. Bona tarda.

Nos quedamos un rato en silencio; la interrupción nos había desconcertado, y cada cual se recompuso. Recuperamos las distancias. Aproveché para simular un intento de ordenar nosequé en mi bolso y recoloqué a mis peces; alguien limpió sus gafas, alguien miró por la ventana.

- Bé, sembla que ja hem passat Cervera.
- Cierto. Y si me disculpan un momento, voy a estirar las piernas hasta allí atrás.
- No anirà pas vosté potser a fumar?
- No, hombre, no, que está prohibido!
- Es clar, es clar. L'acompanyaré, si no li sap greu.
- Doncs a mi em disculparan? em sap greu deixar aquí els peixos...

Los hombres cruzaron una mirada cómplice y se marcharon juntos.
Durante un rato estuve mirando por la ventana, rumiando con desagrado la sensación de haber hablado en exceso. Me pasaba a veces con extraños: de pronto me encontraba a mi misma compartiendo pensamientos y opiniones guardadas celosamente durante meses. No dejaba de ser un gesto de desconsideración, aunque no sabía exactamente porqué. Lo cierto es que mis agobios con los enigmas de novela policial eran un tema que no le concernía a nadie más, y aunque estaba feo andar contando cuitas propias, también era cierto que me daban mala vida cada catorce días. Tan cierto como que me divertían cada catorce dias, cuando le tocaba a otro: siete bien, siete mal, siete bien, siete mal, siete bien, siete mal, siete bien, siete... me adormilé con el ruido y el movimiento del tren.
El olor a tabaco y la sensación de movimiento cerca delataron el regreso de mis interlocutores casuales. Un tren pasó en el sentido contrario al nuestro, haciendo mucho ruido. Me despabilé. Ellos se sentaron sin decir nada. Les brillaban los ojos.

Por el pasillo pasó una abuela bajita y regordeta , acabada en moño y coronada con un sombrero de aire victoriano. En su brazo un paraguas de flores con volantitos. Tras de ella un señor alto y serio, algo calvo, con librea y guantes blancos, cargaba con tres cajas forradas de papel a rayas y cerradas con lazos de tela.

- I am definitely sure, Mr Hudson: I just saw a woman being strangled in the train that just crossed ways with us.
- I regret to say, Madam, that yours is an absolutely extraordinary statement, I'm afraid.
- I know what I saw - and I know that I saw a murder ... oh, poor lady, she looked so young... we must do something immediately, Mr Hudson.

PD: avui fem l'enigma numero 100, i en teoria això acaba aquí. I potser tots ens perdrem amb el tren, dins un túnel llarg que no tindrà final, si no és que potser aquest post sigui un 100a, i encara faltin un 100b, i potser un 100c?? No se. Ja veurem, però sembla que tot plegat no pot acabar així, tan obert.
De moment, hi ha un llibre i un assassinat que us permetran trobar un títol d'un llibre i una autora clàssica del gènere, dins la sèrie d'un dels seus personatges famosos...

beatitud

2011-08-31T18:14:00.000+02:00

Uf, aquesta calor...! Ja acabats els matins continuats de platja i les nits a la fresca -és un dir- en costa mourem de casa, encara que els núvols ens intentin enganyar. Al matins, ni tan sols travesso la frontera de la Sagrada Família:

-La primera piedra se colocó en 1882, el día de San José. La idea surgió cuando el Concilio Vaticano I proclamó a San José patrono de la Iglesia Universal. Un librero, José María Bocabella, fundó la Asociación de Devotos de San José. La finalidad de esta asociación era aplicar en los obreros catalanes la doctrina social de la Iglesia católica. Bocabella compro el equivalente actual de una manzana del Ensanche barcelonés en el barrio de Sant Martí de Provençals con la idea de edificar un templo expiatorio. El arquitecto Villar regaló su proyecto para el templo. Luego, por una serie de circunstancias, Villar dimitió y Gaudí empezó a trabajar en él en 1883...
I així sabem el procés de construcció de la Sagrada Família, qui era Gaudí... qui era Ramon Cabrera, fins i tot qui era Llull, com tothom sap un dels Set Arbres de Moira.. En fi, que si no fos per la calor que em causa ensopiment potser no m'estaria llegint aquest seguit de biografies que no acabo de saber si realment pertanyen a una novel·la negra, criminal o de misteri, tot i que hi ha assassinats, investigadors privats aficionats i policies bons i dolents, i simbolismes, simbolismes a dojo. I no és que en algun moment la cosa no tingui la seva gràcia o que no hi hagi alguna estona en què el meu esperit no s'enlaire en un inici de misticisme que, com se sap, és una manera d'alliberar-se de les servituds de la carn.

La novel·la va ser publicada al mateix temps en català i castellà i la seva autoria és doble. I si voleu una curiositat, crec que la primera traducció que se'n va fer va ser al coreà.

I em sembla que la cosa s'acaba. Que ja podreu gaudir de la literatura negra o vermella sense necessitat d'entrar aquí. Que al final, com ha de ser, s'obren altres temes i naixen altres blocs.

l'observador

2011-08-23T00:55:00.003+02:00

- Veig que vosté comparteix aficions lectores amb la senyora...

- Eh... ah!, si, si... perdón...

El señor de barba cana le alargó el libro con una sonrisa.

- Tingui, el seu llibre.

- Ehhh...muchas gracias...disculpe... estooo... quiero decir...

Se notaba a la legua que el chico tenía un problema de timidez patológica, que claramente había estado cotilleando, que ahora se sentía pillado en renuncio, y que estaba pasando un mal rato, pero en sus ojos había un brillo extraño de vivo interés, que parecía trascender el mero fisgoneo; parecía un interés personal capaz de abrirse paso entre su vergüenza...

- Disculpen, pero acerca del tema que comentaban...

Le miré interesada, animándole a seguir - ahora la que sentía un interés creciente era yo. Mi compañero de asiento se mesaba las barbas, divertido.

- Si?

- No he podido evitar escuchar lo que decían... y... verán, quizás es una intromisión por mi parte, pero... no sé... y ... y si... pero.... no, no, da igual, quizás es tan solo una locura...

- A què es refereix, home? parli, parli !

- Si, digui, digui, ens està intrigant!

- Bien, si no es abusar y tienen un rato, permítanme que les explique una pequeña historia, que quizás sirva de ejemplo y les permita comprender el porqué de mi indiscreta ingerencia.

- Expliqui, expliqui, jo no baixo fins al final del trajecte.

- Jo encara tinc tres quarts d'hora de viatge, endavant.

- De acuerdo. Permítanme que antes líe un cigarrillo; no se preocupen, no pienso encenderlo, pero liarlo me ayuda a centrarme y a ordenar mis ideas.

Durante un minuto largo le observamos abrir su mochilita, sacar un paquete de tabaco y una cajita de papel de fumar, y miramos en silencio como, sin levantar la vista, sus dedos reproducían fielmente un ritual automatizado a base de miles de repeticiones. Cuando por fin tuvo entre sus dedos un cigarrillo acabado, el tabaco y los papelillos de nuevo en su sitio, la mochilita cerrada - el libro dentro - tomó aire, y empezó a hablar.

- Viajo a menudo a la tierra de la niebla; visito con frecuencia la granja de caballos donde crecí, y prefiero el viaje en tren a cualquier otro medio de transporte. Disfruto de tres horas de calma en las que el tiempo se mide por el traqueteo de las vías y las paradas en las estaciones, y puedo sentarme a mirar pasar el paisaje y las personas que suben y bajan en cada parada. Sé cuando pasan los revisores, y que cuando ya han pasado por segunda vez es seguro salir del vagón para fumar en el pequeño espacio entre coches. Quiero decirles con esto que frecuento este trayecto, y que reconozco a los pasajeros habituales y a los ocasionales.

Se preguntarán qué relación existe entre esto y el tema que comentaban, y en realidad tiene poco que ver, pero, sin querer en absoluto parecer pretencioso, permítanme señalar que me gusta observar, y que a base de años y años de viajes creo detectar en los demás las preocupaciones, intenciones e intereses. Por eso, cuando he visto que usted, señora, leía a Jim Thompson, y que usted, caballero, al sentarse ha reconocido la lectura de la señora, lo que ha motivado que discretamente pero inmediatamente guardase en su bolsa un libro que llevaba escondido entre las hojas del "Sport".... un libro debo decir que bastante usado, y resulta que se trata de una obra que conozco bien, creo que es de la colección compactos de anagrama, si no recuerdo mal editado en el año 90, con esos dos hombres conversando por encima de una mesa con mantel, la ventana al fondo... esa escritora inquietante...

- Vaja, ja ho pot dir, ja que és observador...

- Se lo he dicho, me gusta observar - pero permítame que continúe, o me disiparé y no llegaré a contarles lo que pretendo.

- Si, si, perdoni, no pretenia interrompre'l.

- Decía que usted enseguida ha corrido a esconder su libro. Lo curioso es que ese libro precisamente...

- Perdón, tampoco quiero molestar, pero ¿puedo preguntar qué libro era?

- Es curioso que sea usted precisamente quien lo pregunte... ¿tal vez el caballero lo quiera compartir?

- Bé, jo...

Ahora el centro de atención era la cara de mi compañero de asiento, que iba ruborizándose progresivamente a la par que aumentaba su incomodidad, toscamente disimulada bajo la sonrisa bondadosa y la solemnidad de su barba blanca.

- Bé, veig que l'advertència sobre les dots d'observació del senyor no eren en va... i, si us plau, senyoreta, no voldria que em malinterpretés. Permetim que ara sigui jo qui li expliqui...

Novament teniu un llibre i una autora per endevinar: complicat però no difícil - hi ha pistes, seguiu-les. La història continuarà....

PD:Gairebé una setmana després veig que l'enigma no te encara solució proposada, de fet ni un comentari... potser podeu pensar en altres títols d'aquesta autora, coneguda pel seu retrat d'un psicòpata ben conegut i ple de talent... va, que ja s'acaba aquest matusser culebrot d'estiu!

vent de dalt

2011-08-17T21:46:00.000+02:00

Fa calor i els vents, tret d'una marinada que m'arriba poc, es resisteixen a pausar-la. Podria dir que enyoro la tramuntana de fa unes setmanes, però mentiria perquè la seva empenta no era capaç d'esbandir els núvols i, dia sí dia no, o també, l'estiu es disfressava amb vestits de primavera o tardor. Aquí, al sud, no m'importaria que bufés una mica de vent de dalt, del que suavitza les ones i manté allunyades les herbes dels arrossars; però em conformaré amb el que hi ha: dies plàcids d'aigua calda i cel entremaliat a les tardes.

No sé si hi ha cap novel·la que parli d'un crim a les terres de l'Ebre, segurament que sí, però com que no la conec, avui deixo un fragment d'una mort a l'Empordà. El cas el resolt un detectiu que passa una temporada a Vilator, un municipi imaginari prop de Begur -Begur té un dels pocs ajuntaments catalans que confessa superàvit en aquesta època de crisi. El detectiu, que protagonitza, segons em sembla, la seva segona novel·la, ja comença a ser gran i no està gaire per històries i sí per antigues cançons de quan encara era una mica innocent, però encara té ganes i forces per embrancar-se en un trajecte que ni li va ni li ve.

En fi, una mica de l'Empordà que tots coneixem, el del turisme i els de l'especulació, el dels suquets i el dels paisatges, el dels passeigs, com aquest que coneixem la majoria, encara que jo mai no he sentit en l'indret olor de romaní o de fonoll.

... a l'Empordà havia descobert un camí alternatiu molt agradable, el que va d'Empúries a l'Escala, entre el mar, la sorra, els pins i les pedres velles. Em relaxa tenir el mar a prop, veure com bateguen les onades contra les roques i sentir l0mbra acollidora dels pins i l'olor embriagadora del romaní i del fonoll. És l'essència del Mediterrani, d'un món perdut que costa de trobar entre les construccions exagerades que ja fa anys que han malmès la Costa Brava, d'un món paradisíac que no fa tants anys era domini de pescadors, corallers i somiadors que emprenien la ruta de les Amèriques i que ara ha caigut en les mans destructores de l'impersonal turisme de masses.

Per si cal alguna pista més, els dolents, a part d'alguns autòctons, pertanyen a les màfies del'est. Va, un altre detall, el detectiu-escriptor té un ajudant circumstancial, un periodista amb idees que la majoria dels lectors -encara hi ha classes- ens pot costar de compartir:

-No em miris així, que no he follat -va ser el primer que em va dir el Roc quan va baixar amb un somriure de triomfador-. Només me l'ha mamat. Follar amb putes és d'obrers, Max! T'ho dic jo.

Per cert, si els protagonistes viuen a la vora de Begur, no seria més fàcil anar a buscar la noia que ve de Barcelona a l'estació de Flaçà en lloc de desplaçar-se fins a Figueres?

No cal que respongueu aquesta pregunta, és suficient el títol del llibre i el nom del seu autor.

complot

2011-08-09T10:06:00.007+02:00

- Disculpi, és a mi?
- Perdò?

No era consciente de haber iniciado ninguna conversación con aquel hombre que antes leía sobre su hombro y ahora la miraba con ojos amables y una nota de intriga. Por un momento le pareció ver de reojo una sonrisita socarrona en la cara del hombre con gafitas.

- Que m'ha dit res?
- Ai, disculpi, estava capficada i potser he parlat en veu alta sense adonar-me'n.

Ahora la sonrisita socarrona del gafitas era un jiu jiu quedo, enfocado al paisaje que se deformaba con la velocidad tras la ventana. Como en el cine mudo.En su regazo un librillo amarillo con la portada ilustrada en negro... una imagen de cruce de vías "Bella city 34 miles, Eagle lookout 5 miles, Arroyo beach 7 miles, Sky bouté" y un título sugerente... no era aquel? el libro en el que el detective L. A. buscaba a una joven mestiza y acababa persiguiendo asesinatos arriba y abajo recorriendo los Estados Unidos? ...

- No pateixi, no m'estranya que es capfiqui, amb aquest tipus de lectures. Alguns aspectes de la maldat humana no són fàcils de pair.

Tras una pausa, el hombre de pelo blanco continuó la conversación con su voz grave y agradable de fumador empedernido. Estaba claro que quería hablar.

- Ai, si, té tota la raó, no puc amb ell, tot i que està ben escrit. Veig que l'ha llegit, aquest llibre...
- Si, l'he llegit. No he pogut evitar veure que no passa de la pàgina que te oberta... li puc dir que millora a partir de la pàgina 31, però tot i així fa un retrat prou fidel de la manca de moral, que a estones trasbalsa. Em va agradar, no obstant. Cóm és que el llegeix?
- Calli, calli, és un compromís que em te una mica angoixada.
- Un compromís?
- Doncs si, però no voldria avorrir-lo.

Otra pequeña pausa. El hombre del pelo blanco parecía tantear con prudencia si cruzaba el límite entre la conversación cordial y la intrusión. Finalmente se decidió a preguntar.

- No, no, la veritat és que m'interessaria saber-ho, i més del que creu. Jo mateix tinc compromisos que darrerament se'm fan feixucs. Li ve de gust explicar-me quina mena de compromís li fa llegir novel.la criminal?

El gafitas nos miraba de reojo, cada vez con menos disimulo. Una de sus cejas éstaba elevada por encima de la montura metálica de sus gafas, señal inequívoca de que su curiosidad iba en aumento, paralela a su timidez, pero que en este momento ya estaba a punto de meterle en la conversación.

- Doncs miri, va començar com un joc. Un joc d'endevinalles. Un lloc comú a internet on compartir cada dimarts lectures de gènere negre i enigmes per cercar llibres, autors, personatges. Una idea divertida d'un amic que em va engrescar.
- I doncs, on és el problema?
- Problema cap. Era molt divertit. M'agrada llegir, m'agrada escriure i m'agrada jugar. Hi havia curiositat i la gent participava, llegia, es divertia, intentava endevinar, comentava, era enginyosa. Fins aquí tot bé.
- Però hi ha un però, oi?
- Doncs si. Resulta que cada cop havia de passar més temps cercant lectures per no repetir autors. Sap? a mi m'agrada repetir autors quan el personatge m'agrada, quan enfilo un detectiu que m'enganxa en llegeixo tota la sèrie, i si l'autor és prolífic arribo a llegir desenes de llibres seguits. Es clar, per molt que llegeixi, trobar nous autors per escriure'n cada cop era més difícil, hi estava hores. I no només això, és que al cap de cinc minuts d'haver-ho publicat ja estava endevinat, i sempre pels mateixos. No hi fa res, està bé, era precissament per a això - vol dir que ho esperaven amb ganes... però hi havia qui ho feia amb poca interacció... com explicar-li... poc reconeixement a l'esforç...
- Ja veig... vol dir que hi dedicava molt esforç i no li satisfeia prou?
- No és ben bé això. És que les publicacions no respiraven prou. Com dir-ho... no sempre hi havia contribució de retorn. De vegades era com un consum ràpid, una resposta concisa amb el mínim de paraules possibles, escàs comentari sobre la lectura, escàs comentari sobre la manera de plantejar l'enigma, escàs comentaris sobre les pistes, el camí per trobar-la... poc joc. M'entén?
- Ja veig.
- I a més, com que ja no era gaire lúdic, els visitants ocasionals van deixar de venir, les úniques visites que comentaven competien per veure quí l'endevinava abans. Cert que hi havia comentaris de reforç, dels que agrada llegir, dels que fan broma i caliu, però també hi llegia queixes de si hi havia repetició d'autor, si els llibres triats eren dolents, o banals... tot plegat una mica depriment. I molt exigent - un de cada dos dimarts, sens falta... vaig començar a fallar, ara publico un dimecres, ara un dijous... vaig canviar de feina i vaig perdre el sentit del temps, no sabia en quin dia estava fins que de sobte pensava "ostres, l'enigma!!".
- No li va ajudar ningú?
- Si, si, un bon jan (dels de comentari agradable) me'n va escriure uns quants, en un moment que realment no podia trobar el temps per a complir, però ell també en té molta, de feina... I el cas és que no vull faltar al meu compromís inicial, sóc persona de paraula, jo, però quan s'acosta el dimarts ja pateixo. Però l'estic avorrint!
- No, no sap fins a quin punt m'interessa això que em diu. Sap, jo també estic atrapat per una paraula donada, i no veig la manera de poder-me'n desdir.

- Ah si?

No esperábamos una tercera voz en aquel momento, así que los dos nos giramos a la vez para mirar al gafitas, de manera un poco brusca. Se había ido retorciendo en su asiento hacia nosotros, aún con la cara hacia la ventana pero mirándonos con tanto afan que estaba a punto de verse su propia nuca. Con las piernas y los brazos cruzados intentaba disimular su curiosidad cotilla, pero era obvio que ya no podía ocultar sus ganas de saber más del asunto, y se le había escapado sin querer una exclamación de sorpresa. En un segundo se puso colorado como un tomate. Su libro cayó al suelo. El hombre de pelo blanco se agachó cortesmente a recogerlo.

- Veig que vosté comparteix aficions lectores amb la senyora...

PD: Aquest cop cal endevinar quin és el llibre que llegeix el noi d'ulleres, i el detectiu que el protagonitza. És una mica més complicat de l'habitual, però no impossible; a més, és estiu. Figura que teniu temps per pensar i buscar. En qualsevol cas, la història continuarà...

Evolucions

2011-08-02T11:57:00.001+02:00

Em vaig comprar la novel·la perquè em va agradar el títol i perquè una petita ressenya que vaig llegir la deixava força bé; també perquè m'agraden els ocells i si pogués, volaria. Després, m'he empassat a bon ritme i plaentment les gairebé 500 pàgines, encara que tothom sap que són innecessàries tantes pàgines per resoldre dos crims. El que passa és que ja sabeu com són els autors nòrdics, que sembla que a vegades tant els és l'acció i es dediquen a parlar de la vida dels personatges i de la societat en què es mouen. I això és el que fa aquesta autora que és danesa i biòloga i que ens presenta com personatge principal una noia que ha de llegir i defensar la seva tesina i just poc temps abans de l'examen li assassinen el seu tutor principal d'una manera poc convencional. Aquí us deixo una pista del mètode de l'assassí:

-Pero entonces ¿cómo se coge la solitaria? -se interesó el comisario.
-Hay que comer carne infectada que no esté bien cocinada, lo que te convierte en el huésped final, ésa es la idea.
Cuando el ser humano es el huésped final desarrolla la solitaria -recito dibujando unas comillas en el aire-. Pero si, por algún error, pasa a ser el huésped intermedio, las larvas infestan la carne como harían con un cerdo y esperan que alguien se las coma. Pero nadie come humanos, de modo que a medida que pasa el tiempo las larvas se calcifican y se endurecen. Después empiezan a ocasionar graves daños a su huésped, sobretodo si llegan a infestar el tejido nervioso. Todo comienza con pequeños ataques de epilepsia que no tardan en empeorar, luego llegan los trastornos visuales y nerviosos en forma de alucinaciones y, finalmente, la muerte. Como le pasó a Lars. Tener la solitaria es totalmente inocuo, pero sus larvas son letales. Son conocimientos básicos para un parasitólogo.

La veritat és que jo no sabia com anava la cosa, ni tampoc sabia el que és un dels motius importants de la novel·la: la discussió (detallats arguments a favor i en contra), sembla que ara ja resolta, sobre l'evolució dels dinosaures: Els dinosaures són els avantpassats dels pardals? I al llarg de la novel·la, moltes altres distraccions, com per exemple, les dificultats d'alguns departaments universitaris per subsistir o, per anar a un altre tema completament diferent, la creença que la majoria dels pedòfils porten bigoti.

En definitiva, coneixeu l'autora d'aquesta novel·la que al seu país van considerar (la Radiotelevisió estatal) la millor de la dècada passada? I una segona pregunta, aparentment de fàcil resposta: llegireu aquest llibre?

al tren

2011-07-31T01:20:00.005+02:00

Escuchaba distraída las conversaciones ajenas, con la mirada perdida en la ventana.
Avanzado el sábado, eran ya cinco días los que llevaba cargando con la mala conciencia del deber incumplido. Simplemente no conseguía cuadrar el tiempo.
Entre sus pies una bolsa de papel, con una fiambrera llena de agua en la que nadaban chips (la colisa) y una gambusia sin nombre; se dirigía a casa de Carol, quien se había ofrecido a acoger a los dos peces en su estanque hasta la vuelta de vacaciones
En su regazo un libro cerrado, de tapas blandas y amarillas ilustradas en negro, cargado de maldades y mezquindades. No conseguía pasar más allá de la página 30. Volvió a abrirlo de nuevo, aquella página de la que no conseguía pasar describía a aquel vendedor sórdido que aceptaba la sórdida oferta de una madre sórdida, que ruín y codiciosa brindaba a su hija deficiente a los sórdidos vendedores a domicilio, a cambio de innecesarios objetos domésticos. Una vez más la mezquindad se le hizo molesta.
Intuía sobre su hombro la mirada curiosa de lector impenitente del hombre de pelo y barba blancos que se viajaba sentado a su lado. Apenas logró fijar la vista en un par de líneas, incapaz una vez más de concentrarse en la lectura.
Levantó una vez más los ojos, y esta vez su mirada se cruzó con la del hombre delgado, de pelo oscuro y cortísimo, gafitas y aire despistado, que viajaba agarrado a su mochilita negra, justo frente a ella. Incómoda, volvió a bajar la vista al libro, una vez más.

En su mente rondaba, sorda y machacona, la culpa del escrito que no había publicado puntualmente en martes, pero también una frase que iba cobrando más y más cuerpo, hasta se oyó a sí misma soltarla en voz alta y clara, sin querer:
- Extraños en un tren
- Disculpi, és a mi?

De moment podeu provar a endevinar quin és el llibre que la noia intenta llegir - te un títol que comença per una xifra, i l'autor te cognom d'electrodomèstic.
Potser l'encertareu, potser no, però la història continuarà....

La mística de la sang

2011-07-19T13:55:00.000+02:00

A l'estiu -ja sé que hi ha gent que no distingeix les estacions-, fa de bon llegir alguna cosa lleugera, si pot ser que tingui uns pessics d'humor, que contingui alguna aventura exòtica... Buscant aventura, vaig triar aquesta novel·la pel títol, sense saber si algú n'havia dit alguna cosa, bona o dolenta. La paraula místic del títol -a l'estiu sempre solc tenir algun episodi d'un cert misticisme- em va acabar de decidir. No em penedeixo de la meva tria.

El llibre, que no sé si és negre o vermell, té com a protagonista un personatge que havia treballat com a professor i al qual un problema amb una de les seves alumnes (això ho sabem més tard) va fer deixar la professió. Després d'un temps sense fer res i sense cap perspectiva de futur, va agafar, amb poca convicció, una feina que consistia a netejar els llocs que els que havien mort violentament deixaven fets una pena. La tasca semblava senzilla i apta per a no especialistes, però ja se sap que qualsevol activitat necessita un aprenentatge. Cal dir que, en el cas del protagonista, malgrat les dificultats inicials, el seu progrés va ser força ràpid

Me agaché para mirarlo y el hedor me golpeó en la cara. Volví la cabeza y retrocedí un par de pasos.
-Dios.
-Sí, el tío apestaba.
-¿Y eso qué es?
-Caminos de gusanos. Hacen nido en el cadáver y después salen en busca de una vida mejor. Todas esas cositas negras son cáscaras de gusanos.

...

Me coloqué la mascarilla sobre la boca y segui rascando y frotando. Limpiando la sangre y recogiendo los trozos de cerebro.
[...]
Me gustó la sensación. Las cosas volvían a ser como antes. Mejor que antes. Como si nada malo hubiera sucedido.

D'aquesta manera ens passem força pàgines, les necessàries perquè el lector, si es troba a l'atur, és consideri capacitat per entrar en el gremi dels netejasangs i recollidors de cervells, professió que no sé si al nostre país està regulada. Però en aquestes pàgines no només assistim a un curs accelerat de la professió amb diversos casos pràctics, sinó que van apareixen gent i escenes que mostren un món truculent, patètic i escèptic, però també generós, comprensiu i esperançat, més o menys com la societat en què vivim. I així, anem descobrint sobretot una sèrie de personatges que van donant forma al món en que es mou el protagonista, com el seu pare, que també era professor però que es va convertir en guionista de cine:

La gente habla de evasión como si fuera una carga espantosa. Como si los habitantes de este tedioso mundo no merecieran algo de descanso y tranquilidad. Hablan de ello como si fuera la única virtut del cine. Como si no fuera la mayor forma de arte del siglo veinte. Como si Godard, Fellini, Hitchcock, Cassavetes, Bergman, Altman y Wilder no hubieran pisado jamás este mundo. Una película, solo una, de éxito moderado, tiene un efecto mayor sobre la vida de las personas que casi quince años de docencia. Que son los años que trabajé sin descanso en este pozo de incompetencia y mediocridad que son las escuelas públicas...

Ja em torno a allargar sense haver dit res del cas criminal -relacionat amb les ametlles- en què es veurà involucrat en Web i de la manera que intentarà resoldre'l. I tantes altres coses.

Bé, si teniu interès a saber què passa, haureu d'esbrinar el nom de la novel·la o el de l'autor, que, segons he llegit, viu a Los Angeles i porta publicats només una desena de llibres.

Juliol

2011-07-14T23:28:00.004+02:00

Arriba l'estiu i acaba l'escola. Els nanos i nanes canvien les seves rutines habituals per altres, més exteriors, menys lligades a les cadires. Molts continuen l'horari d'oficina, de 9 a 5, hora amunt, hora avall. En canvi, uns quants tenen la sort de trencar totalment per canviar d'entorn i traslladar-se a mons nous per descobrir, en mig de la natura, on viuen aventures més o menys controlades.
Jo recordo molts estius ensopits, de calor i lectura en un raconet fresc, amb el fons de les veus de la ràdio de casa i dels veins, que pujaven pel celobert junt amb el soroll de les forquilles xocant amb els plats on es batien truites, veus llunyanes de nens i mares i avies - un món clarament femení, el dels matins de juliol - i rentadores que giraven i giraven, dreta -esquerra, esquerra-dreta - aigua, voltes, buidats, centrifugat...
Els nens anàvem prou al nostre aire, en aquella època de pocs casals, on entretenir-nos no era cap prioritat vital. Simplement procuràvem no destorbar massa, no se si ho aconseguiem, però.
L'activitat principal un cop llevats era la lectura - tot esperant l'estona de sortir a còrrer amb amics, típicament a les 5 de la tarda.
Recordo especialment una sèrie de llibres que em va fascinar, on cada una de les històries transcorrien durant les vacances dels nens. Eren nens benestants que durant l'any estaven interns a les seves escoles, i que un cop arribaven les vacances, per un motiu o per altre no podien anar a casa amb els pares. Això feia que anessin a casa dels oncles, igualment benestants i que vivien al camp, on es trovaben amb la seva cosina, una noia "rarota" amb la que m'identificava totalment.
Ja sabeu de qui parlo, està clar.
El llibre (de literatura juvenil) que volia comentar-vos és negre només fins a cert punt, i no l'he tornat a llegir des d'aquella època (i a la meva filla no li ha despertat mai el més mínim interés).
Em va encantar perque els nois habiliten una cova natural per a viure-hi uns dies, mentre vigilen les restes d'un peci que ha sortit de la mar durant una tempesta. Aquella cova em semblava i em sembla encara el lloc més maravellós del món. Com la preparaven i l'omplien dels subministraments bàsics, com s'hi entrava i sortia... Si la trobés m'hi instalaria i ja no en sortiria mai més.
Altres llibres posteriors no em van agradar tant, ni tan sols els dels carros de gitanos, però és que el primer llibre d'una sèrie sempre és especial.
Dieu-me el nom de l'autor, el títol del llibre i el nom de la cosina "rarota", i guanyareu un premi que hores d'ara és bàsicament testimonial, com tantes coses....
Bon djous, gairebé divendres, ja que no us puc dir bon dimarts pel retard amb que penjo això. Em disculpeu?

Crim a l'estadi de l'Arsenal

2011-07-06T00:51:00.000+02:00

Avui parlaré de futbol i no copiaré cap fragment. Per tercera temporada consecutiva se'specula amb el fitxatge de Cesc per part del Barça. Notícies, contranotícies, arguments a favor i en contra del fitxatge. Aquest any sí, diuen, il·lusionats, alguns. Ens cal?, diuen d'altres que considero més realistes. Siguem prudents, demanen uns quants. Que es manifestin ja, volen els més impacients.

Tres anys en futbol són una eternitat i sembla que tant per l'Arsenal com pel Barça es tracta d'una qüestió de principis que sobrepassa la lògica de l'efectivitat que es demana en un esport que, diguin el que diguin, exigeix resultats immediats.

En fi, que tot l'assumpte, m'ha fet pensar que al final algun precipitat, fart de tanta història, acabarà cometent un crim a l'estadi del club anglès. Jo simplement aviso.

I ja he donat totes les pistes per poder localitzar el títol d'un llibre i el nom de l'autor n'ha de ser una conseqüència. I com que avui em sento especialment generós i, a més, suposo que es una novel·la poc llegida, afegiré que és de 1939, quan minvaven els assassinats a Espanya i començaven a la resta d'Europa.

per les seves obres...

2011-06-28T23:42:00.000+02:00

Alguien, o algo, estaba intentando, inútilmente, bajar la escalera silenciosamente.
Dejé el buda donde estaba, cogí un siniestro encendedor de alabastro y me acerqué a la puerta, que también era siniestra. Puedes preguntarte: ¿cómo puede hacer alguien una puerta siniestra? Bueno, tiene su mérito, desde luego, pero créeme, los grandes diseñadores de interiores lo consiguen con los ojos cerrados.
Intenté contener la respiración y no pude, así que esperé ruidosamente. Oí que se accionaba un interruptor de la luz en alguna parte; pausa, sonó de nuevo. Se abrió una puerta, pausa, allí tampoco había nada; se cerró. Inmóvil. Pensar. Mirar en la sala.
Se oyó el roce de unas prendas de ropa, una pisada suave, y entonces de pronto aflojé la presión en el encendedor de alabastro y me apoyé en la pared mucho más relajado. Porque, incluso herido y asustado, estaba dispuesto a jugarme la vida a que el Fleur de Fleurs de Nina Ricci no es un perfume de combate.
Ella se detuvo en el umbral y echó una ojeada a la habitación. Las luces estaban apagadas, pero las cortinas, abiertas de par en par, así que entraba mucha luz desde la calle.
Esperé a que su mirada se detuviese en el cuerpo de Rayner antes de taparle la boca con la mano.
Pasamos por todas las frases habituales dictadas por Hollywood y la sociedad cortés. Ella intentó gritar y morderme la palma de la mano, y yo le dije que se estuviese calladita porque no le haría daño a menos que gritase. Ella gritó y yo le hice daño. En realidad, todo la mar de corriente.
Al final, ella acabó sentada en el siniestro sofá con una copa de un cuarto de litro de lo que creía que era brandy pero resultó ser Calvados, y yo de pie junto a la puerta con mi mejor expresión de «Dice mi psiquiatra que estoy más que cuerdo».

Us sona el tó? aquesta succesió de frases sarcàstiques i àcides, tallants... - no us sona com "televisiu"? Ho hauria de fer, perquè l'estil és (al menys per als seguidors més o menys habituals de la sèrie, una de les més famoses dels darrers anys) inconfusible. Suposo que qui ho ha escrit ho ha fet pensant que per les seves obres el coneixerem, doncs llegint aquest llibre (que - tot s'ha de dir - tant enginy seguit es fa estrany i una mica excessiu, així, sense filtre) resulta obvia la contribució de l'actor protagonista als diàlegs del seu personatge i als guions de la sèrie. És un tipus curiós, una mica pijo, polèmic, que indubtablement ha triomfat.

Teniu pistes suficients, crec, per trobar aquest llibre, el su autor i el nom del protagonista, que no és ben bé un detectiu...

Sense finalitat mèdica?

2011-06-22T02:06:00.001+02:00

En una entrada anterior vaig parlar d'una novel·la que m'havia interessat no només per la història que es narrava i el ritme sinó també perquè estava molt ben ambientada. El seu autor havia creat un policia mig... que protagonitzava alguns llibres. Bé, aquest mateix escriptor ha creat darrerament un detectiu privat, dur, sarcàstic, no del tot net, molt en la línia de certa literatura negra nord-americana. El to de les novel·les (dues que jo sàpiga traduïdes al castellà) protagonitzades per aquest detectiu no té res a veure amb les anteriors obres del gènere del mateix autor. I no obstant això, continua el seu interès per moure els personatges en moments històrics concrets ben documentats encara que es presentin distorsionats. En el cas del fragment de més avall, es pot veure el moment en què comença a introduir-se l'heroïna a Gran Bretanya després d'haver estat ja introduïda com a droga sense finalitats mèdiques a Nova York, al barri de Harlem. Sembla ser que el seu ús a Nova York no va preocupar inicialment les autoritats federals, més interessades en la cacera de comunistes que en una droga “únicament de negres”.

¿Usted ha visto Glasgow un sábado por a noche? La mitad de la ciudad agarra una curda de cojones; miles de hombres desquiciados i fuera de si. Nadie bebe porque le guste el sabor de la priva, y Dios sabe que tampoco es para relacionarse socialmente, que coño. ¿Sabe lo que buscan? Unas vacaciones. Beben porque durante unas horas pueden salir de sus vidas. Y si el whisky barato y el vino de cuarta son para ellos como un día en Largs, este material es una semana en Montecarlo.... Esto es el futuro.

Com sempre, autor i títol. Va, i el nom del detectiu que aquí apareix en la segona novel·la de la sèrie.

Madrid negre i clandestí

2011-06-16T22:18:00.004+02:00

De sobte hi penso. Casumtot, ja m'ha tornat a passar - som dijous, i la setmana ha quedat sense assasinat.

Ja no tinc res - tot el que he llegit ja és repetició d'autors i detectius, sèries que m'han agradat i he cercat i capturat fins exhaurir-les o (rarament) avorrir-me del personatge.
I no tinc novetats, ni varietat, ni antiguitats - bé, potser només aquella novel.la d'afamat autor espanyol, centrada a un Madrid que ja reneix de la misèria de la postguerra civil per començar l'expansió del desarrollismo, a on arriba des de l'estranger un personatge solitari, home d'esquerres dures, en teoria llibreter a Anglaterra, en realitat especialista en feines especials, amb l'encàrrec fet des de dalt d'eliminar un suposat traidor d'una organització comunista clandestina.

L'arribada estranya, l'estranya exploració del lloc, l'estrany seguiment de la víctima fins arribar a dubtar sobre la justícia de l'encarrec, la dona que coneix i que el trasbalsa per la seva semblança amb un record del passat, la reaparició de personatges donats per morts, les escenes a un cinema abandonat...

Aquest llibre es va dur al cinema, tot i que amb crítiques una mica xungues que em sorprenen perque la directora - en pau descansi - em mereix la més alta de les consideracions. No l'he vist, àixí que no puc desmentir les opinions que he llegit. Però be, ja ho trobareu vosaltres mateixos quan cerqueu al google l'autor (acadèmic de la llengua que viu a nova york i està casat amb una dona certament notable), el llibre (de nom preciós) i el nom de "l'especialista".

Intentaré llegir alguna cosa en aquests 15 dies - bé, en realitat 12 - que em queden per tornar a publicar. Intentaré que no em torni a passar que el dimarts es torna dijous, però no prometo res, més que la mala consciència si fallo. Això comença a ser feixuc, venen ganes de cometre una barbaritat, però clar, de seguida sospitaríeu de mi... no se, hauré de pensar en crims perfectes que m'alliberin de les meves obligacions quinzenals... els trens són tan suggestius...

A la bella Sardenya passen coses estranyes

2011-06-07T01:05:00.002+02:00

Sense pensar-hi, en Florindo Flores, s'havia aturat davant de la fotografia gegantina del conferenciant i l'anava recorrent amb la mirada i refent a la paret els fragments dispersos d'aquell puzzle gegantí que formava el rostre. De cop i volta es va estremir i va claver-li els ulls al nas, tirant a carnós i amb unes ulleres al capdamunt, guarnit amb una berruga al costat de la base. Va ser justament la berruga que li va cridar l'atenció, i la mirada se li va desplaçar automàticament, de la berruga a la barba, a la calba incipient, a tota la forma del rostre.

Aquest Florindo Flores, no té res a veure amb el peruà del mateix nom que es pot trobar en primer lloc a Google, sinó que és un capità retirat de la policia italiana que ha tornat des de Torí a la casa dels seus pares a Sardenya. El personatge es troba per casualitat embolicat en l'aparent intent d'assassinat del semiòleg més important d'Itàlia, el descrit més amunt en el cartell que observa l'excapità. Finalment, l'exrepresentant de la llei acabarà resolent, amb l'ajuda, sobretot, del conserge de nit d'un hotel, uns assassinats en què el criminal no volia matar ningú i l'instigador, malgrat ser descobert, no rep cap càstig.

Aquesta és la segona novel·la en què l'autora fa aparèixer el mateix protagonista en una història sense cap ni peus que desafia la lògica més elemental, fins al punt de presentar un assassí que ja sabem que ho és perquè és tant malcarat que cap altre personatge ho pot ser i, a més, és que no hi ha altres sospitosos. El motiu pel qual han traduït aquest mateix any la novel·la al castellà i al català -i també per què la van publicar en italià en el seu moment- és un misteri que em resulta inexplicable. El motiu de la meva lectura, sense cap assessorament previ, té una explicació que no m'atreveixo a confessar.. Si la voleu llegir, us la puc deixar. Mentrestant, es tracta de concretar el nom de l'autora i el títol del llibre. No preguntaré el nom del personatge del cartell perquè estic segur que tothom coneix la resposta.

I per amenitzar la cerca, si és que cal, un vídeo que tampoc és que tingui gaire a veure amb la història ni amb res, però que ... Què sé jo!

txucutxú

2011-06-01T23:49:00.003+02:00

Breument, un record telegràfic i ferroviari d'un clàssic ben clàssic; casualitats que fan que l'home adequat estigui al lloc precís en el moment concret per veure's implicat com a gairebé testimoni d'un crim. Que sembla mentida, la tendència d'alguns personatges per a presenciar crims molt més freqüentment que la resta dels mortals.
En un entorn tancat per definició, i a sobre aïllat per qüestions metereològiques, es comet un assassinat enigmàtic. Apareixen un nombre respectable de pistes plenes de significats, aparents, unes quantes d'elles sembrades per a desorientar. El detectiu es troba implicat a l'escena i a la trama, i destapa històries antigues de drames impensables. Finalment, resolució clàssica amb tots presents, mitjançant seqüència enllaçada de deduccions narratives per part de l'homent d'accent peculiar i elevada autoestima, que finalment assenyala al culpable inesperat. Es proposen dues opcions, de la que finalment els presents trien la més compasiva.
Un clàssic, clàssic, classic. Fàaaaaaaaaaaacil.
Autor, detectiu, títol....

PD: txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú, txucutxú...

L'instint natural de la policia

2011-05-24T23:39:00.000+02:00

Em sembla que en el nostre país encara existeix certa desconfiança dels ciutadans envers la pròpia policia. No sabria dir si en altres països democràtics aquesta desconfiança es pot percebre tan fàcilment, segurament hi ha de tot. Aquí, l'origen del sentiment contra “les forces de l'ordre” s'explica a partir de la funció repressora que va exercir durant el llarg període franquista. Segurament el distanciament entre la policia i la resta de ciutadans té actualment, també, altres causes que em resistiré a escriure perquè ara no es tracta d'això i, a més, la meva opinió no tindria cap base sòlida sinó solament indicis personals. Sobre aquest assumpte, em va fer gràcia llegir aquest fragment.

A Fabel no le entusiasmaba el GSG9, ni las unidades del Mobile y el Sonder Einsatz Kommando, diseñadas a imagen y semejanza de los equipos del SWAT estadounidense, que habían surgido en casi todos los cuerpos policiales de Alemania. La línea entre policía y soldado estaba cada vez menos clara e iba en contra de todos los instintos de Fabel. Con su opinión sobre estas unidades paramilitares no se había ganado ninguna amistad en los niveles superiores del Präsidium, en especial cuando señalaba como ejemplo a la Policía Montada del Canadá. Esta había creado una unidad parecida al GSG9. La llamaron el SERT —el equipo de fuerzas especiales de emergencia—, y era una unidad antiterrorista sumamente eficaz. Y la disolvieron. Los agentes canadienses del SERT no pudieron conciliar el imperativo de matar que imponían las operaciones antiterroristas con su instinto natural como agentes de policía de preservar y proteger la vida. Fabel había pensado siempre que ésos eran la clase de policías con los que le gustaría trabajar.

Quants aspirants a policia pensen com Fabel?

Les pistes són suficients per trobar l'autor. Quant a la novel·la, també es pot llegir des d'Internet, però no sé si és tan fàcil de concretar el nom.

Trio

2011-05-17T22:01:00.003+02:00

Fa poc conversàvem amb el pere sobre el futur d’aquest blog, un futur en clau de tres, no de dos, i en clau de cent, no de números senars. I que mentre tant hi ha un munt de clàssics que s’han quedat a la pretatgeria i que volem rescatar, dimarts a dimarts.

La convergència d’aquella conversa, el repàs de clàssics, i el fet que l’altre dia casualment escoltava de lluny una cançó d’un grup poc conegut, em va suggerir el títol d’avui. (consti que estic deixant més pistes que Hansel al bosc)

En fi, l’assassinat:
Un escriptor de novel·les policíaques arriba a una Viena de postguerra a visitar a un amic d'infància, en H., que li ha promès feina. El troba una mica perjudicat - de fet l'ha atropellat un cotxe, així que directament assisteix al seu enterrament. Però algunes coses no quadren, tot plegat es veu tèrbol, i aviat sospita que la mort ha estat de pega, i en realitat el seu amic és viu. Descobreix que el mort que va enterrar era un estraperlista de medicaments adulterats, i que en H. era en realitat un delinqüent perillós que s'ha fugat a zona soviètica.

Col·labora amb les autoritats per fer d'esquer per a que capturin l'H, a qui acaba matant a trets a un túnel de clavegueram com el de la foto. A l’exnoia de l’H no li fa massa gràcia això, val a dir. De fet no li'n fa gens.

La foto del post és d'una peli que van fer d'aquest llibre, peli que alguns consideren com la millor pel·lícula britànica de tots els temps i que compta amb un superb Orson Wells, d’aquells, ja sabeu que vull dir.

Va, endevineu qui és l’escriptor autor d’aquest llibre - el títol del llibre, que està xupat - i el nom de l’escriptor protagonista.
Bon dimarts.

Converses al tren

2011-05-10T12:10:00.003+02:00

Segurament que tot i haver insinuat un bon nombre de títols i d'autors, ens falten escriptors d'aquells que els lectors del bloc deuen pensar que com és no han aparegut encara. Autors que coneixen fins i tot els qui no són seguidors del gènere i novel·les que els més despistats poden identificar a través de només un fragment, com en aquest cas, encara que potser el seu reconeixement provingui d'un clàssic -menor- del cinema:

Todo lo que él despreciaba, pensó Guy, lo representaba Bruno. Todo aquello que él no quería ser,
lo era Bruno, o lo sería.
—¿Quiere que le prepare un asesinato perfecto para su esposa? Tal vez algún día le sea de utilidad.
Bruno se retorcía, consciente de sí mismo, bajo la mirada escrutadora de Guy.
Guy se puso en pie.
—Tengo ganas de pasear.
Bruno juntó las manos dando una palmada.
—¡Oiga! ¡Menuda idea se me ha ocurrido! Un asesinato por delegación, ¿comprende? ¡Yo mato a su esposa y usted se encarga de mi padre! Nos encontramos en el tren, ¿comprende?, y nadie sabe que nos conocemos. ¡Nadie! ¡Una coartada perfecta! ¿Qué le parece?
La pared latía rítmicamente delante de sus ojos, como a punto de saltar en pedazos.
«Asesinato.»
La palabra le ponía enfermo, le daba miedo. Quería alejarse de Bruno, salir del compartimiento, pero se lo impedía una angustiosa sensación de pesadez, como en un mal sueño. Trató de sobreponerse, de afianzarse, enderezando antes la pared, comprendiendo lo que Bruno estaba diciendo, porque presentía que había algo lógico en ello, como en un problema o en un acertijo que tuviera que resolver.
Las manos de Bruno, manchadas de nicotina, daban palmadas y se agitaban sobre las rodillas.
—¡Un par de coartadas a prueba de bomba! —chilló—. ¡La mejor idea de toda mi vida! ¿No lo ve? Yo me encargaría de hacerlo cuando usted estuviese ausente de la ciudad y usted, a su vez, haría lo mismo.
Guy lo comprendía. No había ninguna posibilidad de que alguien llegase a descubrirlo, ninguna.

Poques converses espontànies en un tren deuen haver tingut tanta repercussió. No si cal afegir que parlar amb desconeguts també pot resultar perillós; sempre ens ho deien quan érem petits.

inicis i finals i inicis i finals i inicis

2011-05-03T23:39:00.001+02:00

Avui pensant en llibres que encara no hagués comentat he recordat un periodista de Madrid ben normal, un tipus gris amb certa habilitat per atreure problemes i cops de puny. La veritat és que crec que l'estoven un promig superior a quatre o cinc cops per novel.la, li realment crida l'atenció (i fa patir una mica) la quantitat de pallisses que encaixa. Però sempre aconsegueix aclarir allò que investiga, tot i que in extremis i de mala manera.

Les cinc novel.les d'aquesta sèrie estan escrites amb intèrvals molt llargs i irregulars, comencen en plena transició democràtica i han anat sortint separades 2, 14, 6 i 4 anys, la darrera fa 6 anys. Les històries, d'intriga i criminals, també fan una mica riure, perque el G. és bastant patós i es complica la vida com un lemming, però m'agraden també perquè fan reviure una mica l'ambient dels darrers trenta anys. A més, el G. fa unes reflexions que són autèntiques perles, com aquesta pesimista i sarcàstica que avui he recordat i m'ha fet buscar dades sobre en G.

"Toda racha de mala suerte tiene un final, aunque sólo sea para que pueda comenzar otra del mismo signo. Pero será una racha distinta."

Googlejant he pogut trobar la cita, però no en quin dels cinc llibres l'havia llegit. Si algú la troba, li regalo un perrito piloto de veritat. Però això és per nota.

Com que, amb la cita, us serà fàcil trobar l'autor i el periodista, com a enigma setmanal, us demanaré que em digueu el títol de l'obra que investiga la trama de corrupció entorn de la llei del cable.

M'avorreixen les perruqueries

2011-04-26T20:00:00.001+02:00

Encara que tots tenim les nostres preferències en literatura negra i de misteri, no només d'autors sinó d'estils, i sovint quan fem les tries solem anar sobre segur perquè llegir hauria de ser sobretot un plaer, a vegades fem tastets de novetats que ens criden l'atenció, però sobre les quals no tenim cap referència, o cap que ens sembli prou fiable. I anem llegint:

Desenredé la mata de Carolin, espesa y de un rubio oscuro. Bonito pelo. Debería ser liso, como planchado. El corte rigurosamente simétrico, japonés. Lo peine hacía arriba, desde la raya, trazada en el medio, y empecé a alinear los largos desde atrás.

[...]

Después del secado, estiré el pelo de Carolin mechón por mechón con la plancha de alisar y apareció ese brillo peculiar. Me gustó. En menos de dos horas había logrado algo nuevo. Una pequeña sensación. Bea acarició con admiración el pelo de Carolin y lo examino en el espejo.

-Tom, esto no lo hace nadie como tú. Estás fabulosa, Carol.

El corte era riguroso, el cabello con flequillo, recto en los largos y con brillo negro. Pero lo mejor era que había acentuado la simetría coloreando las puntas.

Molt bé, ja sabia que el protagonista era un perruquer (que fos homosexual no tenia cap importància), però trobar la narració-descripció de la seva feina a la perruqueria cada dos per tres em resultava més aviat fatigós, per bé que algú pot dir que es tracta de donar versemblança a l'acció o de mostrar l'ambientació adequada. I que si els productes de perruqueria i les revistes de moda i la desfilada... I, finalment,el perruquer més que a partir de les seves dots detectivesques, descobreix l'autora del crim perquè tantes confidències com li arriben han de donar el seu fruit. En fi, em sembla que és el primer cas, per dir-ho d'alguna manera, del perruquer, però estic segur que serà el darrer que jo llegiré. Potser algú de vosaltres té més bona opinió -o més paciència- d'aquesta novel·la que és poc negra i amb un misteri que tant és que es descobreixi com que no.

Dones de l'est

2011-04-19T11:27:00.002+02:00

- On vas de vacances?
- Aquest any no vaig enlloc, tinc mandra d'organitzar tota la parafernàlia del viatge, estic cansada
- I no t'agradaria marxar?
- Doncs igual si, si m'ho donessin fet. De fet fa temps que penso que m'agradaria anar a l'est. No et se dir on, sóc un desastre en geografia, i tot se'm barreja
- És que des de finals dels anys vuitanta ens van canviar tots els atles mentals i no hi ha quí s'aclari. Fins llavors era fàcil: dos blocs antagònics: l'Europa Occidental i l'Europa Oriental. Però Gorbatxov es va inventar la glasnost, van enderrocar el mur de Berlín, es va dissoldre la URSS, es va extingir el Pacte de Varsòvia...
- Ja... totes aquelles fronteres que sempre ens havíem imaginat amb filferros plens d'espines, soldats amb metralladores, ponts llargs emboirats on intercanviar presoners, murs de pedra... res de res
- Jo sempre m'havia imaginat l'Europa de l'Est com me l'havien volgut dibuixar els guionistes de Hollywood a les pel•lícules sobre la Guerra Freda: gent vestida de gris, famèlica, que mai somreia, que tenien les mirades tristes darrera les seves ulleres de filferro, que semblaven mancats de sentiments.
- Si, tristos, sobre tot molt tristos. Gent cansada, esgotada, poc lúdica, mancada d'alegria, opaca. El cinema devia fer la seva, però no només, no sé d'on més ens venien aquestes imatges de manca de vida. Segur que a l'altre banda del telò d'acer també devien anar de parranda, no?
- No se, suposo. L'agost de 1996 vaig conèixer una persona del bloc comunista. Es deia Olga, tenia vint anys i treballava de cambrera en un bar de la terra de la boira, on vaig a vegades per fer un cafè a mitja tarda. No anava vestida de gris (acostumava a portar uns jeans i un top negre). No semblava famèlica (tenia corbes per on derrapar amb la imaginació, era més alta que jo i lluïa una papallona tatuada en el mateix lloc on el meu cos presenta una cicatriu per una operació d'apendicitis). Somreia eternament. La seva mirada era alegre, sense necessitar unes ulleres de filferro, i semblava sobrada de sentiments.
- Què maca, no? Devies bavejar... jaja
- Doncs si, vaig prendre molts cafès aquells quinze dies d'agost de 1996, mentre ella darrera la barra (quan no hi havia massa clients a qui fer cas) m'explicava coses de la seva ciutat: que havia treballat de caixera en un supermercat abans de fugir amb un visat turístic sis mesos enrere, que buscava una vida millor, que no enyorava res d'allí, tret del seu gos...
- I que va passar?
- Doncs que després va desaparèixer. El propietari del bar em va explicar que la policia l'havia detingut per no tenir els papers en regla, i que l'havien expulsat del país. Mai no n'he sabut res més d'ella.
- Vaja. I d’on era l’Olga?
- Doncs de la ciutat bàltica que surt al títol del llibre que li vaig demanar prestat a la MK fa dues setmanes. Mira, el tinc aquí.
- Deixa-me’l veure!
"Atravesaba uno de los parques de la ciudad, no recordaba cuál, cuando cayó en la cuenta de que era una ciudad con muchos perros. No se trataba sólo de la jauría de perros invisibles que le perseguían a él, sino también de otros, reales y comunes, con los que la gente paseaba y jugaba. En el parque se detuvo a contemplar a dos perros enzarzados en una violenta pelea".
- Ah, jo també l’he llegit, m’encanta aquest llibre. Té uns quants anys ja, no? és dels primers, si no el primer...
- Passa el 1991, en dues ribes del mar Bàltic, una ocupada per un país de l'Europa Occidental i l'altre per un de l'Europa Oriental. I el prota passa de la seva petita ciutat de l'estat del benestar a un petit país que viu la caiguda del comunisme.
- Crec que tot comença amb un bot salvavides i els cadàvers de dos homes que apareixen a la platja entre la boira, oi?
- Si, i el cas l'obliga a viatjar. Té molta por, s'endinsa en un món desconegut i tancat, un sistema molt controlat políticament, amb una manca de llibertat que el sorpren, li costa d’entendre.
- I el contrast del poc valor de la vida. Recordo la sensació de perill durant tota la història, por i valor barrejats durant tot el llibre.
- És maca la història amb la Baiba, que no va vestida de gris, que no sembla famèlica, que somriu i plora, que no té la mirada trista darrera d'unes ulleres de filferro. Que sent.
- Sàpigues que ho he gravat tot i ho faré servir per al dimarts de sang.
- Vols dir que no li sabrà greu al pere que et faci la feina?
- Espero que faci la vista grossa, com que ja està acostumat a que li colin coses de la Wiki com a treballs originals… El que crec que creurà és que li vols prendre el paper de poli bó, que ho poses sempre molt fàcil, paseante.
- Vols dir?
- I tant! Ja veuràs com tots encertaran el títol de la novel•la, l’autor, el detectiu i fins i tot el número de pàgines del llibre. Ets un tou.
- Bé, jo vaig passant que és tard
- Doncs fins la propera !

Vol accidentat

2011-04-13T00:16:00.001+02:00

Reordeno vells exàmens:

Per què a la novel·la només hi ha un capítol narrat en tercera persona...?

No crec que aquesta pregunta serveixi de res a l'hora de concretar l'autor i la novel·la.

A veure:

-Ep! -vaig fer-. Espera un moment. Això no té gens de gràcia.
-Tens tota la raó -em va dir el primer. El seu aspecte era repulsiu i encara m'apuntava amb la pistola.
Per primera vegada vaig començar a agafar-m'ho seriosament.
-No em voleu pas matar, oi?
-Ara ho has entès -va comentar l'altre.

I de seguida començarà la fugida d'aquest pobre desgraciat, com si fos un colom innocent que haurà de fer les mil i una per no caure en les mans dels ocellots que el persegueixen. Aquesta va ser, ja fa anys, una de les meves novel·les preferides de l'autor (m'estranya que no l'hagi preguntat aquí ja, o sí?). Un escriptor que va morir el darrer dia de desembre de 2008 i que va publicar la seva obra amb molts pseudònims. És possible que molta gent no l'hagi llegit, però deuen ser pocs els que no han vist alguna pel·lícula basada en obres seves, com , per exemple, aquesta (o la seva versió en anglès):

Quant al títol de la novel·la del fragment, entenc que seria difícil si no fos perquè pràcticament ja l'he deixat en el paràgraf anterior.

L’enamorat a la place des Vosgues.

2011-04-05T08:21:00.009+02:00

Si alguna vegada em toca una Primitiva, cosa francament difícil segons les lleis de la probabilitat, busqueu la meva residència a la place des Vosges. És la plaça més antiga de París, dissenyada a principis del segle XVII. Des dels seus porxos s'accedeix a uns jardins presidits per quatre fonts on tot és amable. Hi ha nens jugant, mentre les seves mares llegeixen el Vogue darrere les ulleres fosques. Hi ha turistes disparant les seves càmeres japoneses. Hi ha ancians prenent el sol als bancs.

La novel•la de la què us vull parlar passa a finals dels anys 30, just abans de la Segona Guerra Mundial. Succeeix en una place des Vosgues on tot és amable. Hi ha nens jugant, mentre les criades fan ganxet. Hi ha turistes disparant les seves càmeres americanes. Hi ha ancians prenent el sol als bancs.

Un d'aquests senyors grans va cada tarda al mateix banc, i s’asseu un munt d’hores sense parlar amb ningú, sense fer res. La seva actitud crida l'atenció de la dona del comissari protagonista de la novel•la, mentre l’observa per la finestra del seu domicili que dóna a la plaça. Fins que li comenta al seu marit que hi ha alguna cosa inquietant en aquell home d'edat avançada. El policia li fa broma amb que potser s'ha enamorat d'ella.

"Era junio. El tiempo era particularmente cálido y toda la policía judicial únicamente se entretenía con las vacaciones. A veces, en plenos bulevares, se veían personas con la chaqueta al brazo y la cerveza corría a oleadas en todas las terrazas.

-¿Has visto a tu enamorado? -preguntó el comisario, plantado ante la ventana y enjugándose la frente.

Nadie hubiera podido decir en aquel momento que venía, tras una estancia de horas, de aquella especie de laboratorio anticriminal que es la policía judicial, de inclinarse sobre los aspectos más sombríos y los más descorazonadores del alma humana".

Un dia, l’home vell del banc es queda quiet per sempre. Li han disparat un tret. Directe al cor.

La novel•la curta del prolífic autor en llengua francesa, però que no és francès (va morir a Lausanne, sense ser tampoc suís), transcorre íntegrament a la place des Vosgues. Com gairebé sempre, la protagonitza el seu famós comissari que fuma en pipa. Però aquesta vegada, pren un gran protagonisme la seva esposa. Potser per això, el seu cognom de casada apareix en el títol de la novel•la.

Us demano: títol de l'obra, nom de l'autor i a quina ciutat va néixer el 1903.

PD de la X: Obviament haureu reconegut l'estil: és el paseante, que, com és bona gent, sap que el temps m'escasseja i em fa un cop de mà, sense que li demani, perquè descansi i perquè no em senti culpable d'endarrerir els dimarts fins dijous. M'ha dit que impostés l'autoria si volia, però no puc: ni que volgués m'hagués quedat tan ben escrit. A més, s'atrapa abans a un mentider que a un coix. Gràcies, paseante, ets un sol.

No apte per a ateus (i atees)

2011-03-29T18:10:00.000+02:00

Continuo pensant que voler classificar la novel·la i la narrativa en general en gèneres i subgèneres pot funcionar a l'hora de publicar manuals i de fer aproximacions superficials, però que sovint aquestes classificacions porten a simplificacions i a afirmacions com “jo sóc un fan incondicional de la novel·la policíaca” o a dir “no m'interessa gens la novel·la negra”. Doncs depèn, és clar. Existeixen els gèneres? Segurament, ho diuen els mateixos escriptors. Però les diferències d'intenció i de resultats dintre dels gèneres poden ser abismals. En qualsevol gènere podem trobar des del simple passatemps a la les idees més tarnscendents. Avui per exemple, he triat una narració d'una densitat i unes intencions importants. No sé si l'heu llegida, però encara que no sigui així, no crec que us costi trobar l'autor, un dels pensadors actuals més profunds. I no dubto que tindreu ganes de continuar la lectura.

Estaba sentado en mi despacho limpiando el cañón de mi 38 y preguntándome cuál sería mi próximo caso. Mes gusta ser detective privado. Cierto, tiene sus inconvenientes, me han dejado más de una vez la encías hechas papilla, pero el dulce aroma de los billetes de banco tiene también sus ventajas. No hablo siquiera de las mujeres, que son una preocupación menor para mi y que coloco, en mi escala de valores, justo antes del acto de respirar. Por eso, cuando se abrió la puerta de mi oficina y entró una rubia de pelo largo llamada Heather Butkiss y me dijo que era modelo y que necesitaba mi ayuda, mis glándulas salivares se pusieron a segregar como locas. Tenía puestos una minifalda y un jersey ajustado, y su cuerpo describió una seria de parábolas que podrían provocar un ataque cardíaco a un buey.
-Qué puedo hacer por ti, muñeca?
-Quiero que me encuentres a una persona
-¿Una persona perdida? ¿Has hablado con la policía?
-No exactamente, señor Lupowitz.
-Llámame Kaiser, muñeca. Pues bien, ¿de quién se trata?
-Dios.
-¿Dios?
Así es, Dios, El Creador, el Principio Universal, el Ser Supremo, el Todopoderosos. Quiero que usted lo encuentre.
He tenido ya en mi despacho a más de un buen bocado, pero cuando una chica está tan buena como ésta, uno debe escucharla hasta el final.
-¿Por què?
-Kaiser, ése es asunto mío. Usted ocúpese de encontrarlo.
-Lo siento bombón. No diste con el tipo indicado...
-Pero, ¿por qué?
-... a no ser que me des toda la información -dije poniéndome de pie.

Autor, títol, any de publicació i el paràgraf que ve a continuació.

nyam nyam

2011-03-22T23:55:00.000+01:00

Tinc amigues que no poden evitar mossegar-se les ungles. Haig de reconèixer, sense afany de crítica de cap mena, que és un vici que no entenc. No li trobo el gust, la veritat. I trobo que és una llàstima que mans boniques es facin lletges a base de menjar-se-les. Però bé, què hi farem, es veu que és molt difícil renunciar-hi un cop t'hi enganxes. I amb els vicis sóc de mena comprensiva, ja que tinc tendència a tenir-los a dotzenes, i de manera generalment compulsiva.
Pot semblar que això és una desbarrada (ho és), però en realitat té relació amb la resolució del cas d'avui. Unes ungles mossegades són el tret distintiu entre una actriu sofisticada i una noieta escolta que ha desaparegut.
Coses només visibles per dones grans i una mica tiquis-miquis, com ara jo mateixa seré d'aquí uns... 40 anys més? Segurament també semblaré inofensiva i ningú em farà massa cas, però pensaré malament i encertaré, perquè coneixeré la naturalesa humana bàsicament per experiència, i poques coses m'esparveraran. Tindré les meves manies, xerraré amb els veïns (quin remei) i prendré el te sempre que em vingui de gust.
I potser podré resoldre, com qui no vol la cosa, algun enigma policial (espero que incruent i poc greu) que passi al meu poble. Si cal faré servir vestits florals, collarets de perles, llapis de llavis vermells i abrics de tweed de tall ample amb barrets de casquet, ja sabeu, tot l'estil victorià.
Potser hauré de fer servir una mica els meus coneixements de L'anglès si vull acabar de semblar-me a aquesta dama.
A aquestes alçades us ha de rondar pel cap el nom de la detectiu amateur i la seva autora, però potser us faré pensar una mica (us mossegareu les ungles??) per saber de quin llibre us parlo. Ja veureu, quan el trobeu, que m'ho he fet venir be, un cop més crec que en realitat és més fàcil del que sembla.

És possible conèixer el destí?

2011-03-15T20:23:00.000+01:00

A esta hora tendré que tocar algo suave, por los vecinos.
Empezó a tocar. Era una música lenta, fresca, de una rara ternura, cautivadoras melodías solo insinuadas que desparecían entra la bruma para volver a aparecer a su debido momento...

El músic ha rebut una postal amb la imatge d'un taüt que li anuncia la mort. En diferents llocs i en diversos moments, algunes persones havien rebut una postal igual i al cap de poc havien mort de maneres diferents. Aparentment cap mort es podia relacionar ni s'havien produït de la mateixa manera, però tot feia pensar en assassinats en sèrie. Intervé l'FBI: un expert en aquest tipus de crims a qui li queda poc per jubilar-se i una aprenent. S' assabenten que el músic ha rebut la postal i es presenten el mateix dia a casa seva per protegir-lo. Després de tocar, el músic se serveix una copa; els dos agents el perden de vista per un moment; mort del músic. En la investigació posterior els metges són incapaços de detectar com ha estat assassinat. És possible que l'escriptor hagi parat una trampa al lector?

Al mateix temps, se'ns narra una història paral·lela situada a l'època medieval que acabarà confluint en la història principal i en la qual el lector minuciós segurament descobrirà algunes petites incongruències històriques. I entre les dues, encara un altre temps històric en què apareix un Churchill que ja no té el poder d'abans, però que encara és un conseller important i escoltat, i el president Truman...

És possible que hi hagi lectors que tinguin interès en la part medieval, d'altres en la contemporània, alguns en tot el conjunt i potser alguns altres en cap de les dues perquè la novel·la els pot semblar excessivament feixuga en alguns moments i amb un estil que no sembla gaire cosa. Que cadascú decideixi.

Primera novel·la d'un nord-americà que en la traducció al català i al castellà, porta un títol (el mateix) que segurament dóna massa pistes i el primer component del qual a mi em va cridar l'atenció suficientment com per fullejar-la i, després, per llegir-la. Ja hi ha una continuació que no sé si s'ha publicat aquí.

Doncs el de sempre: autor i títol. I si algú sap si realment va existir la biblioteca que s'esmenta...

Tard i estrany

2011-03-09T20:57:00.004+01:00

Ja som dimecres, gairebé dijous, i encara sense dimarts de sang... disculpeu el retard. Vaig malament de temps, i de son, i s'han acumulat algunes coses que han fet difícil trobar el moment apropiat de posar-vos un enigma per aquesta setmana. Ara tinc son, i això em fa pensar en un curtmetratge on surten ovelles de les que es poden comptar per a dormir, si no és que en veure les ovelles t'agafa el riure i et despertes. Precedia una pel.lícula divertida amb els el.lemets d'un clàssic del gènere negre, tot i que hauríeu de féu màniga ample, doncs no és ben bé el que es diu un clàssic del gènere negre. Com que no he llegit res fa setmanes, us proposo aquesta peli com a enigma.

És l'any 1947, i els actors dels estudis més famosos de Los Ángeles tenen fòbia al dissolvent. Una qüestió de supervivència.
L'actor de moda, en R., és histriònic i emotiu, i està casat amb la que podria ser l'Angelina Jolie de l'època, la J, una cantant pèl-roja i explosiva que quan entra en una habitació li treu el singlot a tot home present, mentre diu amb veu greu "I'm not bad. I'm just drawn that way".

Darrerament en R. està més nerviós que mai; creu que la seva dona se la fot amb un milionari. Capficat, no dona una als rodatges, i tant és així que i l'amo dels estudis contracta en E. perquè segueixi la J.

Però al cap de pocs dies el milionari apareix assassina't, i en R. és el principal sospitós. El detectiu haurà de trobar l'assassí per tal d'alliberar els estudis de l'amenaça del dissolvent.

Crec que amb això tindreu prou. Endavant: nom de l'actor i del detectiu i nom de la pel.lícula.

el solo de l'africana

2011-03-01T01:22:00.002+01:00

Començo disculpant-me per demanar que em digueu si cal que continuï o no la lectura. Busco una vegada més històries negres escrites per autors de països que no participin de la cultura i de la societat occidental -o hauríem de dir capitalista o de lliure mercat?- que, diguin el que diguin alguns, acabarà fagocitant tota la resta, amb els mestissatges desequilibrats que es vulgui. Mentrestant, bé deuen escriure novel·les policíaques a l'Àfrica, però jo no en sé res. Em refereixo a l'Àfrica negra, amb detectius autòctons, amb condicionants propis, malgrat que sota les aparents diferències culturals, la naturalesa humana és, si fa no fa, molt semblant. Aquesta cerca em porta a una investigadora negra, més aviat grassoneta i que ha obert l'única agència de detectius del seu país, etc. Però resulta que l'autor, malgrat haver nascut a l'Àfrica és d'origen escocès; i és en aquest fet on em descobreixo un pòsit racista: aconseguirà aquest escriptor transmetre l'esperit africà? El meu jo lector em diu que això no té cap importància, que el que em val es veure si m'agrada conèixer els casos d'aquesta dona:

—Quiero que tengas tu propio negocio —le dijo su padre en el lecho de muerte—. Ahora el ganado se está pagando bastante bien. Véndelo y monta un negocio. Una carnicería no sería mala idea. O una licorería. Lo que tú quieras.
Cogió a su padre de la mano y miró a los ojos al hombre que más había querido, a su papaíto, su sabio papaíto, que siempre había pasado estrecheces para darle a ella lo mejor y cuyos pulmones se habían llenado de polvo en las minas.
Las lágrimas le dificultaban el habla, pero alcanzó a decir:
—Voy a montar una agencia de detectives en Gaborone.

Per suposat, no us demano només el títol de la primera de la sèrie, sinó, com deia al principi, vosaltres que sou més viatjats: continuo llegint? De moment m'he aturat aquí i ja m'està bé:

Nunca he visto el mar, aunque un hombre que trabajaba conmigo en las minas me invitó una vez a su casa, en Zululandia. Me contó que había colinas verdes que llegaban hasta el océano Indico, y que desde su casa se veían los barcos en el horizonte. Me dijo que las mujeres de su pueblo hacían la mejor cerveza del país, y que allí un hombre podía pasarse años sentado al sol sin hacer nada más que procrear y beber cerveza de maíz. Me dijo que si iba con él, a lo mejor podría conseguirme una mujer, y que ellos pasarían por alto el hecho de que yo no era un zulú, siempre y cuando estuviera dispuesto a pagar al padre el suficiente dinero por su hija.
Pero ¿por qué iba yo a querer irme a Zululandia? ¿Por qué iba a querer otra cosa que no fuera vivir en Botsuana y casarme con una chica tsuana? Le expliqué que Zululandia me parecía muy interesante, pero que cada hombre tiene en su corazón un mapa de su propio país y que el corazón nunca te permite olvidar este mapa. Le comenté que en Botsuana no teníamos las colinas verdes que había en su país, ni el mar, pero que teníamos el Kalahari, y que la tierra se extendía hasta más allá de lo imaginable. Le dije que si un hombre nace en tierras áridas, aunque sueñe con la lluvia, no querrá que llueva mucho ni le importará que el sol caiga a plomo. De modo que ni me fui con él a Zululandia ni vi nunca el mar. Pero esto no me ha hecho infeliz, ni una sola vez.

"Resacón" i remordiments

2011-02-22T23:15:00.003+01:00

Que ningú pensi que el títol del post és autorreferent. Que darrerament tinc molta feina i faig molta bondat, massa i tot, si ho miro bé, que el temps personal se m'ha reduït dràsticament i vaig de bòlid, intentant trobar una estoneta aquí i allà per llegir-vos i escriure els mínims imprescindibles.

Però a aquest pobre inspector si que li passen factura els excessos. Resulta que una antiga novia se'l troba i el convida a sopar, i li diu que es posi guapo, amb aquells texans que tant li agradaven i les seves Dr Martens, que l'espera per sopar. Ell està de Rodrigues, i accepta amb una mica de mala consciència.
Al matí següent es lleva amb una ressaca d'espant i no recorda res de res. Ex-alcoholic de no fa tant, es suposa que no havia de provar ni una gota d'alcohol, però senzillament no recorda si ho ha fet.
Tot anguniós per no saber si li ha fet el salt a la seva companya, qui està de viatge a Rússia lluitant als tribunals per evitar que el pare del seu fill se'n quedi la custòdia, ell arriba fet una piltrafa a la feina. Aquell matí li assignen investigar un assassinat. Han trobat morta una dona jove, a casa seva. Sembla un suïcidi, però els veïns van veure marxar de matinada un home molt begut, que va agafar un taxi. Quan s'apropa a l'escena del crim la camisa no li arriba al cos: és casa de la seva ex-novia, la morta és ella, i l'home que van veure els veïns sens dubte era ell.

Aquesta investigació es barreja amb una sèrie d'atracaments molt particular, impecable, sense restes biològics de cap mena, i on l'atracador fa un compte enrere que té com a desenllaç un assassinat d'hostatge absolutament innecessari. Marxa a peu i ningú el troba, ningú el veu...

I l'H tot el llibre patint i dissimulant - creu que no ha fet res, però la desmemòria el martiritza, no sap, no pot confiar en ell, li terroritza el que semblaria si algú l'associés amb el convidat al darrer sopar.

Tot plegat continua històries engegades al llibre previ, una història farcideta de neonazis, i sospito que continua en els llibres posteriors, que encara no he llegit.

Hi ha un dolent molt dolent camuflat entre els bons, i no hi ha manera de descobrir-lo. Ja us avanço que el pobre H. pateix bastant. Els personatges que l'acompanyen són peculiars, des de la filla de policia que té el do de recordar absolutament qualsevol cara o estructura òssia facial que hagi vist una única vegada, ni que sigui en vídeo, fins el poli jovenet, valent espavilat i sencer. Al voltant de la màquina del cafè planeja sovint el record d'una poli molt estimada que va morir al primer llibre, no us dic a mans de qui, però ho podríeu deduir... hi ha l'inevitable forense malcarat, el psicòleg llest, el comandament trepa, els polis mandrosos i patates...

Aquest personatges, òbviament, són del nord, molt al nord... seguim amb la plaga d'autors nòrdics. Però aquest el podeu posar al prestatge dels bons. Com diu nosequí a la xarxa, és digne de Hollywood.

Apa: autor, poli i títol del llibre!

sopa amb ossos d'ànec

2011-02-15T18:05:00.003+01:00

Continuo amb una mica d'exotisme, i, després dels transvestits i el pingüí, ja serà la tercera setmana. Avui he triat la novel·la d'un autor xinès, que, ai!, resideix als Estats Units. A més d'autor de novel·les policíaques, és també poeta i traductor al xinès d'escriptors en llengua anglesa, i no sé si del xinès a l'anglès. Les seves novel·les del gènere, a més de l'interès que puguin tenir des de la perspectiva estrictament criminal, són un mirall -no podria assegurar fins quin punt fidel- de la societat xinesa actual. En el cas del llibre que he triat, la trama se centra especialment en la corrupció que afecta el Partit i les noves classes sorgides a partir de la privatització creixent, però tutelada, del país. A part d'això, en les pàgines del llibre van apareixent altres elements que poden arribar a tenir vida pròpia, com la poesia i la gastronomia. De tant en tant ens trobem textos d'antics poetes que il·lustren o serveixen de contrapunt a algun moment de la investigació o de l'estat d'ànim de l'inspector protagonista; també hi ha força al·lusions a la cuina del país; una cuina, que, com en la recepta que deixo més avall, no sé si es prodiga gaire en els restaurants que freqüentem aquí i que tampoc no sé si resultarà prou atractiva per decidir algú a reproduir-la fumejant en una cassola; si és així, ja em direu els resultats

También vio Chen, junto a esos objetos de la Revolución Cultural, un cartel de la película Shanghai Express en el que salía Marlene Dietrich. Aquel lugar sugería una inmersión de la ciudad en la nostalgia de un tiempo dorado, los años 20 y 30, un tiempo pleno de exuberantes fantasías. Ciertamente, había quienes descubrían ahora cosas de aquellos días, por las que mostraban una pasión desmedida. El cartel de Marlene Dietrich, bien protegido por un plástico, costaba mucho más que cualquier retrato del Gran Timonel Mao en la Plaza Tiananmen.

No se ve un solo pájaro en cientos de montañas
ni se observa una huella en miles de sendas,
sólo una barca solitaria,
el sombrero de juncos con que se toca un anciano que pesca solo.
La nieve ha caído en el río frío.

Liu Zhongyuan, dinastia Tang (del segle VII al X)

-Estupendo. Para hacer una buena sopa con huesos de pato, te recomiendo que los cuezas a fuego lento durante dos horas, hasta que se deshagan y el agua de la cocción parezca leche. Después añades un pepino bien picado y un puñado de pimienta -dijo Chen y luego abrió la puerta del coche-. Ha sido un buen almuerzo, camarada Lai. No hace falta que cuentes a nadie nuestra conversación. Adiós.

Com sempre, nom de l'autor i de la novel·la (com que si no l'heu llegida, concretar el títol podria ser difícil, afegiré que és molt semblant al d'una obra de Dickens). Per als més atrevits: algun restaurant a Catalunya on serveixin sopa d'ossos d'ànec?

Adopta un pingüí!

2011-02-08T00:22:00.000+01:00

Fa poc que he canviat de despatx, coses de la vida, i ara estic a un despatx fred fred fred. A mig matí de sobte m'adono que tinc els peus freds, i els ronyons, i el nas, i les orelles i les mans... llavors és moment de deixar el teclat una estona per a sortir a passejar una mica, a abraçar una tassa de cafè, o té, ben calenta, i aprofitar per veure persones. Apropar-se una mica als despatxos més poblats, buscant escalforeta i una mica de caliu.

Tot i les escapades, i potser pel propi fet del canvi de despatx, gent i costums, el cas és que tinc la sensació de viure en un nou hàbitat gèlid i glaçat, una mica com si fos un dels pingüins del zoo, caminant amb uns peus de plantes membranoses sobre el gel artificial, fent palmes amb les aletes per entrar en calor, lliscant sobre la panxa aerodinàmica per anar a banyar-me a l'aigua amb glaçons, caminant a prop dels altres per gaudir del gregarisme i aprofitar la caloreta de la proximitat d'altres.

Bé, el cas és que amb tant de fred he recordat aquest llibret a mig camí entre el gènere negre i policial i el d’humor negre. Crec que el vaig llegir un estiu - moment de l'any més propens als experiments -i crec recordar que un estiu de molta calor, ja fa temps. Quan el vaig triar a la llibreria, ajupida mirant la lleixa més propera al terra, el meu subconscient devia de buscar la fresqueta que em suggeria la idea del pingüí.

Al llibre un periodista es fa amic d'un pingüí deprimit i desnonat del zoo que just ha tancat per manca de fons per a comprar el menjar dels animals. A Ucraïna. El periodista li agafa afecte, l’adopta i el cuida a casa seva: viu a la seva banyera, li troba peix congelat per menjar, es fan companyia. Poc a poc el pingüí es va refent i adaptant a la vida al pis, fa amistat amb una nena petita que de tant en tant han de cuidar, i tot i que fa massa calor per un animal tan fet al fred, la vida sembla una miqueta plàcida i confortable durant uns dies.

Mentre tant, ell accepta un encàrrec que li saneja l'economia: escriure esqueles. Cada dia li envien les característiques del finat, gent important, i ha de redactar l'esquela, cosa que fa amb dedicació i art. La cosa es torna inquietant quan s'adona que les esqueles precedeixen amb una exactitud sospitosa la mort de la persona en qüestió, i tot comença a complicar-se amb màfies i perills i fugides... és divertit.

Com a pista, us deixo un acudit que hi ha al començament del llibre:

Un policia passa amb un cotxe i veu un company amb un pingüí.
- Dugui'l al zoo - li ordena
Més tard, el mateix policia torna a passar i torna a veure l'agent amb el pingüí.
- Però què fa? Li vaig dir que el dugués al zoo
- Hem anat al zoo, i al circ. Ara anem al cinema.

Aquest cop us demano autor, llibre i el nom del pingüí, i va, també el del periodista. Au va! que ja trigueu!

(Recomanable llegir el llibre embolicat amb una manteta. Confesso que és tal i com he fet el post. No se perquè, però el llibre em recorda algú... es pot donar per al.ludit, si vol)

joc doble

2011-02-05T01:30:00.001+01:00

En J. Ha acabat de tallar-me el cabell i la barba a tres quarts de set. Pujo a casa i fico tres llibres en una bossa de plàstic cortesia d'un celler. Línia groga fins al Passeig de Gràcia. Faig la part central de la Rambla -ziga-zagues- i creuo davant de la pastisseria Escribà; des de l'aparador m'adono que no tenen cremadets ni xuixos. Tombo pel carrer de l'Hospital. M'han dit que el Pla del Romea està força bé.

Entro a La Capella, on uns operaris estan desmuntant el material de la sala que aquesta setmana ha acollit BCNegra. Al vestíbul, una noia s'encarrega de la taula d'intercanvi de llibres: 1x1. Deixo una novel·la de Simenon, una de Kellerman i una altra de James M. Cain. Comento a la noia que té cura de la parada que no hi ha gaire material per triar (ei, dos Pedrolo i quatre Simenon, incloent el meu), però, amablement, em recorda que és el darrer dia i la darrera hora; potser seré l'últim visitant, que és el que m'agrada: sempre he preferit les clausures, les conclusions, a les inauguracions. Tots dos concloem que aquest horari de botiga que s'acaba a les vuit del vespre és criminal i no s'adiu gaire amb les preferències més aviat nocturnes de la majoria dels amants del gènere negre; però aquest món ja no és el que era. M'emporto tres llibres, dos clàssics i un que no sabria com definir, dels qual no escric el títol per si me'ls llegeixo i em serveixen per omplir un dimarts de sang.

Al Portal de l'Àngel trobo la C. Comencem parlant de teatre i de novel·les -ella no és lectora de policíaques- i m'acaba, com sempre, explicant les darreres notícies de la política municipal i nacional, que coneix de primera mà, un seguit de noms i situacions que acabaré oblidant al cap de poca estona. Es posa nostàlgica i em recomana un llibre de la Mercè Font, potser oblidant que no sóc gaire amant de la novel·la històrica.

Demà, a partir de la una, Paco Camarasa, clourà la Setmana amb fotos, musclos i signatures a la seva llibreria Negra y Criminal. Haguéssim pogut organitzar una trobada amb els amants del gènere que passen de tant en tant per Dimarts de sang i amb qualsevol amant de qualsevol cosa, però ara ja és massa tard per a una convocatòria seriosa. Qui sap si m'hi allargaré. La Barceloneta és un bon lloc per perdre's i retrobar-se, ni que sigui amb el blau del mar i del cel de cada dia.

exotismes

2011-02-01T01:53:00.000+01:00

En Bodrum habían encontrado el cadáver de un cantante travesti llamado Davut. Actuaba regularmente con la orquesta del club de allí. Y le habían vertido ácido nítrico por la garganta.
[…]
Logré recuperarme de mi parálisis gracias a la curiosidad de Popon, que se inclinó sobre mi hombro para fisgonear el archivo y me empujó a un lado.
-¡Es el Davut de la voz melodiosa! -gritó espantada-, ¡Dios nos asista! Yo seré la siguiente. ¡Oh, Señor, protégenos! Tal vez seamos pecadores, pero Tú nos creaste a tu imagen y semejanza en Tu infinita sabiduría. Soy tu sierva. ¡Protégenos, Dios todopoderoso!

De tant en tant, pensant que hi ha novel·les més enllà del nord, un busca que s'escriu en els territoris més exòtics i pot fer cap a Turquia i trobar-se amb un detectiu travestit que té una empresa d'assessoria informàtica i que, durant la nit, regenta un club de transexuals. I un el va seguint en la seva investigació dels assassinats de gent, a part de la seva condició, amb diversos matisos, de transexuals, tenen en comú que el seu nom és el d'un profeta. I en la investigació, l'ajuda un integrista islàmic expert en informàtica que va en cadira de rodes, mai no surt de casa, i que és un obsés sexual a qui li agrada que l'agredeixin altres homes (o potser dones?). I al final...

En fi, que encara que de moment estic una mica saturat, us demanaré el nom de l'autor i el de la novel·la, com sempre.

Dijous de treva

2011-01-27T22:42:00.005+01:00

No se si he estat jo que he badat i he faltat a les meves obligacions assassines, o que entre el meu amic i jo ens hem descomptat de dimarts. Les probabilitats que sigui més aviat el primer supòsit, i per tant culpa meva, són més que notables, així que directament us demano disculpes per aquest buit existencial que segur que heu patit amb intensitat des de dimarts.

Així que - gairebé acabant el dijous - us deixo amb el que podriem anomenar una re-edició (per no dir-li plagi) d’un desenllaç que sé que comptarà amb la indulgència del seu autor, el qual, no en tinc cap dubte, esbrinareu rápidament.

Tantes vegades el mateix passeig. Tantes vegades la mateixa conversa amb lleugeres variants: que si la vida, que si la mort, que si no hi ha temps per a tot, que si són dos dies, que en el moment de néixer ja t'has de preparar, que després un s'hi avesa...

Eren amics des de petits i feia anys que conversaven mentre vorejaven el riu fins arribar a la mar; però al més alt semblava que darrerament se li havia regirat el cervell -tanta insistència sobre la mort no era normal!-, de tal manera que l'altre temia l'hora del crepuscle, quan començaven els passeigs. S'abstreia tant com podia, a penes escoltava el martelleig constant d'aquella persona que ja li era desconeguda. Fins que un dia, quan encara faltaven unes bones tres-centes passes per arribar a la mar, que ja no va poder més. Del desenllaç, només en van prendre nota dos pescadors accidentals.

Sembla, segons explica un tal C., veí de Barcelona aficionat a les històries curioses, que un dels pescadors li va fer un resum del final i de les seves primeres reaccions, que ell va transcriure així:

Mentre caminaven només discutien. Però de cop i volta es van aturar a la vora d'un riu i començaren a pegar-se.Sobtadament aparegué una navalla i els raigs de sol es reflectiren en la fulla i van fer rateta en la soca d'un arbre. L'eina, guiada per un gest rapidíssim, es va clavar al pit d'un dels dos contendents, i brolla un rajolí de sang que va formar un corriol en ziga-zaga i va anar a parar a l'aigua.
Un pescador que s'ho mirava va deixar anar la canya i aplaudí frenèticament.
-Què fas, barbar? Això és una desgràcia -va renyar-lo un company d'afició.
-Ja ho sé. Però també és un esdeveniment -replicà l'entusiasta espectador-. Fixa-t'hi que aquests és un dels pocs casos, pel que fa a dites i a fetes, en els quals la sang sí que ha arribat al riu.

La història, no cal dir-ho, encara cueja, i els antecedents, consegüents i les interpretacions encara es discuteixen, però els fets són els que són i no hi ha volta de fulla.

Aquest cop us demanarem l’autor de l’escrit, l’autor que cita, i - per primer cop - cóm trobar l’edició original del text.

Disculpeu de nou. Que tingueu un bon dijous de sang.

El que duren unes sabates

2011-01-18T00:44:00.002+01:00

Avui tenim post de luxe: el dimarts de sang l'ha escrit el paseante. Moltes gracies!!
Aquí el teniu:

"Fa temps, em van encarregar localitzar a un jutge que passava les seves vacances a una localitat de la Costa Daurada, i que estava d'actualitat per un tema de "minifaldilles". Li havia de fer una entrevista. Només tenia el seu nom, un retall de premsa amb la seva fotografia i el bar on acostumava a esmorzar. L'encarregat el va reconèixer com un dels seus clients habituals, però no coneixia l'adreça de l'apartament on estiuejava. Vaig pensar que el més normal és anar a un local proper a casa teva quan vols prendre alguna cosa. Per això, vaig començar a entrar als portals dels voltants, per llegir els noms de les bústies. Fins que vaig trobar el del senyor jutge. Em vaig sentir una mica Guàrdia Civil.

Sempre m'ha semblat que el reporterisme i la criminologia són dos oficis amb prou punts en comú. Es necessita disposar de bones fonts d'informació, documentar-se, trepitjar el terreny i tenir una mica de sort.

En aquesta novel·la que us proposo, convergeixen tots dos mons: el policial i el periodístic. Fins i tot es fiquen junts al llit. La protagonista femenina és una intendent manresana dels Mossos d'Esquadra, que no té cap problema per embolicar-se amb un reporter de premsa escrita que disposa de bons contactes al Raval. L'objectiu és evitar un atemptat el dia de la Festa del Cel, amb desenes de milers de ciutadans contemplant les acrobàcies aèries dels avions a les platges de Barcelona.

La història succeeix l'any 2005, en plena bombolla immobiliària, i té com a personatge central a un periodista que és nomenat director del Crònica i a qui "el càrrec li durarà unes sabates".

Són tres-centes pàgines que ens submergeixen a les clavegueres de la corrupció política, de la manipulació dels mitjans de comunicació i del fanatisme religiós.

El seu autor és un periodista que ha treballat en premsa, ràdio i televisió, i recentment ha rebut un premi important per aquesta obra. Qui és? Com es titula la novel·la? Com es diu la intendent dels Mossos?"

les xarxes socials

2011-01-11T00:53:00.001+01:00

La novel·la comença amb el resultats d’unes proves mèdiques d’un jubilat. Li detecten els cossos de Lewy, una malaltia neurològica que té alguns símptomes molt similars als de l’Alzheimer. L’home, viudo de fa poc, pensa que no val la pena suportar la malaltia i ala seva decadència i decideix suïcidar-se, però ja fora de la consulta es fixa com una noia que estava observant desapareix just en el moment que passa una furgoneta... Bé, el cas és que després d’uns intents infructuosos de comunicar la gravetat del fet, el jubilat comença a investigar pel seu compte.

Més endavant sabem que han raptat la noia per fer una mena d’snuff movie que s’anirà emetent per internet i que durarà un temps indeterminat, fins que els organitzadors decideixin que els que paguen per veure en temps real què va fent la noia ja en tenen prou o fins que la noia ja no doni prou espectacle.

La història es va desenvolupant a partir de les investigacions del jubilat, sovint ajudat per al·lucinacions de la seva esposa o d’altres parents morts; les investigacions paral·leles o creuades de la policia a qui han encarregat la cerca de la desapareguda; i la presentació d’algunes escenes de la noia i dels que, des de diverses parts del món, la van seguint, fins que... En fi, una bona dosi d’introspecció i un bon ritme contrarellotge perquè sabem que el temps de la noia és limitat i que el jubilat va perdent ràpidament facultats.

Us deixo un fragment d’un dels abonats al programa d’Internet, titulat, simplement per raons òbvies, La número 4:

El joven paso apresuradamente por la libreria Negra y Criminal, cerca de una de las principales arterias de Barcelona. Un autor de novelas policiales estaba leyendo fragmentos de una de sus obras en un recinto abarrotado de público. Se sintió tentado de quedarse a escuchar la charla. Pero habia sido un día terrible en la agencia de viajes donde trabajaba..., sólo quejas indignadas i cada vez menos negocios. Estaba cansado, frustrado de después de intentar solucionar un problema tras otro sin que ninguna de sus intervenciones hubiera tenido éxito y lo único que queria para el resto de la jornada era estar solo com la número 4.
Estaba tan dedicado a ella como lo había estado con sus antecesoras. Tal vez, pensaba, todavía más. Se preguntaba cómo era que había podido enamorarse tan rápidamente de una imagen que le llegaba a través del ordenador. Durante los primeros días de la nueva serie, se había encontrado con que fantaseaba con ella, tratando de imaginar lo que había estado haciendo, lo que estaba pensando, qué le iba a ocurrir ese día. Sentado en la mesa de su pequeña oficina, se había resistido a la tentación de entrar en whatcomesnext.com y seguirlo hora por hora...

Com que els pistes per descobrir l’autor i el títol d’aquesta novel·la editada aquí durant el 2010 són molt fàcils de seguir i produeixen resultats immediats, m’atreveixo a demanar-vos que també concreteu quin dia (o quin mes), l’autor va estar a Negra y Criminal, la llibreria de la Barceloneta (no sé si mentre ell hi era va passar realment el noi del fragment, però podria ser).

Nadala tragicòmica (III)

2011-01-04T11:19:00.009+01:00

- Bon Nadal, agent. Me’n pot fer cinc cèntims?

Ho ha dit el bou, sembla mentida!
a més, la mula assentia
quan m’apropava als magatzems.
Per confirmar-ho, ho repetia:
era nadiu de Cadaqués
i perseguit fa mitja vida.
Amb un retrat ho he confirmat:
a cal fuster hi ha assassinat!

- Es troba bé, agent?

Rondaven rens per les escales,
les campanilles dringant,
anava sol, sempre cantant,
cridava "jou jou" a les dames...
A cal fuster hi ha assassinat!

- Senyoreta, podria anar al gra?

No agradaven les nadales
als qui han fet aquest toll
amb ràbia li han trencat el coll
i al tió, gairebé el maten!
Sembla que un té pell mulata,
per les taques dels seus dits,
a l’escorça, i a la tapa
del pot de tints colorits
que ha oblidat: crema barata.
I l’hem desenmascarat:
A cal fuster hi ha assassinat!

- M’està fent parar boig!

N’estaven tips de desaires,
ells, que són gent tan manaire
sota els seus blancs turbants,
desprecien els cantaires.
A cal fuster hi ha assassinat.

- I doncs, diu que són gent amb turbant? Islamistes radicals?

No combregaven amb els aires
d’aquest bon jan, sempre rient
però amb historial d’assetjament,
i aquesta cara tan pallassa:
Ja en feia un gra massa
pujant façanes amb corriol
sempre hi ha un punt, és el que passa...
Jo ja he trucat a l’Interpol
per l’ordre de cerca i caça
de les tres autoritats:
A cal fuster hi ha assassinat.

- tres autoritats? Vol dir que això és cosa de...?

La ràbia fou mala consellera:
Els tres reis, fets una fera,
es van sentir humiliats
veient Noel fer la drecera
d’aquell balcó infantil, penjat.
Tips de fer tard, fent salivera
ben plens de fúria artillera
Tió i Noel, tots dos plegats
van voler reduir a cendres,
sense pensar si era divendres.
Junts els van assassinar
a cops cruels i maldestres:
el cap del vell i el tronc nostrat,
fins que van quedar ben tendres
al terra tots dos matxucats.
A cal fuster hi ha assassinat.

- I doncs, diu que han estat els reis d’orient?

Ho puc dir sense temença
Doncs sense cap recompensa
Els veïns han testimoniat:
"Melcior és el que comença
i en Baltasar ha acabat!".

- Bé, doncs crec que està arreglat.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat...

- A cal fuster.....hi ha assassinat!

Nadala tragicòmica (II)

2010-12-28T01:44:00.002+01:00

Al cap de tres hores que sant Josep hagués trobat el cadàver, havien enviat a l'escena del crim l'inspector Isidre T. del Bruch i Deulofeu. L'inspector T., com l'anomenaven fotetes els seus companys de promoció, havia nascut a Santpedor; era membre, per part de pare, d'una nissaga que havia excel·lit durant la guerra del francès; per part de mare, pertanyia a una coneguda família de pessebristes. Durant dos anys, just després de graduar-se, havia fet un màster a Suècia organitzat pel comissari retirat M. Beck, de qui s'havia fet molt amic malgrat la diferència d'edat.

L'endemà del crim, al seu despatx de la Gran Via, l'inspector T. repassava el material de la seva gravadora, una novíssima Philips, mentre anava anotant mecànicament, sempre amb un guionet al principi, alguns detalls de forma esquemàtica en una llibreta comprada a Ikea,:

-Nom de la víctima: Nikolaus Sjowall, de nacionalitat sueca; 46 anys. Amb antecedents al seu país per assetjament sexual a verges de totes les edats i dos intents de violació a les verges S. W., de 14 anys i J. H, de 78 anys.
-Des de feia dos anys, la víctima residia a Barcelona. Feines temporals escassament remunerades. Darrerament treballava per uns grans magatzems.
-Diversos testimonis corroboraven que des de feia dies era espectador assidu de l'espectacular pessebre vivent -camells inclosos- del barri del Bon Pastor.
-Segons tres pastor, un rei d'orient, un àngel, sant Josep i la mateixa Maria, en diverses ocasions havia cridat obscenitats a la Verge, M. R. i V., mare de tres fills, entre els quals el nen Jesús, de deu mesos i ploraner de mena.
-Possibles pistes trobades al lloc del crim:
.En una butxaca dels pantalons de la víctima, un poema en què es repetia diverses vegades “a cal fuster hi ha novetat” i s'havia encerclat en tinta vermella el topònim Cadaqués.
.En el tronc, l'arma del crim, restes d'un estrany maquillatge de color fosc que es feia servir especialment en representacions teatrals.
.En la jaqueta del difunt, pèls que els del laboratori encara dubtaven si eren de camell o de ren.
.Al costat del cos, una ploma blanca, de 50 cm, com les que solien formar part del vestuari d'algunes vedettes de revista.

L'inspector continuava escrivint alguns detalls aclaridors, encara que ho feia més per fer alguna cosa que per posar en ordre els seus pensaments, perquè de fet creia, tot i que encara li faltaven alguns interrogatoris per enllestir, que ja tenia força indicis que el durien a l'assassí, però no veia prou clar el mòbil, i sense mòbil no hi ha assassinat.

Capficat en els seus pensaments, l’inspector no va ser conscients dels cops a la porta ni de la presència de la mossa fins que li va dir:

-Bon Nadal, inspector del Bruch. A cal fuster hi ha novetat.

Nadala tragicòmica (I)

2010-12-21T22:34:00.005+01:00

La sang s'estenia per les rajoles del terra, seguint-ne les unions, una superfície lluent i fosca al voltant del cap calb - tot just uns cabells a banda i banda, que continuaven cara avall sense solució de continuïtat, formant una gran barba blanca. Al mig del bassal de sang, una barretina vermella i blanca, a joc amb la jaqueta i els pantalons que cobrien el cos gros i panxut. Uns filferros color plata, prims i recargolats (restes d'unes ulleres rodones) i el ren que rossegava les branques d'un avet ple de boles brillants i garlandes daurades, acabaven de esvair qualsevol dubte sobre la identitat del difunt.

El crani estava enfonsat per un tronc grotescament humanitzat, amb ulls de dibuix animat, nas de tap de suro i un riure sardònic del que penjava una llengua de feltre vermella. Decididament, allò ho havia fet algú amb ben poc esperit nadalenc.

(continuarà....)

nord enllà

2010-12-14T11:27:00.000+01:00

Què és el que ens porta a llegir un nou escriptor del qual no hem sentit parlar? És difícil de dir. A vegades només el títol del llibre, a vegades –som així-, ens atrau la imatge de la portada, sovint, desgraciadament, fem cas a la publicitat de la pròpia editorial que figura en la contraportada: Trepidant... Més de mig milió d’exemplars venuts a França... la nova estrella del firmament de la novel·la negra europea. I un es deixa portar per la publicitat deixant de banda que ja està tip d’autors i autores suecs, perquè que sigui suec no és garantia de qualitat. Un es deixa temptar per la publicitat tot i que sap que gairebé cinc-centes pàgines són excessives per solucionar el crim d’una nena que ha mort ofegada en la mar, cosa que podria ser un accident, però que el descobriment d’aigua dolça als seus pulmons fa que la policia intervingui. Un pensa que si s’han venut tants exemplars, alguna cosa té la novel·la, malgrat que un sap que cada vegada està més cansat del fred del nord, de la manca de llum dels hiverns inacabables, de les misèries familiars, de les depressions, i un té la idea que si les investigacions són tan llargues és perquè la policia sueca amb alguna cosa s’ha de distreure i té molt poques ganes de tornar a l’avorriment de casa seva.

En fi, que per primera vegada parlo d’un llibre que no ha acabat de llegir; actualment vaig per la pàgina 136 i sempre trobo una excusa per saltar a una altra lectura. Sisplau, si algú ha llegit aquesta novel·la, de la qual segur que sabeu el títol i l’autora, val la pena que continuï? Jo voldria una mica més d’acció, com en la novel·la negra primitiva i la dels seus continuadors. També acceptaria un bon misteri, en què el narrador posés a prova la meva capacitat de deducció. Però cada vegada em costa més haver d’empassar-me pàgines i pàgines de descripció social i de psicologia de personatges secundaris; si ha de ser així, prefereixo altres gèneres i escriptors de comprovada solvència.

I tot plegat, la meva dificultat amb el llibre potser només és a causa d’haver-lo començat en mal moment, que ja se sap que la relació del lector amb l’obra sempre és un misteri i depèn d’imponderables.

Help

2010-12-07T00:59:00.000+01:00

Benvolguts lectors,

Havia de passar, que ens arriba el dimecres i nosaltres sense post...

Crec que és el moment de convidar-vos a que prengueu l'iniciativa negra i criminal dels dimarts, vosaltres, fidels i encertats endevinadors compulsius, que en cinc minuts desvetlleu els enigmes que sovint triguem hores a construïr, i que de resultes ja no sabeu on col.locar tants gossos virtuals com heu guanyat.

Vosaltres, que us moveu entre les lletres amb agilitat, que coneixeu tants llibres que nosaltres mai hem fullejat, deixeu-nos aquest cop participar, googlejant intrigats a la nit, a la cerca de la combinació exacta de pistes que ens durà a un nou llibre soprenent, mai llegit, que ens agradarà i ens abstraurà durant unes hores del nostre món ensopit i gris.

Quí de vosaltres recollirà aquest guant?

guia de lectures

2010-11-30T11:13:00.001+01:00

Un dels rars divertiments intel·lectuals
que encara li queden a la humanitat és la
lectura de novel·les policíaques. Aquesta
opinió potser causarà una mena d’estupor,
no tant perquè jo tingui una predilecció per
aquests autors, que es troben entre les meves
lectures de capçalera, sinó perquè m’atreveixi
a confessar que és així.

Fernando Pessoa

I aquí ens trobem setmana rere setmana confessant la nostra predilecció per aquests autors i aquestes novel·les que confessem que també pensem que són un dels rars divertiments de la humanitat, malgrat que bona part de la humanitat, entre la qual es troben molts dels que diuen que troben gran plaer intel·lectual en la lectura, nega aquest divertiment intel·lectual, o al menys nega que sigui gaire divertiment o que sigui gaire intel·lectual.

En el meu cas, les novel·les que he anat deixant no pretenien ser més que una mostra de les lectures que, sense cap preferència especial de qualitat o interès ni cap ordre temporal, he anat llegint. Cap pretensió, doncs, de dir: Llegiu-les, són algunes de les millors! Només es tracta d’un divertiment intel·lectual, d’un joc.

En canvi, sí que hi ha gent que ens fa guies de lectura amb algunes de les seves obres preferides i justifiquen la tria, com per exemple l’escriptor que acaba de publicar una interessant guia de la novel·la del gènere -que ell diu negre, però que abasta variants que els puristes no inclourien en aquesta categoria- dividida en diversos apartats força heterodoxos; el primer, per exemple, es diu Los primeros en llegar a la escena del crimen. Un escriptor que comença el llibre amb les paraules de Pessoa (en castellà, en l’original) transcrites més amunt.

Com es titula el llibre? Quin és el nom de l’autor? No, no, vull dir el seu nom real, que l’altre ja el sé.

Per cert, algú es compra aquestes guies de lectura?

Fulletons

2010-11-23T00:19:00.003+01:00

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, els ritmes de la vida eren molt diferents. Les busques dels rellotges eren dues, i no tres, perquè els segons no eren importants, i amb els quarts que tocaven les campanes de les esglesies ja n'hi havia prou per manegar-se.

Temps enrere, quan no hi havia tele ni ràdio, un entreteniment apasionant era la lectura d'històries per entregues, els fulletons. Aquests presentaven una història fraccionada, que mantenia l'intriga i el suspens fins la publicació del darrer capítol, fent així que els lectors esperessin impacients la propera publicació per tal d'esbrinar el misteri que amagava el relat; una mica com fan ara les sèries que acaven un capítol amb l'inici del proper.
Molts fulletons van acabar publicats com a llibres - des del detectiu Dupin fins el mateix Sherlock van aparèixer en aquest format, que s'escau especialment al gènere negre.

La d'avui és una història que recull perfectament les característiques dels fulletons. És una història àgil i plena de suspens, però alhora amb un ambient envolvent i molt ben definit, amb personatges treballats i reconeixibles, i imprevisibilitat en el desenllaç. És una d'aquestes històries que et toquen de molt a prop, ja sigui per analogies amb els personatges, per l'ambient que descriuen, per l'entorn en el que es produeixen, pel llenguatge que fan servir, o simplement perque estan ben escrites, amb el cor.

Si l'heu llegit, ja sabeu de quina parlo. I si no, estigueu pendents dels comentaris per saber quina és, perquè us recomano seriosament que la llegiu. I ja per acabar, us deixo un fragment definitivament esclaridor, molt més que una pista:

“Siento mucho frío. El viento juega con la falda de mi vestido y me descubre las piernas. Quiero taparme, pero mis brazos no responden a mi deseo. ¿Qué hago aquí? Si pudiera abrir los ojos, vería el cielo estrellado. Si pudiera oír, escucharía el sonido de las olas. Tengo un fuerte dolor de cabeza. Mis cabellos están empapados. Estoy herida. No recuerdo nada. Mi cuerpo está entumecido. Hace horas que voy a la deriva. No sé dónde estoy ni cómo he llegado hasta aquí. Dormiría profundamente si consiguiera dejar de pensar. Siento mucho frío y sonrío. Soy V.M., y creo que estoy muerta”.

Com de costum, us demano autor, títol i - en aquest cas- el nom de la policia encarregada oficialment de l'investigació.

Exòtica, però no tant

2010-11-16T11:13:00.000+01:00

Aquest dimarts tinc el dia ètnic, musical i un xic dispers. Recupero una vella novel·la d’una escriptora japonesa (ens arriba poca literatura negra del Japó, oi?) que en realitat no és gaire exòtica sinó que segueix la tradició del gènere negre americà; a la fi, la negra no té fronteres. Quant a la música, us agrada, a més de llegir la primera estrofa, la interpretació que us deixo de la cançó de Schuman? Finalment, com sempre, demano el títol de la novel·la i el nom de la seva autora. Com a pista, i com que l’escriptora, entre altres activitats, també fa –feia?- de cantant, us deixo una interpretació seva d’una cançó que feia temps i temps que no escoltava. Bé, en la seva veu no l’havia sentida mai. Ah, i teniu també la seva cara de dama matadora. Què més puc afegir?

Entonces oyo la voz del bajo que no olvidaría hasta el día de su muerte. Era noble y hermosa, como el órgano de una iglesia. Se deslizó hasta ella, le lamió los pies y trepo con seguridad hasta atrapar su corazón. Reconoció la cancion: era Zigeuner Leben, de Schuman.

Im Schatten des Waldes, im Buchengezweig,
da regt's sich und raschelt und flüstert zugleich.
Es flackern die Flammen, es gaukelt der Schein
um bunte Gestalten, um Laub und Gestein.
(algú és capaç de traduir)

Per acabar, la interpretació de l’escriptora, vull dir de la cantant:

Tria un número...

2010-11-09T11:29:00.001+01:00

Entre setmana sempre provo de llegir una mica abans de dormir. No hi fa res l'hora que sigui, encenc el llibre i intento llegir una estona. Aquest moment de paraules alienes és com una frontissa entre el dia i la nit; buidar el cap dels meus pensaments, omplint-lo amb les paraules d’algú altre. (Nota mental: és fantàstic que els escriptors escriguin, gràcies a tots).

Sovint aquest moment de lectura és testimonial: a la tercera plana el llibre em cau sobre el nas i llavors és el moment d'apagar-lo, i d'apagar el llum; moment d'estirar una mica el llençol amunt, mitja volta i fer la boleta: a dormir. Algunes vegades, però, el llibre té una presència més intensa. Encara recordo el rellotge avançant implacable entre les 3 i les 4 de la matinada mentre devorava per primer cop una de les històries del sargent Bevilaqua, o de la Petra Delicado, o del Montalbano o el Brunetti, o de Wallander o de la Salander. Llibres que em duen directament a la matinada, o que - si sucumbeixo a la son - es reprenen durant el dia, si la sort determina que és festiu. Llavors em perdo a les seves planes fins que ja no queda res més per llegir, només el buit de la darrera plana en blanc i l’enyor del món fictici que t’expulsa de nou a la realitat.

La setmana passada vaig acabar un altre llibre que no em queia de les mans a la nit. Un llibre que comença amb un misteri molt intrigant, i amb un protagonista que reflecteix un cop més aquesta ja tradicional característica introversió gairebé patològica que acompanya els racionals en el seu viatge interior, allunyant-los de la relació personal o emocional amb el seu entorn. Us deixo unes quantes pistes en primera persona que crec que són clares si l’heu llegit, i si no (us el recomano) us permetran googlejar fins que el trobeu. Ja sabeu què us demano: autor, llibre, nom del protagonista.

Una carta a la bústia. Un poema inquietant. Una endevinalla: pensa en un número, del 0 al 1000. I ara obre el sobre petit que t'hi adjunto: sé que és el número que has pensat. Puc llegir-te la ment, fins i tot abans que pensis. I sé que no tens la consciència tranquil•la: et toca pagar, et tinc acorralat - ets la meva víctima.
Et mataré, potser al Novembre, potser al Desembre, i no hi pots fer res: serà inevitable, incomprensible i cruel. Esperaré el moment apropiat, no tinc pressa. Tot serà perfecte i semblarà impossible, incomprensible.

sang i suor

2010-11-02T11:07:00.001+01:00

La fugida és moltes coses. Quelcom ben definit i rabent, com un ocell que recorre el cel en un vol ras. O quelcom brut i que s’arrossega; una colla de moviments que s’assemblen als d’un cranc quan passa per un llot figuratiu i literal, un procés d’avançar a poc a poc, fer salts cap un costat , i córrer cap enrere.
És dormir als camps i als llits dels rius. És avançar a rossegons, sobre el ventre, milles al llarg d’una sèquia. És uns camins comarcals, enforcalls de línies de ferrocarrils, la porta del darrere d’un camió il·legal, un vehicle robat i una parella morta al carreró dels amants. És un aliment rampinyat als vagons de mercaderies, uns vestits furtats de fils amb roba estesa; robatori i assassinat, suor i sang. Les coses complicades fetes tornar senzilles mitjançant l’alquímia de la necessitat.

Una altra vegada tinc la vena cinematogràfica. Em sembla que aquesta pel·lícula l’he vista més de tres vegades, que en el meu cas ja és molt. El director és mort (us en deixo una foto), el seu protagonista, un dels meus preferits, també; va morir de càncer. Us havia dit mai que la protagonista era una de les meves dones preferides? Recordeu que poc després de rodar aquesta pel·lícula es van casar?

Bé, si voleu, podeu parlar de la peli, però com que aquí es tracta de literatura, heu de dir el nom de la novel·la en què es va basar i qui la va escriure (per als més aplicats, i fora de concurs: any de publicació de la novel·la i d’estrena de la pel·lícula).

Descansar...

2010-10-26T22:01:00.002+02:00

Mal d'esquena, fatiga, nervis... qui pogués parar-ho tot un moment i desaparèixer, per a dedicar les hores tranquil·les a cuidar-se, a rebre massatges, a nedar a la piscina, a refer-se de les tensions i els dolors crònics - poc importants però constants, molestos, diaris - i a no fer res més que veure passar el temps. Coses senzilles, però luxoses.

Una mica això és el que fa aquesta russa rossa i blanqueta, d'aparença neutre i ànima analítica i lògica, que s'amaga en una closca desapercebuda que gairebé mai guarneix amb pintures o robes presumides. Treballa per al Ministeri d'Interior rus. Sense saber ben bé com, es troba gaudint d'un més que merescut descans solitari a un balneari de luxe per indicació i invitació del seu cap. Tancada a l'habitació amb la seva màquina d'escriure, tradueix novel·les policials de diversos idiomes - filla d'una professora universitària especialitzada en programes d'ordinador per aprendre idiomes, en parla més de cinc. Però des d'un bon principi les coses no rutllen tan fàcilment com haurien d'haver anat.

Una mica desconcertada veu com diversos senyors intenten lligar-se-la, sí o sí, disposats a donar-li conversa, a prometre-li amor etern durant unes hores. Però un cop veuen clar que no hi ha manera de que estigui per ells una nit, els homes desapareixen deixant-la perplexa. L'aparició d'un mort al balneari comença a destapar que el balneari es fa servir de prostíbul, i també com a plató per un negoci de vídeos pornogràfics perillós; relats de fons sobre les restes ideològiques de l’època soviètica, mafiosos i polítics de la nova Rusia, nous rics i policies més o menys íntegres.

A l'autora li diuen "la Agatha Christie russa", i és autora de unes trenta novel·les negres. L'han traduït a vint idiomes, i el seu nom en realitat és al revés del seu pseudònim. Va néixer a Ucraïna fa una mica més de cinquanta anys.

Va, autora, llibre, detectiu....

al final de la guerra freda

2010-10-19T00:49:00.001+02:00

Des que el paseante em va dir que era el poli bo, m’esforço per buscar llibres senzillets o potser s’apropa més a la realitat dir que m’esforço a deixar bones pistes, perquè no sé si escrivint només aquest fragment n’hi hauria prou per descobrir l’autor i el nom de la novel·la:

-I va començar a recitar Petxerin. Traduint com ell fa. El rus primer, després l’anglès. Que dolç és odiar la terra nadiua i esperar amb avidesa la seva ruïna... i en la seva ruïna discernir l’aurora de la universal renaixença. Potser no ho recordo del tot bé, però això n’és l’essència. Petxerin va entendre que era possible estimar el propi país i alhora odiar el seu sistema, diu. Petxerin estava boig per Anglaterra, igual que Goethe. Anglaterra com a llar de la justícia, la veritat i la llibertat. Petxerin mostrà que no hi havia res de deslleial en la traïció posat que traïssis allò que odiaves i lluitessis pel que estimaves. Llavors, suposant que Petxerin hagués posseït importants secrets sobre l’ànima russa, què hauria fet? És obvi, els hauria donat als anglesos.

En realitat volia que la novel·la protagonista fos una altra, una que té com a motiu la indústria farmacèutica i hi ha un jardiner que no ho és massa, però no la trobo; així que he pensat que podia recórrer a l’única que tinc traduïda al català –la majoria les tinc en castellà perquè s’editaven primer i jo no em volia esperar- i, a més, un dels meus actors preferits va fer de protagonista en la versió cinematogràfica.

Potser no s’escau posar aquí literatura d’espies i els més ortodoxos faran un gest de rebuig, però la veritat és que el nostre autor, un dels grans del gènere, exespia ell mateix, construeix unes fantàstiques i laberíntiques trames de misteri, tant que a vegades un lector ràpid s’hi acaba perdent.

Una darrera pista per concretar la novel·la: un fragment de la banda sonora –tardoral o hivernal- amb l’actriu protagonista, que he de confirmar que també m’agrada. Aquí ja no hi ha pèrdua possible.

Happy & easy

2010-10-12T23:47:00.001+02:00

Quan aquí ens atabalem fins la desesperació amb els problemes que ens semblen insuperables, com ara l'atur, la pèrdua d'ingressos i comoditats, la manca de seguretat de futur, el desamor o la soledat, el decliu físic, la manca d'èxit, la fugida del temps, la irrelevància de les nostres existències, la vanitat, la sensació de decadència en general... sovint apareix algú que ha tingut la sort d'experimentar recentment la molt diferent manera de sentir la vida de les persones africanes.

Jo no he tingut mai aquesta experiència, doncs mai he viatjat a l'àfrica subsahariana ni he tingut l'honor de conèixer prou estretament cap persona procedent d'aquells països, però sí que conec algunes persones que hi han viscut prou per arribar a parlar-ne amb un entusiasme i una intensitat a la mirada que no deixa lloc a dubtes sobre les diferències essencials que hi ha entre caucàssics i africans, molt més enllà dels colors de la pell.

Potser en aquests moments de grisor tardorenca on la quotidianitat dona mostres diaries d'empitjorament personal és bon moment per recòrrer a balsams optimistes que ajudin a relativitzar l'egoïsme que ens caracteritza com a cultura.

Quin rollo per dir-vos que avui em venia de gust compartir un llibre de detectius diferent, molt diferent, part d'una sèrie atípica i exòtica, que permet clixar d'esquitllada una mica la relativitat com a modus vivendi, la lentitud en el moviment i en el pensament com a camins per fer les coses fàcils, i la rectitud moral com a camí per a la felicitat. Es clar, de mans de dones, perdoneu-me el comentari discriminador.

La primera agència de detectius femenins està instal.lada a l'oficina d'un taller mecànic d'una ciutat africana, amb una dona preciosa al front. Potser no en el sentit occidental de la paraula, però sí obviament en molts altres aspectes. Una dona els demana ajuda, i uns pantalons apareixen estranyament a un lloc estrany - a més una furgoneta blanca xoca amb una bicicleta, i l'ajudant principal de l'agència te raons amb un dels mecànics del taller, que s'ha penjat d'una fresca que condueix un Mercedes. Unes classes de ball i unes sabates son motius prou importants per perdre la son, i potser també el cor... tot és relatiu quan es pot parlar amb una tassa de bon te a les mans i sota un cel d'un blau impossible.

Va, a veure si trobeu autor, llibre i detectiu. I si ho feu, no deixeu de llegir-lo!! És una història lenta i fàcil, plaent, relaxant.

D'anar per casa

2010-10-05T01:56:00.002+02:00

Jo sóc –era- seguidor de la negra americana i en bona part m’hi he quedat, amb detectius desenganyats i un món corrupte de campi qui pugui que no té solució. Després, o mentrestant, lectures d’aquí i d’allà i modes diverses. I finalment els personatges i els ambients del país, fins i tot amb un protagonista que és sotsinspector dels Mossos d’Esquadra -que tots aniran al cel si continuen sota el comandament suprem de Saura-, que s’ha comprat un piset a Torreforta, té unes filles que ja se les pot confitar i ... No sé on anirem a parar.

Com sempre: nom de la novel·la, de l’autor i del mosso. Si voleu fer mèrits: cotxe que condueix actualment l’autor.

Una pista més: els usuaris del metro de Barcelona han vist el sotsinspector aquesta setmana, potser encara hi és.

Aquesta vegada hauria d’anar immediatament a l’Espluga de Francolí, al cor de la Conca de Barberà, a una cinquantena de quilòmetres en direcció a Lleida, perquè hi havia trobat un home mort, semblava que a ganivetades. Li va saber greu perquè volia parlar seriosament amb Cinta sobre el darrer estirabot de les seves dues filles, especialment d’Empar, la petita, que s’estava tornant cada cop més rebel i la nit anterior li havia retret l’origen “tèrbol i botifler” –foren les seves paraules textuals- del cos de policia al qual pertanyia. També li havia dolgut especialment que amb l’aquiescència de la Núria, la filla gran i se suposava més assenyada, qualifiques la seva feina de “servei al poder i no als ciutadans”, o de “pràctica continuada de la repressió contra els moviments socials i populars”, o encara que definís els mossos coma “policia indígena d’un govern titella al servei de l’estat opressor”.

Desolació

2010-09-28T01:30:00.000+02:00

La tardor ha arribat aquest any com una tromba, plena de tristors i pessimisme. Els dies s'escurcen per moments, plou, s'ennuvola, es fa fosc, i el cor se'm va fent cada cop més petit. No puc evitar enyorar l'estiu amb totes les meves forces, i témer aquesta progressió cap al forat inevitable del solstici d'hivern, el punt baix i mínim de les energies dels que funcionem amb energia solar, que quedem desolats.

Per això avui repassava la biblioteca negra (aquest cop la virtual) per triar-vos un enigma, i els ulls m'han anat directes a coses del nord. Dins el munt de llibres negres i criminals dels autors nòrdics hi tinc vàries autores, i el llibre que al final he triat va ser una de les primeres novel.les electròniques que vaig comprar per al meu e-book a començaments d'estiu.

A una illa nòrdica un grup de joves ideals fa una festa d'estiu, fins que un moment de diversió es torna en un moment de gelosia i es produeix una escena violenta. A l'endemà, el passeig solitari d'una noia i el seu gos acaben tràgicament. Poc després un altre cas semblant, i sembla que encara un altre... l'illa es capgira i arriben forasters moguts pel crim d'estiu.
Un poli local, tranquil i feliç (per variar!) ens duu per l'investigació amb calma i sistemàtica, i en paral.lel un periodista arribat d'Estocolm busca la noticia i va vorejant l'historia fins que, arrossegat per una passió adúltera, acaba totalment implicat en els fets. De fons, el maltractament a l'escola, el famós bulling, i el que en resta passats els anys, una rancúnia inextingible - que en aquest cas a més és patològica.

M'agrada la descripció del paratge on te lloc el desenllaç de la història, una platja deserta i extensa, crec recordar que amb un far, creuada per camins difícils i lluny de cobertures de mòbil i connexions amb el mon, que em sembla preciosa, malgrat l'escena és molt tensa i difícil. Una mica el mateix que em passa amb els paisatges dolços d'Escània i les platges per les que passeja un Wallander deprimit als llibres de Henning Mankell. He pensat que són llocs que m'agradaria veure algun dia, quan tingui les bateries a tope de sol, potser quan per fi aconsegueixi viure al tròpic.

L'autora del llibre és una nòrdica molt molt guapa, segons indiquen les fotos que en trobareu a google, i havia estat reportera de televisió abans de provar sort amb l'escriptura. Vol allunyar-se del tòpic nòrdic de la tristor i el pessimisme, i de fet ho aconsegueix amb el seu detectiu, un home feliç i agradable, prou equilibrat, tot i que persisteix una imatge una mica tancada i torturada en el retrat de les persones que van apareixent al llibre, i és que potser en el fons allà dalt deuen ser tots una mica així. La manca de llum perjudica el terrat, o pitjor, el cor, està clar.

Us en demano el nom de l'autora, el del llibre i el del detectiu - si em voleu donar el nom del periodista, va per nota.

Doble record nocturn

2010-09-21T00:47:00.002+02:00

No fa gaire que va morir Claude Chabrol i ni jo ni els blocaires més propers vam recordar-lo, i això que en els blocs tenim una propensió a vegades exagerada a recordar qualsevol efèmeride. No sé, en el meu cas, perquè no vaig esmentar la seva mort, perquè és un director que en alguna època he seguit amb detall i pasió i algunes de les seves pel·lícules -sovint més l’ambient i el ritme que la història- m’han semblat memorables, tot i que en els darrers any, des que em vaig convertir en semicinèfil, no he estat al cas de les seves estrenes.

En definitiva, que el record que no vaig deixar en els meus apunts provisionals el deixaré aquí en una proposta una mica diferent de les habituals: cap text de cap novel·la, però sí el desafiament de concretar una novel·la i una autor. Es diu que Chabrol era un gran lector i un especialista en un escriptor francès de novel·la negra (i altres gèneres), que no m’explico com encara no ha aparegut aquí, tot i que només va rodar dues pel·lícules basades en les seves novel·les. D’una d’elles (aquests ambients fantasmagòrics de les seves extraordinàries il·luminacions nocturnes!) us en deixo un fragment curtíssim, i fixeu-vos en els actors. Vista l'escena, cal decidir, repeteixo, l’autor de la novel·la i el seu títol. Si algú té dubtes, el remeto a les pàgines taronja de “La Vanguardia” del diumenge. I, per arrodonir la pista, deixo també una pipa que no és la del seu famós detectiu. Em descic: no deixo la pipa, que no vull fer propaganda d'un vici que tothom sap que mata més que la majoria d'altres sistemes mortals, incloses les bales al mig del front o els desenganys amorosos al centre del cor.

Cartell suggerit pel nostre col·laborador habitual el paseante (aneu als comentaris):

Fashion pasion

2010-09-14T22:47:00.002+02:00

Aviat tinc un casament - un altre cosí! - i he estat buscant vestit per anar-hi. Amb una amiga meva varem anar a on van les darreres rebaixes quan acaben les rebaixes de les seccions d'oportunitats dels saldos, i que sol tenir un bon racó de vestits de nit a bon preu. En vaig trobar un de princesa que em va seduir, per un preu irrisori, però a més varem estar rient una bona estona provant-ne uns quants (de Hilda, de Jackie, de Pantoja, d'infanta, d'Obregón, de Penélope, verbenerus, etc), i fent les passejades arrossegant cues i tuls pel passadís dels vestidors. Jugant, que ja va bé tal i com està el pati.

Els vestits de nit tenen un paper principal al llibre que us proposo aquest dimarts. El llibre comença a una festa molt selecta, gent guapa i robes exclusives, a Manhatan. En F. acompanya la seva parella, la K., una noia particularment elegant i bella que pertany a aquest mon. Ell no. Ell ve d'Atlanta, és un sureny al que l'accent delata immediatament. Fuig del record de la mort per suïcidi de la seva filla de 16 anys, i fuig darrera de la bellesa desemparada de la K., a la que va conèixer quan investigava l'assassinat de la seva germana petita, uns mesos abans.

La festa és esplèndida, i entre les robes exquisides destaquen els models de la Imalia C. Unes robes fetes amb una qualitat especial que fa lluir a qui les duu, amb una llum pròpia; el "look". Amb una copa a la mà, l'Imalia demana al F. que l'ajudi a trobar algun parent de la seva dona de confiança, recentment assassinada de manera inexplicablement cruel i aparentment gratuïta.

El F. cerca al passat, xerrant amb la gent gran, cercant diaris i furgant a velles històries sindicalistes de pre-guerres, sense presses, escoltat per un personatge curiós, musulmà, que apareix com del no res per convertir-se en la seva ombra - en F.

Òbviament, cap al final apareixen els dolents - inesperats, amb motius sorprenents.

Quan vaig tancar el llibre em va passar pel cap un moment "Qui pillés un dels vestits de la Imalia....". Només un moment. La veritat és que, en realitat, és un pensament totalment erroni i poc ètic....

M'agraden els personatges que es van dibuixant, m'agrada com es va consolidant cap enrere la dona investigada, la seva essència i els fets de la seva vida que la van anar determinant, fins a viure sola i aïllada, i fins al seu assassinat. Una lectura que ha estat fàcil i plaent, i que em sembla recomanable.

Pistes: L'autor té nom d'agència de viatges, i crec que en un moment donat va deixar el gènere policíac després de tres llibres amb el F. de prota, per dedicar-se de ple a atemorir la gent amb thrillers particularment terrorífics, dels que no acaben un cop deixes anar el llibre. Thrillers que no tinc cap intenció de llegir - prefereixo dormir tranquil·la, jo. Però aquest llibre igual us costa una mica trobar-lo, em temo que - si no és que l'heu llegit - haureu de fer servir l’anglès al cercador, doncs en una primera cerca no he trobat cap ressenya publicada en català ni en castellà. Tot i que confio en les vostres habilitats, si no us en sortiu, divendres us donaré alguna pista més explícita.

Ja sabeu cóm va la cosa: autor, personatge, llibre, recompensa...

primeres proves

2010-09-07T01:19:00.000+02:00

Ha arribat un altre dimarts, el primer de setembre, i mig enfeinat en la preparació de la feina que començo aquest matí, he recordat a darrera hora la cita criminal sense cap proposta pensada prèviament, així que agafo la novel·la del gènere que tinc més a mà i que no deu haver aparegut per aquí (hauria de fer-me un llistat dels autors i les obres que ja hem presentat), entre altres raons perquè no l’he llegida. Me l’he emportada amb mi de vacances, però malgrat que n’he llegit unes ratlles sempre he trobat alguna altra alternativa que me l’ha fet deixar momentàniament de banda. No ho faré més de proposar endevinar el que jo encara no conec més que per referències, que, per altra banda, potser em donareu vosaltres si, fa poc o en el seu moment, la vau llegir.

Anem al principi:

Todo emepezó con la misteriosa desaparición de la joven Brigitte. Después, el asunto de la herencia fue la puntilla.
¿Dónde podría estar la condenada muchacha? ¿Por qué diablos no se podía abrir el testamento hasta que los dos únicos herederos –ella y yo- estuviésemos presentes?
-¡Estoy harto de seguir buscándola! –exclamé, atrayendo hacia mí el cuerpo de la escultural amiga de mi prima Brigitte, única entre toda la pandilla de ociosos compañeros suyos que se había prestado a ayudarme en mi endiablada búsqueda.
-No desesperes –dijo ella-: París no puede habérsela tragado.
Yo me reí y quedé mirándola. Me gustaba. Casi estoy por decir que me hubiese enamorado de ella a no ser..., bueno: a no ser porqué yo no pertenezco a la clase de hombres que se enamoran. Al menos en aquella época, de la que hace ya -¡cómo pasa el tiempo, demonios!- un par de años.

Em sembla un text suficient per veure l’estil, àgil però primitiu, de l’autor, que en el moment de la publicació de la novel·la, en una editorial ara desapareguda on ell treballava, tenia 22 anys (l’any anterior havia publicat una novel·la del mateix gènere en la mateixa editorial; per cert, la data de la publicació està equivocada a la Viquipèdia). L’any 2010, ja mort feia uns quants anys, l’editorial Planeta ha publicat les dues novel·les en un sol volum amb pròleg d Pere Gimferrer i una introducció a càrrec de la germana de l’autor, que és la mateixa que l’any 2006 va afegir dos premis als creats l’any anterior amb el nom del seu germà i que estan dotats amb un euro per premi, i que es concedeix en un acte que té lloc el dia de Sant Jordi. Per si no teniu prou pistes, que ho dubto, hi ha un altre premi amb el nom de l’autor de narrativa gai i lèsbica que en la seva primera edició va guanyar un capellà, cosa que indica que el clergat s’està posant al dia. Si us hi voleu presentar, la dotació en aquest cas és de 6000 euros.

Em resulta curiós de constatar com aquest autor, popularíssim al llarg de la seva vida, ara, malgrat els premis que porten el seu nom i alguns homenatges que encara se li fan, és molt poc llegit, crec. Darrera pista, definitiva, el seu nom sol invocar-se cada dijous en una tertúlia freqüentada per Gimferrer, Monzó... Ei, recordo que també heu d’encertar el nom de la novel·la.

Identitats

2010-08-31T22:11:00.004+02:00

Aquestes setmanes de vacances, post-sentència del tribunal constitucional i post mundial de futbol, m'ha cridat l'atenció la presència de banderes espanyoles als balcons, els cotxes, els canyells del jovent... (oi que no hi eren abans??), i també una certa exaltació independentista igualment visible als balcons, a les festes, als blogs, als diaris, a la ràdio (amb els desacords individualistes habituals que fan perdre la pólvora en salves, tot sigui dit).

Amb tots els respectes, i des d'un punt de vista gairebé naturalista, de vegades em sembla que són expressions oposades d'un mateix sentiment de pàtria que només rarament aconsegueixo descobrir a dins meu. Serà la meva condició de filla d'emigrants la que fa que no em senti arrelada ni aliena a res, ni a aquesta pàtria petita, ni a una certa pertinència peninsular, ni al victimisme fatalista, ni a l'enaltiment ranci del folclore més friki. En fi, no passa res, és una ambigüetat a la que ja estic acostumada.

Us comento aquesta confusió identitària perquè en bona part és la guia d'un llibre que vaig llegir farà un parell d'anys, d'una detectiu que encara té poca història (de fet només dos casos, de moment) i que em va resultar propera precissament perquè no se sent ni d'aquí, ni d'allà.

La protagonista és una dona tancada, solitària, independent, aïllada, filla d'espanyola i d'alemany, plena de contrastos i contradiccions. D'una banda té el caràcter tancat i reservat propi dels alemanys, d'altre banda l'emotivitat i el bagatge cultural i expressiu dels espanyols. Viu d'esquena a l'evidència dels seus orígens i s'esforça per convertir-se en el que ja sembla, una rigorosa professional, malgrat el passat i el seu bagatge l'assetgen mentre investiga l'aparició del cadàver d'un gallec propietari de restaurants a un riu de Frankfurt.

Va, que està xupat: autor, personatge, llibre.... perrito....

ficció autobiogràfica

2010-08-24T12:33:00.000+02:00

Se sap que a tots ens agrada que ens estimin o que ens reconeguin i que la majoria, excepte curioses o concretes excepcions, ens tenim en molt bon concepte, normalment més alt que el que tenen els nostres amics i familiars (mares i alguns pares exclosos) sobre nosaltres; amics, per altra banda, que també tenen les seves coses bones de tant en tant.

El culte al jo sovint és desmesurat en alguns artistes, escriptors inclosos; també és veritat que tenen més ocasions de demostrar-lo i que algunes vegades tenen certa raó.

En la novel·la d’avui, l’escriptor no es limita a aparèixer d’una manera tangencial, amagada, a través d’un alter ego, sinó que és un personatge que surt, encara que no com a protagonista, amb el seu propi nom i la veritat és que no es deixa gens malament, malgrat algun defecte menor, i es fa el simpàtic, etc.

Mide cinco pies y nueve pulgadas, es proclive a la gordura y algo más que proclive a la sonrisa. Lleva el pelo largo y está claro que si no se lo corta es por holgazanería más que por causar espléndidos efectos leoninos (así es como se describe él, segun he oído), puesto que nunca se encuentra más allá de lo escasamente peinado. Tiene el pelo un poco gris y las patillas, que le alcanzan hasta el ángulo de la quijada, presentan el color de lo canoso...

Me gusta en algunos aspectos. No fuma ni bebe más que yo. Como a mí, le gusta comer, aunque yo no estoy gordo y el sí. El cree que se trata de una diferencia metabólica, lo que resulta de cajón en un tipo que predica que es bioquímico. Sé que la diferencia está en el ejercicio. Yo hago gimnasia todas las mañanas: y aunque una vez al día I. realiza una flexión para saltar de la cama todas las mañanas, en eso consiste toda su gimnasia. Sin contar el tecleo sobre la máquina de escribir. Sus dedos, es ese sentido, están en buena forma...

-Por dónde vamos, I.?

Sabía a lo que me refería.

-Ciento sesenta y tres hasta el momento –dijo con la boca llena-, aunque ¿quien los cuenta?

-Tú, -le dije.

Tragó y añadió con tono entristecido:

-Tengo que hacerlo. És mi lacra. Todo quisque quiere saber cuantos libros he publicado y si no se lo digo se cabrea. Es más, si me lo pregunta consecutivamente con un mes de diferencia y la cantidad no ha subido al menos un guarismo, se siente chasqueado. Mira, no creo que tengas necesidad de enfadarte conmigo por eso. Has conseguido que hagan una película de uno de tus libros. Mientras que yo no...

-¿Qué estás haciendo aquí, I.? –dije-. ¿Cómo es que no estás en casa escribiendo un libro?
Gruñó.
-En cierto modo es lo que estoy haciendo aquí. Doubleday quiera que escriba una novela de misterio titulada (...). No sé en que estaría pensando cuando firmé el contrato.

Bé, unes quantes pistes. És un autor nord-americà d’origen europeu que va escriure sobre temes molt diversos i que pràcticament tothom ha llegit. Té un asteroide que porta el seu nom, i també el porta un cràter de Mart. La tira de doctorats honoris causa per diverses universitats. De literatura de misteri en va escriure molt poca, i particularment aquesta novel·la, en què hi ha un crim en una convenció de llibreters, no em sembla gaire interessant. Que consti que durant força temps vaig llegir amb interès la seva literatura de ficció.

I ja posats a facilitar les respostes (nom de l’autor i títol de la novel·la), afegeixo una fotografia seva de l’any 1965, quan encara portava les patilles curtes.

Sang vermella, blava, negra o de taronja

2010-08-17T23:00:00.001+02:00

Sóc una ànima sensible, i quan a la tele fan el CSI sempre tinc a mà un coixí, per tapar-me en els moments crus i escabrosos. Malgrat sovint els llibres comencen amb la crueltat i la brutalitat màxima, per després anar baixant mentre es descabdella el crim, en aquest cas no m'esperava que el pobre noi tan amable i passerell que apareix a les primeres planes acabés lligat a una cadira, amb una bossa al cap i ensartat a les punxes d'una reixa de jardí. No tenia cap coixí a mà, i per això em vaig quedar gelada. Vaig aparcar el llibre bastants dies, fins que em vaig atrevir a continuar, aquest cop amb un coixí a prop, per si de cas.

Com que no m'agrada el wiski, que quan en faig un glopet arrufo el nas i em venen calfreds de la asprositat de l'alcohol, m'esparvero quan llegeixo que hi ha qui se'l beu amb molt de gust com si fos aigua, amenitzat amb una cigarreta sobre l'altra. Una intoxicació continua. No pot ser d'altre manera passant el llibre com passa al lloc que passa. I potser la bronquitis que arrossego prové de llegir aquests excessos, que sortien de les pàgines del llibre d'avui, com un núvol tòxic, blau o negre, segons com es miri. I potser també és la influència de tots aquests excessos, tan de novel·la negra americana dels anys 50, la que fa que a mig llibre un amic/company/vigilant del nostre detectiu d'avui aparegui amb una doble missió: ser-ne l'ombra mentre l'investiguen per una sospita d'assassinat, i de pas, desenganxar-se i desenganxar al protagonista del wiski i del tabac, a base de sucs de taronja.

L'entorn dels crims és petroler, l'entorn del que prové el primer mort i, com per casualitat, també un assassí en sèrie de fa 20 anys i un imitador seu recent, autèntica motivació obsessiva del detectiu. Però el petroli no és ni àrab ni americà ni tarragoní; frapen les imatges d'un mar del nord absolutament feréstec envoltant una plataforma d'extracció, tan salvatge que no es pot aguantar ni deu minuts a peu pla a l'intempèrie.

I crec que amb tot això hauríeu de ser capaços de dir-me autor, detectiu i llibre.

Per últim, permeteu-me que us doni uns quants consells des de la ressaca del llibre: aprofiteu les vacances i no fumeu, no beveu en excés, no preneu drogues, preneu sucs de fruites i abrigueu-vos si aneu al mar del nord!

PD: Gràcies pere, per substituir-me durant les vacances!!

Crònica de la ciutat dels canvis

2010-08-10T02:19:00.001+02:00

Fa dues o tres setmanes vaig trobar una novel·la que creia perduda en una caixa de llibres encara per col·locar a les prestatgeries després de la darrera pintada. Una inconfusible portada amb el Molino, que diuen que aviat tornarà a funcionar, encara que no se sap si la façana conservarà el vell vermell (vet aquí una pista), i a dins un personatge que, com en el cas de la setmana passada, va protagonitzar una sèrie d’històries i que, igual que en el cas del llibre de Vázquez Montalbán del dimarts passat, va acabar guanyant el Planeta.

D’aquest autor he llegit molt poca cosa firmada amb el seu nom real, però en canvi vaig llegir força històries de l’oest (una altra pista) firmades amb pseudònim en la meva adolescència. Trio un fragment del principi en què apareix un dels personatges més admirats i més criticats –i ridiculitzats- de la història recent de Catalunya i que demà farà tres anys que va morir. No crec que ho recordi gaire gent.

M. fue a buscarle a la salida de la Modelo
-Me han dicho que tienes un empleo, Richard.
La calle de Entenza santificada por una lluvia fina, frente a él el muro de las lamentaciones de la cárcel y a su espalda los portales silenciosos del verano que declina, que ya se va muriendo. Un bar donde el Xirinacs recibía las visitas de sus fieles y ante el que hacía huelga de hambre pidiendo la amnistía, uníos, cristianos rojos del mundo, uníos los que aún quedéis...

Uf, “el verano que declina”... En fi, i com sempre, nom de l’autor i de l’obra, també del protagonista. Sabut això, no crec que costi gens d’afegir algun dels pseudònims que feia servir l’autor per escriure allò que algun en diuen subliteratura i que a vegades ho és i d’altres no, o no tant.

el sud

2010-08-03T01:08:00.003+02:00

Agraeixo a la xurri la complicitat d’aquests dimarts en què em vaig allunyar de la sang per esbandir el cos i l’esperit en els meus mars del sud. Gràcies per substituir-me en la fugida.

Podria dir que torno nou, amb forces renovades, però no és ben bé així, perquè mentre jo sóc aquí continuo pensant en els meus mars, em queda la recança. En fi, una part dels meus sentiments es poden trobar en aquest fragment que estic segur que sabreu situar:

Es un endecasilabo perfecto y puede pertenecer a cualquier poeta italiano desde el siglo XVI, pero la añoranza del sur es moderna. O bien se trata de un poeta meridional y al hablar del sur habla del Sur, es decir de Sicilia o de Nápoles. Più nessuno mi porterà nel sud. Y algo me dice que lo sé. Più nessuno mi porterà nel sud. En cualquier caso, los tres fragmentos marcan todo un ciclo de desencanto: la esperanza intelectualizada de leer hasta entrada la noche y en invierno ir hacia el sur, burlando el frío y la muerte. El temor de que tal vez ese sur mítico sea otra propuesta de rutina y desencanto. Y finalmente la desilusión total... Ya nadie le llevará al sur...

Doncs això. Ah, sí, qui és l’autor de la novel·la i quin és el seu títol? Podeu afegir, si voleu, el nom del detectiu protagonista i, encara més, a qui pertany el vers.

Amb uns quants cargols de menys

2010-07-27T23:56:00.006+02:00

Que no estiguis bé del terrat no vol dir que no puguis fer feines deductives millor que qualsevol altre, fer-te passar per qui no ets, obrir panys i colar-te als llocs com el millor. I això és el que fa un boig (hauriem de dir malalt mental? o persona diagnosticada de trastorn mental?) – de qui mai arribem a saber-ne el nom, doncs s’amaga en diverses adaptacions del cognom del seu psiquiatra -, a petició del comissari F. i a canvi de que el deixin sortir del manicomi. Un motiu molt lloable. Només cal que faci servir la seva experiència entre la púrria de la ciutat per esbrinar què ha passat amb un segrest. Tot i que segueix com una regadora. Però, qui no ho està?

Un cop al carrer, el psicòpata alliberat va deduint les delirants claus del segrest i la seva relació amb uns fets d’anys enrere, i mentre vas llegint no saps si tot és tan cafre com sembla o és la primera persona del singular que fa servir el boig al llarg del llibre, que t’acaba arrossegant. I mira que ell raona amb un verb impecable i una lògica perfecta; ja se sap, els nens (millor dit, en aquest cas les nenes) i els bojos sempre diuen la veritat.

El contrast entre l’absurd de les situacions, tan cutres i suburbials, i la manera tan formal de descriure-ho tot desapassionadament és extremadament còmica. Humor absurd del de haver-me d’eixugar les llàgrimes de riure. Al final, òbviament, s’ha embolicat tant tot que el locu accepta tornar al manicomi a canvi de que no rebre càrrecs criminals.

Aquest personatge apareix per primer cop en aquest llibre, però apareix dos cops més en llibres posteriors. L'autor és un home que em fascina per camaleònic: pot escriure el que li doni la gana amb l'estil que vulgui, i sempre convenç. I perquè té un sentit de l'humor que és gamberro i alhora britànic (sona estrany, però a mi m'ho sembla), que em fa riure a llàgrima viva. En aquestes novel·les de misteri i en altres de ciència ficció. És un autor intrigant, que ha escrit grans llibres i divertimentos menors, i que trobo que està una mica marginat. Suposo que escriure en castellà en aquest país t'ho posa una mica pitjor per a rebre benediccions. Però per mi és un escriptor gran, que m'agrada molt.

Va, va, que ja sabeu qui és. I la novel·la també sabeu quina és. I com que el locuelu es anònim, m'haureu de dir el nom del seu psiquiatra. Bon dimarts!

Aquí mateix, a la cantonada

2010-07-20T23:03:00.001+02:00

Us transcric un fragment d’una escena que tenia lloc a un ascensor, sortint d’una agència de detectius, a prop de casa dels meus pares, gens lluny del Turó parc. L’original és en català, però jo el tinc en castellà, ho sento.

- Yo no leo muchas novelas de detectives - puntualizó, con la vehemencia de un sospechoso de descuartizamiento que proclama su inocencia -. Sólo he leído algunas que utilizan el marco policíaco para abordar temas de más hondura. En general prefiero leer poesía. - Acabada su declaración, hizo una pausa, pensando qué más podía decir para llenar el tiempo que faltaba para que el ascensor llegara abajo. Se decidió por el tópico - : Y usted... ¿qué lee?

- Bueno... -encogí los hombros levemente -. Cosas de aquellas de Marlowe... - Me refería al personaje de Raymond Chandler, claro, y lo hice de manera despectiva porque no estaba seguro de que un espíritu selecto com el de F F-R tenía que abominar la novela negra norteamericana.

Su boquita de piñón formó una O perfectamente dibujada.

-¿Lo dice en serio? -exclamó con un énfasis que me pareció francamente excesivo.

- Si... bien, no es que yo sea un experto, pero...

Me miraba con esa devoción que reservamos para momentos señalados de la vida, cuando descubrimos un alma gemela.

-“There will we sit upon the rocks” - recitó de corrido, con el tono cómplice de un masón que le da la contraseña secreta a un compañero de logia-. “And see the sepherds feed their flocks, by shallow rivers, to whose falls, melodious birds sing madrigals.”

Si en ese instante yo hubiera sido capaz de recitar la estrofa que seguía, fuese la que fuese, creo que F habría parado el ascensor entre planta y planta y, tras arrancarse la ropa a tirones, se me habría entregado allí mismo. Pero yo me había quedado de piedra y ella debió de interpretar que el silencio se debía a la emoción y la lucha por contener las lágrimas.

- Nunca lo hubiera imaginado - dijo, admirada -. Jamás en la vida hubiera supuesto que un detective, un hombre de acción, pudiera conocer y apreciar la obra de un autor como Christopher Marlowe.

- Hum - hice, mientras pensaba “¿Christopher Marlowe?” Y añadí en un tono reverencial -: Es que ... Christopher Marlowe es mucho Christopher Marlowe.

De moment no tinc tendència a exaltar les virtuts costumistes, històriques i periodístiques de les novel.les negres, tot i que coincideixo amb la senyoreta figaflor que de vegades per a mi la trama policial no és més que una excusa, però en el meu cas no exigeixo que sigui per fer literatura de debó. En algunes ocasions, com aquesta, em sembla una excusa fantàstica per riure una bona estona.

El detectiu que protagonitza aquests 5 llibres (em) fa riure, tot i que ell, en concret, no és un personatge còmic, però sí que està envoltat de personatges frikis i absurds amb els que inteacciona des de la correcció, fent un humor absurd que - a mi - em resulta deliciós.

Els llibres son escrits a 4 mans per dos escriptors que es van conèixer de molt jovenets escrivint guions de còmic. I es nota. Un d’ells te una producció literària extremadament extensa - tant, que sembla gairebé impossible!

Va, ànims: autors, detectiu i llibre!

Cuinera abans que monja

2010-07-13T00:51:00.000+02:00

Quan al vespre arribo a casa estic cansada, i només em ve de gust treure'm les sabates i espachurrar-me al sofà amb el comandament a distància a la mà. A l'hora que arribo, generalment coincideixo amb una de dues sèries policíaques que m'agraden molt, tot i que ja fa temps que duren.

La primera la protagonitza una senyora que fica el nas on no li demanen, això si, amb molta elegància i educació; la fan una mica aviat, i no sempre puc veure-la. La segona és un senyor molt més maniàtic que jo, que em fa pensar i riure (molt!) al temps que m’al·lucina amb la seva lògica per resoldre crims. Quedeu-vos amb el nom d'aquest senyor per resoldre part de l'enigma.

Respecte de l'enigma, i parlant ja de l'autora, cal dir que documentar-se abans d'escriure un llibre és normal i recomanable, però no és tan normal experimentar en primeríssima persona i de manera molt precoç què és això de ser una assassina. Francament, a mi em sembla passar-se bastant, així que, si us plau, accepteu-me aquest consell: no us preneu la feina tan seriosament com aquesta senyora, que carrega sobre la seva consciència haver pelat la mare d'una amiga a la tendra edat de 16 anys.

Malgrat aquest petit detall sense importància, parlem avui d'una autora molt productiva, amb més d'una cinquantena de títols, que allibera per contracte un mínim de dos llibres a l'any, un de cada una de les seves sèries més famoses.

Jo només n'he llegit d'una d'aquestes sèries, ambientada a l'època victoriana, que te com a protagonista un detectiu que es diu igual que el maniàtic que protagonitza els meus "arribar a casa", i que està casat amb una dona deliciosa i vital, de nom Hester (i el cognom del marit), i que ha estat infermera de guerra.

El llibre que tinc per casa té com a víctima un senyor ric que palma a un bordell. La Hester, valenta i sense fer cas a les crítiques sobre la dubtosa moral de les seves activitats, feia una mena d'obra social ajudant les prostitutes del barri. El marit rep la visita d'una dona que duu l'encàrrec d'esbrinar el què ha passat, en contra del que sembla que ha passat.

La veritat és que es llegeix bé; els llibres tenen un regust com d'Agatha Christie, però amb uns personatges molt treballats. Per exemple, la Hester em sembla una sufragista en potència molt ben retratada.

Us convido a que trobeu el nom i el cognom del marit, el de l'autora i el del llibre. Va, que tres quartes parts de l'enigma són molt fàcils. D'aquells que cinc minuts després de penjar-los la Júlia ja els ha trobat. Amb el que costa escriure'ls! (per no dir el que costa caçar els perritos pilotos, que ja s'ho saben, i quan m'acosto fugen immediatament)

A l'estiu, també podeu regalar llibres

2010-07-06T00:49:00.003+02:00

Uf! Avui els dos criminals habituals fem un descans de sang, que ja ens convé, i cedim la paraula a l'amic Sani, emprenedor vital (el vuitè començant pel principi), que ens diu:

El llibre el tenia a casa des de fa tremps però reconec que me n'havia oblidat. Potser havia encetat alguna de les tres històries que conté però és molt probable que no l'hagués ni obert. No ha estat fins ara, que l'he llegit, amb pel propòsit d'imitar -per una vegada- la vostra tasca criptoenigmística als Dimarts de Sang.
El llibre del qual forma part és un exemplar amb número 16 de la col·lecció de l’editorial Orbis: "Grandes maestros del crimen y misterio".–obres selectes-, publicat en castellà el 1984.
Aquesta historia és, segons alguns crítics, potser la millor obra del seu prolífic autor, que a la vegada és pare d'un dels detectius més famosos de tota la galàxia detectivesca.
Anem directament al moll de l'argument de la novel·la:

Rachel Bruner, una multimilionària que ha llegit un llibre sobre l'FBI, contracta personalment el serveis del detectiu en aquest termes:

-Sé mucho sobre usted. Por eso ahora estoy aquí. Deseo que haga usted algo que otro hombre quizá no podría hacer. Usted lee libros también. ¿Ha leído uno titulado El FBI que nadie conoce?
-Sí
-A mi también me impresionó la lectura de ese libro, al punto que compré 10.000 ejemplares y los envié a otras tantas personas del país.
-¿De veras?
-Sí, envié esos ejemplares a los miembros del gabinete gubernamental, a los tribunales supremos, a los gobernadores de todos los estados, a senadores y representantes, a los miembros de las legislaturas, editores de revistas y diarios, jefes de corporaciones y bancos, locutores de radios, columnistas, fiscales, profesores y… otros. Ah sí a los jefes de policía también. ¿Debo explicar por qué lo hice?
-No tiene por qué explicarme nada.
(…)
-No le causará sorpresa saber que me están siguiendo a todas partes, día y noche. Me creo vigilada de verdad. Lo mismo ocurre con mi hijo y mi hija, con mi secretaria, con mi hermano. Mis teléfonos están controlados.
(…)
Mis abogados afirman que lo más probable es que no haya forma de detenerla cosa, pero están estudiando la cuestión. Constituyen una de las firmas más importantes de Nueva York y sin embargo temen al FBI. Desaprueban mi acción. Declaran que fue un mal paso, un paso quijotesco lo del envío de los libros. (…)
Cuando leí esa obra me puse furiosa. Ahora ese hombre me está irritando y deseo pararle los pies. Pretendo que sea usted quien se encargue de hacerlo.
-Es absurdo, ridículo
(…)
-Esos cincuenta mil dólares son solamente un adelanto –manifestó- Ya he dicho antes que no habría límite.

El quinzè i darrer capítol de la novel·la comença aixi:

Tres noches después, el lunes, alrededor de las siete, W. y yo nos encontrábamos en el despacho, discutiendo cierto punto relativo al detalle de los gastos que habíamos de facturar a la señora Bruner.
(…)
Mire, señor W., -agregué- voy a advertirle que si usted amplia los honorarios hasta el máximo, digamos que en otros cien mil dólares, no dispondrá todavía de lo necesario para tirar alegremente todo el año. Para los días del Trabajo o de Acción de Gracias se verá usted obligado a hacerse cargo de cualquier caso criminal. (…)

Bé, fins aquí els extractes de l’obra. Espero que us agradin i que us permetin de fer-vos una idea del cas. Tot i que qui hagi llegit la novel·la segur que no pot haver oblidat un detall tan important com és el fet que una dona compri 10.000 exemplars d’un llibre i n’enviï copies a les 10.000 les persones més influents dels Estats Units…
Com que el que cal és fer jugar el més gran nombre possible de lectors blogaires, per tal que tothom s’hi vegi amb cor i no ho trobi massa difícil, afegeixo unes quantes pistes més, per si us calguessin per poder resoldre l’enigma, que potser ja no us caldran:

· Els títols de les tres novel.les que formen l’exemplar traduït i editat per Orbis tenen a veure, l’un amb l’or, l'altre amb un timbre i l'altre amb una deducció.
· L’obra en qüestió és de l’any 1965 i l'autor morí l'any 1975
· L’home al qui es refereix la seyora Bruner en dir "ese hombre" era en John Edgar Hoover, fundador i cap del FBI des de 1924 fins el 1972.

Tenint en compte tot això, us demanem que busqueu i trobeu :

a. El nom complet de l’autor de la novel·la.

b. El títol de la novel·la (en català, en castellà o en anglès original).

c. El nom complet del famós detectiu que en aquesta ocasió és contractat per una milionària.

Bon juliol, que us desitjo amb poca sang, poc negre i poc criminal. Això sí, que ni les cremes de protecció 50 no us impedeixin de posar-vos ben morenes i morens de felicitat.

Gràcies, Sani, per la teva col·laboració, i unes orquídies de regal. Quant al poc negre, no sabem si fer-te cas.

I recordeu que si no només voleu resoldre sinó també plantejar, teniu la porta oberta per entrar a trepitjar sang.

Allà fora

2010-06-29T19:50:00.008+02:00

Testimonio amb distància el bon temps a través de les finestres (les de casa, les del cotxe, les del despatx), els anuncis de l’IKEA (visca el middsommar!), els newsletters del Lidl (ombrel·les, tovalloles i flotadors d’oferta), el mundial de futbol (la remor llunyana de vuvucelas i els clams unànimes d’eufòria - gol?) i els blogs aliens (descrivint camps, flors, fogueres, platges, sols i llunes).

Un pic de feina m’ha fet retrobar aquest any les hores interminables d’estudi al juny, intentant ignorar les revetlles i les festes del gruix dels mortals, que gaudien la seva llibertat durant la transició entre la primavera i l’estiu. Intentant trobar hores de silenci urbà que no interferissin el meu recitar de llistes i classificacions, descripcions i diferencials. El sentit del deure em lligava a la cadira, fullejant i intentant retenir per sempre més a la memòria milers i milers de fulls plens - essencialment - de desgràcies alienes detalladíssimament descrites i meticulosament subratllades, coses que devia tenir sempre en ment d’ara endavant.

Avui triava un llibre de dimarts entre els records d'estiu malbaratat, i m’ha vingut al cap la protagonista d’aquesta llarga sèrie de llibres. Tal com la descriuen (meticulosa, perfeccionista, treballadora, responsable), la puc imaginar també estudiant i sentint-se una mica formigueta treballadora, tancada i envejant les festes d’estiu de les cigarres - allà fora. Però aquí s’acaben les nostres semblances, doncs ella és alta, estilosa, rossa i primeta, ha triat viure entre morts (paradoxa en aquesta professió, i una cosa que mai se m’acudiria), sent la necessitat de dur un cotxe luxós i gairebé nou, i para molta atenció a ser elegant vestint.

De manera una mica semblant a cóm la Petra Delicado te a Fermín Garzón, ella te un company prou bastot, gros i mal vestit, poc refinat i bon detectiu, que contrasta amb la seva exquisidesa. Una neboda homosexual i enrolada a la marina, i un nuvi que es dedica a fer perfils psicològics de criminals a l’FBI completen el repartiment habitual de papers. Cal destacar la tendència que té de posar-se en perill a gairebé tots els seus llibres, doncs és estrany el cas en el que el criminal no intenta assassinar-la a la feina o a casa, o té una fixació patològica amb ella. Un pel massa, si em permeteu.

Per assignar-vos un nou perrito piloto us demanaria aquest cop el nom de la protagonista i el seu company habitual, el nom de l’autora dels llibres (que crec que no em cauria massa be, un cop llegit el que hi ha sobre ella a la wiki), i el títol del primer dels seus llibres, que precissament es va publicar l'any 1990, el darrer que jo recitava llistes interminables de desgràcies alienes tancada a casa, suportant la xafogor i intentant ignorar que - allà fora - les platges s'omplien i sonaven els petards de revetlla.

dos en un

2010-06-22T02:04:00.003+02:00

Ja fa anys, quan les novel·les policíaques del color que sigui encara valien cent pessetes, és a dir, menys d’un euro, una de les meves col·leccions preferides era “Selecciones del Séptimo Círculo”, d’Alianza Emecé, dirigida originàriament per Jorge Luis Borges y Adolfo Bioy Casares. I en aquesta col·lecció tenia un autor preferit, o, més ben dit, dos autors que eren el mateix, és a dir... Bé, m’estic embolicant. De fet, tant com les històries d’aquest(s) escriptor(s), m’agradaven els seus dos detectius, un dels quals s’inspirava sens dubte en la figura de Chesterton:

Un gran mechón de cabellos, años atrás grisáceo y ahora blanco, le caía sobre una oreja. Su bigote de bandido tenia las puntas caídas. La cara enrojecida, resplandecía detrás de la gafas. Desaliñado en su traje de alpaca negra, con su otra mano sobre el brazo del bastón, estaba parado, cimbreándose como un gran elefante.
Hasta a esa avanzada hora de la noche no disminuía su parecido con Papá Noel o el viejo Rey Cole.

No cal dir que el corpulent detectiu acabava resolent els casos més misteriosos, de la mateixa manera que ho feia en les novel·les del mateix escriptor, però que era un altre, el seu homòleg també conegut com “El Viejo” i inspirat, segons diuen, en Churchill:

Sanders penso que era un espactáculo impresionante. Gordo, con la piernas abiertas en el borde de la zanja como un luchador exhasto, con su cabeza calva que brillava malignamente y su blusa agitándose Sir...

No se m’acudiria demanar-vos a quines novel·les pertanyen aquests dos fragments, però sí el nom dels detectius i dels seus (seu) creadors (creador).

Uf, recordant aquestes novel·les m’imagino com un vell elefant, això sí, una mica desmemoriat.

No se si ve al cas

2010-06-15T23:02:00.006+02:00

Aquests dies, per motius que m'obsessionen - però que ara no venen al cas - estic més pendent que mai del pas del temps i de la meva pròpia edat. Coses de l'egocentrisme, el neuroticisme i un aïllament social relatiu del que me'n culpo en un 98,7% (per quantificar una mica).

El cas és que això - que no ve al cas - fa que em fixi intensament en coses relativament anecdòtiques, que normalment veig però no miro, o miro però no processo, com ara la filiació i les dades administratives a la contraportada de llibres que endreço a casa. I és que per motius que m'obsessionen - ja he dit que ara no venen al cas? - necessito imperiosament posar un extrem ordre extern, potser per ajudar-me jo mateixa a posar una mica d'ordre intern al meu terrao. I és que, durant les darreres setmanes, uns quants motius - ei, que no venen al cas! - fan que dugui una mica fluixos uns quants cargols d'aquells que diuen que van a les temples i que deuen ser essencials per tal de mantenir una correcció conductual dins els paràmetres de la normalitat. Però això (tot el paragrafot), em temo, potser no ve al cas.

Disculpeu, doncs, si ja l'heu llegit, i deixeu-me, doncs, que us compensi recomanant-vos el segon dels deu excel·lents llibres escrits a quatre mans per una parella de periodistes rojus i nòrdics, nòrdics i rojus, que es van conèixer i enamorar a l'editorial on treballaven, i que van escriure aquesta sèrie de llibres que (no ho dic jo només) ho deixa gairebé tot sembrat ja.

Tot sembrat en el sentit de novel·la negra moderníssima i costumista, social i compromesa - anacrònica en els detalls dels telèfons, els tèlex i els passaports, la manca d'Europa i les fronteres, la lentíssima maquinària de l'era pre-informàtica, tan lluny dels CSIs de Miami, Las Vegas, NY i Horacios varis.

I també tot sembrat pel naixement del primer personatge introvertit i un pel trist que immediatament us recordarà un altre actualment famosíssim, de caràcter tan semblant i origen tan proper que semblen cosins, veïns, o amics i residents a Torrevieja (Alicante), tot i que - cronològicament - l'altre és molt més jove.

Aquest llibre de l'any 1966, no us costarà gens trobar-lo a les llibreries (l'han reeditat recentment) i tampoc us costarà trobar-lo googlejant. Espero. I és de llei dir-ho: aquest llibre mai l'hagués endreçat a casa (després d'haver-lo llegit amb gran plaer) sense la recomanació - intensa i intensament encertada- del pere, que en sap un munt. Gràcies, com sempre.

Ja sabeu: els dos autors, el nom de l'inspector i el títol del llibre us proporcionaran - si sòu ràpids - un altre gosset. Hauré de parlar amb l'Emily per que em faci una edició especial. I bon dimarts, que això si que ve al cas... tot i que per l'hora que és, potser ja no tant... bona setmana, doncs.

personalitats

2010-06-08T17:12:00.000+02:00

Diu l’amic paseante en un comentari que les meves propostes negres són complicades de seguir fins arribar a esbrinar autors i llibres. No ho sé, potser sí, però sempre procuro deixar pistes suficients perquè sense sortir de casa s’arribi a descobrir tot, o quasi tot.

Avui, per exemple, torno als clàssics, a l’època en què els detectius i els criminals començaven a aparèixer en la ficció i creaven escola. Autor francès i protagonista lladre però cavaller, fins i tot podríem dir que patriota. El protagonista va aparèixer per primera vegada per encàrrec, a proposta de Pierre Lafitte, fundador de “Je sais tout”, que volia per a la revista un personatge típicament francès que pogués competir amb Sherlock Holmes, però... Us deixo un fragment en què el president d’un tribunal mostra el desconeixement de la identitat del personatge que s’està jutjant, encara que potser ni tan sols estaven jutjant el personatge que pensaven que era. Òbviament escric un nom que no és el del protagonista, però tot i així m’he permès fer un petit joc d’aquells de quan érem petits en els quals canviàvem amb una certa lògica unes lletres per unes altres (alfabet català):

- ¿Baudru, Desiderio? ¡Ah! Muy bien. Como es, aproximadamente, el octavo nombre que usted se aplica y que sin duda es tan imaginario como los demás,nosotros nos atendremos, si usted no tiene inconveniente, al de I. Nerup, bajo el cual es usted más ampliamente conocido.

El presidente consultó sus notas y prosiguió:
- Porque, a pesar de todas las investigaciones, ha sido imposible el reconstruir la identidad de usted. Usted presenta el caso bastante original en nuestra sociedad moderna de no tener ningún pasado. Nosotros no sabemos quién es usted, de dónde viene, dónde transcurrió su infancia, y en resumen, nada. Usted surgió deun golpe, hace tres años, procedente no se sabe exactamente de qué medio, para revelarse súbitamente como I. Nerup, es decir, un extraño compuesto de inteligencia y de perversión, de inmoralidad.
- Los datos que poseemos sobre usted antes de esa época son más bien suposiciones. Es probable que el llamado Rostat, que trabajaba hace ocho años al lado del prestidigitador Dickson, no era otro que I. Nerup. Es probable que el estudiante ruso que frecuentaba hace seis años el laboratorio del doctor Altier, en el hospital Saint-Louis, y que a menudo sorprendió al maestro por el ingenio de sus hipótesis sobre la bacteriología y la audacia de sus experiencias en las enfermedades de la piel, no era otro que I. Nerup Y I. Nerup era igualmente el profesor de lucha japonesa que se estableció en París mucho antes que aquí se hablase de jiujitsu. I. Nerup, creemos nosotros, era el corredor ciclista que ganó el Gran Premio de la Exposición, cobró los diez mil francos y no volvió a aparecer más. I. Nerup puede ser también aquel que salvó a tantas personas sacándolas por el pequeño tragaluz en el incendio del Bazar de la Caridad... y luego las desvalijó.

Y después de una pausa, el presidente concluyó:
- Así es esta época que parece no haber sido más que una preparación minuciosa para la lucha que usted ha emprendido contra la sociedad, un aprendizaje metódico en el cual usted llevaba al grado máximo su fuerza, su energía y su habilidad. ¿Reconoce usted la exactitud de estos hechos?

Ah, i des d’aquí: http://www.ebooksgratuits.com/ebooks.php us podeu baixar alguns dels seus llibres en francès, entre altres el del fragment anterior, que jo m’he baixat en espanyol.

L'home tranquil

2010-06-01T20:24:00.006+02:00

Compensant absències passades, aquesta setmana reincideixo en el plantejament del sagnant enigma literari.

I continuant per la meva preferència per detectius (que no assassins) en sèrie, i la meva debilitat per autors castellanoparlants que m'apropen al costumisme de la vida castissa peninsular, aquest cop he triat un inusualment amable i tranquil detectiu extremeny, una persona assenyada, calmada i empàtica, educada i observadora, lluny del que hom esperaria trobar com a detectiu de províncies. Viu a un indret inventat però molt plausible, que, segons el seu autor, és una síntesi del paissatge del nord d'Extremadura on els components ficticis de la seva orografia impedeixen identificar la seva ubicació exacta.

Aquest home civilitzadíssim té una part dels tòpics negres de l'home sol i solitari, reflexiu, i compren profonament les relacions i els caràcters dels actors a cada escena, fins arribar a la deducció lògica dels fets, gairebé sense adonar-se'n, gairebé sense que ens en adonem.

" C. sabía que ya no iba a ceder, que la mujer no lograría convencerlo. Durante unos instantes se miraron con desprecio, envueltos en olores - sudor contra perfume- y ropas - el limpio atuendo informal contra el mono encofrado en polvo y cemento - y actitudes -la arrogancia del matón contra el ruego femenino - tan opuestos que parecían un hombre y una mujer de épocas y continentes distintos.
El detective la vio caminar deprisa hacia el coche sin despedirse, con la cabeza agachada, como si ocultara las lágrimas. Sólo se permitió una mirada intensa y breve sobre el muchacho que se había erguido y apretaba el pico entre las manos con tanta fuerza que incluso desde donde él estaba podía ver los nudillos blanquecinos."

D'aquest assossegat, raonable i pensador detectiu he llegit fins ara tres històries que - drames apart, donc no en va són històries d'assassinat - m'han tramés una agradable sensació de pau i tranquil.litat. Espero trobar aviat les altres tres històries on viu aquest tipus, i que encara no he llegit. Si pot ser, i no és molt demanar, les versions electròniques (sí, ja sóc addicta a l'e-book, però això és una altra guerra). Encara hi ha tres llibres més d'aquest mateix autor, però no comparteixen el protagonista, al menys segons diu la wiki, així que no els tinc (de moment) prioritzats. I és que m'encapritxo amb els personatges, què hi farem.

Ja sabeu, nom del detectiu, de l'autor, del llibre... = gosset volador.

Women power

2010-05-25T22:54:00.005+02:00

Volia un personatge que fos dona i que tingués protagonisme. Perquè la dona a la novel.la negra o és la víctima, que apareix morta a la primera pàgina, o és l'ajudant d'algú.

Tinc sort, i la tele no m'atreu gaire. Així he pogut arribar als llibres d'aquesta autora lliure d'imatges prèvies, provinents de la que molta gent considera una dolentíssima adaptació dels personatges que, fins ara, han protagonitzat vuit històries consecutives. Totes són a les prestatgeries de casa (potser en tinc alguna prestada? no se...) I no només les he gaudit, no, es pot dir que les he devorat amb una ànsia que probablement no superen ni tan sols els meus entranyables números de la guàrdia civil. Que ve a ser com dir que tots i cada un dels llibres m'encanten - uns més que altres, es clar.

Suposo que m'encisa l'equilibri dels dos personatges clau; ella, una dona racional d'educació universitària i casa bona, refinada però de maneres dures i fredes, divorciada escèptica, esquerpa i bevedora; ell, un home emotiu d'educació senzilla i gairebé rústica, planer però de maneres suaus i conciliadores, vidu resignat, sociable i menjador de bona panxa . Pols complementaris que balancegen les trames en un ball harmònic d'oposats. Formals, mantenen el tractament de vostè, i al començament la relació grinyola una mica (ella és la cap i ell el subordinat en un entorn clarament masculí, i a més no perd cap oportunitat de mortificar el seu company amb pulles encertadíssimes), però a través dels llibres el costum els apropa i arriben a una relació d'amistat entranyable. Altres personatges no tenen pèrdua, com ara les policies joves que tanta irritació poden produir a la jefa, o les enamorades del vidu policia que, embotit al seu vestit de ratlles, està fet un Don Joan - això si, sempre tot un cavaller.

"Mi instinto me decía que nos hallábamos frente a un asunto biográfico, y que ya podíamos dejar de pensar en ladrones casuales y atacantes anónimos. Habíamos encontrado la materia mínima suficiente para buscar un porqué.
-Las esposas no van hincando las uñas en la espalda de sus maridos cualquier noche de sábado. Este tipo de pasiones sólo se producen en el adulterio.
-Sobre eso no puedo opinar. Mientras mi esposa vivió siempre le fui completamente fiel.
Me pareció de mal gusto preguntarle cuántas veces su esposa le había estropeado la piel en refriegas eróticas, así que me limité a decir:
-Entonces tendrá que fiarse de mi experiencia."

Ja sabeu, autora + protagonistes (en aquest cas els 2) + títol del llibre al que correspon aquest fragment = perrito piloto. I un perrito piloto especial al pere per cobrir-me l'absència el dimarts passat. Disculpes a tots, i molt especialment a ell - gràcies pere.

us agraden les orquídies en dimecres?

2010-05-19T20:44:00.004+02:00

Aquesta setmana la xurri no ha pogut deixar la seva proposta, així que li faré una suplència, encara que ja sé que els seus textos són més bonics que els meus, però no li vindrà malament descansar una setmana.

Va, al gra. Un mesment a les s orquídies en el meu blog i una de magnífica, però virtual, regalada, em va fer pensar de pujar un text on apareixen aquestes flors. No he trobat cap llibre de Rex Stout per casa, i se m'ha acudit que podia posar un fragment de No hi ha orquídies per miss Bland, però tampoc el trobo. Després he pensat que era el destí que em portava inexorablement fins aquí:

-... Us agraden les orquídies?
-No massa-que jo dic.
El general mig aclucà els ulls.
-Són lletges. La seva carn és massa semblant a la carn humana. I el seu perfum té la dolçor empudegadora del de la prostituta.

Novel.la negra americana en estat pur. La primera, em sembla, en la qual apareix un dels detectius privats de ficció més famosos del món d'aquest autor nascut l'any de la 1 ª Exposició Universal de Barcelona. Si no l'heu llegida, estic gairebé segur que heu vist alguna de les versions cinematogràfiques

Viatge per territoris (també) de parla catalana

2010-05-11T00:52:00.001+02:00

Tornem al país. En aquest cas el protagonista es veu abocat a fer de detectiu a causa del gir inesperat d’un negoci de llibres que se li complica amb la mort d’un client. L’autora –potser heu llegit alguna vegada el seu bloc o heu visitat a Fecebook els comentaris sobre el llibre- situa l’acció en diversos territoris de parla catalana i construeix una novel·la, que em sembla excessivament llarga, en què a més de la trama criminal hi apareixen moltes referències culturals, inclosa la Víctor Català.

Assassinat. Assassinat. Assassinat, hi deia als papers. Mort als vint anys, als trenta-set, als vint-i-nou, als seixanta... Assassinat.

Morts velles que no havien prescrit en la memòria d’aquella gent.

I els senyals de trànsit, les indicacions de l’ajuntament, els rètols oficials, tots foradats a trets. Fa una quarantena d’anys que es limiten a balejar els cartells i no els carabinieri, alguna cosa s’hi ha guanyat, deia en Giacomino, i els carabinieri miren capa una altra banda i els deixen que malvisquin en pau després de cent anys de brega...

I una altra pista en forma d’imatge:

Amb l'aigua al coll

2010-05-04T04:06:00.002+02:00

Avui faré una cosa que no he fet mai, i que de fet trobo que no s'ha de fer, però les circumstàncies obliguen... Ahir vaig fer una primera prospecció, i no em vaig decidir, però - amb el dimarts ja gairebé a sobre, segons com es miri, amb els paràmetres d'aquí o els vostres, ho he decidit aquesta tarda, tot passejant per la vora del Missisipi, i després al barri francés, fins a Bourbon Street. A Nova Orleans, es clar. Ara que la taca de petroli s'acosta quan encara no han pogut oblidar la ciutat inundada i devastada pel Katrina.

I justament als dies posteriors al Katrina està ambientat aquest llibre, on el detectiu D.R. amb altres voluntaris pentina la zona devastada a la cerca de supervivents. Però el seu amic d'infància LeBlanc roman desaparegut, després que ajudant uns feligresos quedés atrapat amb ells a la torre de l'esglesia fugint de la pujada de les aigües. No se sap molt be com, però va aconseguir una barca que vingués a buscar-los, i l'ultim que se'n sap és que estava obrint espai al sostre de la torre, per poder fugir de morir ofegats ell i els seus feligresos, però després d'un crit en LeBlanc i la barca desapareix, i la majoria de feligresos moren ofegats.

Ja us dic que no l'he llegit, i veient les crítiques probablement és un pel massa violent i cru per la meva sensibilitat de figaflor, però el llibre és prou singular com per a que el pogueu trobar. Jo de moment segueixo passejant a la catedral del kitch, envoltada de figuretes lletges (horribles), màscares llampants, neons rancis, ninos de voodoo i, això si, molta animació al carrer.

El que no he vist aquí són perritos pilotos. Però en confiança us diré que.... només els faltava això!!!

En fi, que a veure si trobeu autor, detectiu i llibre. Bona setmana!

Exotisme

2010-04-27T14:58:00.001+02:00

Tonem als clàssics antics. El llibre d’avui es pot considerar la primera novel·la criminal anglesa i encara ara es va reeditant en diverses llengües. Es tracta d’una història narrada per alguns dels personatges que hi intervenen que gira a l’entorn de l’espoli d’una joia famosa... No diré res més.

Deixo, com a curiositat, un fragment del pròleg escrit per l’autor l’any 1871:

Mientras esta obra aún se estaba publicando periódicamente en Inglaterra y en Estados Unidos, y quando aún no se había completado más de un tercio de la misma, se cebaron conmigo la afliccción más amarga de mi vida y la enfermedad más penosa que jamás haya sufrido. Mientras mi madre moría en su pequeña casa de campo, yo tuve que permanecer postrado en Londres, completamente paralizado por un ataque reumático de gota. Bajo el peso de esta doble desgracia, mantuve el compromiso al que había llegado con el público. Mis buenos lectores de Inglaterra y Estados Unidos, a quienes nunca había defraudado, esperaban expectantes los suplementos semanales con nuevos relatos. Yo quise continuar la historia: por ellos y por mi.. En los breves descansos que se tomaba la enfermedad o en los ocasionales paréntesis del dolor, dicte desde la cama esa parte de La... que ha sido al parecer la que ha recibido el mayor aplauso del público: la “Primera narració, a cargo de la señorita C., sobrina del difunto sir J. V.”

Acabo amb una escena del llibre en una adaptació de la BBC:

P. S. Res, només per dir que Olmedillo protagonitzava L’assassí de Gràcia.

Sota el volcà

2010-04-20T21:26:00.005+02:00

Les notícies de cendres d'aquests dies m'han fet recordar que fa molts anys algú em va explicar que, al segle XIX, el volcà Askja (llegir àsquia) va erupcionar de manera tremenda, es veu, tan tremenda, que la cendra que va caure va enverinar la terra d'una bona part de la illa, fent morir els ramats de xais i provocant una crisi econòmica que riu tu de la d'ara, i enviant un bon núvol de cendres que va enfosquir el cel dels països veïns. Ho he buscat a la wiki i diu que va ser un 29 de Març. El que passa és que llavors poca cosa anava per l'aire, més enllà dels entranyables puffins i les sorolloses i brutes gavines.

Per aquest records, m'ha semblat que res més apropiat avui que aquesta història dura, que arrenca a partir de la trobada casual d'uns ossos enterrats fa molts anys, oblidats com la terrible història que va convertir una dona en una despulla.

Trobats casualment a una comunitat relativament petita que ha vist transformar-se el paisatge ràpidament en pocs anys, cal saber si són (com sol passar sovint) d'una persona que es va perdre a la neu, o al contrari amaguen una història de crueltat ignorada i un assassinat terrible. Feina per a un típic inspector nòrdic, sol i distanciat d'una família desfeta, que troba les pistes que desvetllen el drama dels maltractaments de fa dècades, mentre veu com se li escapa entre els dits la seva filla perduda als núvols de les drogues. Angoixant i melancòlic, purament nòrdic.

I és que aquest llibre que us proposo descobrir passa a un país gran de població petita, on no hi ha arbres i on el paisatge és blanc, negre i verd, ple d'aigua i neu. On el gel i el foc conviuen, i els carrers tenen calefacció subterrània, termal. On els elfs vigilen els camins i les sagues expliquen històries fantàstiques que són - òbviament - certes. On el llarg hivern genera una densitat d'escriptors i lectors i actors i pintors insòlita per a una població de tot just 300.000 habitants.

I és que avui està xupat, més que xupat, doncs el país és, lògicament, ja ho heu endevinat, Islàndia, i això us ho posa molt molt fàcil. Serveixi per compensar que dimarts passat va ser una mica difícil trobar l'Olmedillo.

La gràcia de les places

2010-04-13T01:28:00.002+02:00

Visc en un territori fronterer d’aquesta Barcelona en què els barris encara tenen un cert pes, o això crec. Al final de la dreta de l’Eixample, limito amb la Sagrada Família, que no sé si té una personalitat pròpia gaire acusada; i si pujo, de seguida em trobo amb Gràcia, un dels barris pels quals més m’agrada passejar, i encara m’agradaria més si les voreres fossin més amples i el trànsit escàs. Gràcia, com altres indrets de Barcelona, ha estat convertida en diverses ocasions en marc literari, potser el cas més conegut és La plaça del Diamant, però també apareix en una sèrie de novel·les protagonitzades per un inspector que ha estat traslladat des de la seva Manxa nadiua als carrerons graciencs on es troba millor que a la seva terra.

Us heu trobat amb l’inspector O. al Candanchú (ara Nou Candanchú) de la plaça Rius i Taulet (ara horriblement rebatejada plaça de la Vila de Gràcia)? Espero que no us hàgiu conformat amb una amanida i un bistec. Bé, potser la Gràcia que descriu ja no és tan idíl·lica, el temps passa ràpid, però encara continua tenint... Per cert, com pot ser que un escriptor que ha publicat, segons llegeixo, més de quatre-cents llibres sobre tants temes sigui tan poc conegut? Potser per què ha escrit tant, em responc a mi mateix.

Jo sóc client assidu del Candanchú, tot i que visc en una plaça veïna de la de Rius i Taulet, o sigui, la del Sol, situada dos blocs de cases més cap a l’oest. Per què vaig triar aquest bar per omplir-me la panxa de tant en tant? Doncs per costum, suposo. Per una banda, el Candanchú ofereix unes amanides que poden passar realment per amanides, i uns bistecs que semblen de boví autèntic. I si això encara no fos prou en els temps que corren, des del primer moment en què vaig arribar al barri, després que em traslladessin a Barcelona, va captivar-me l’ambient pintoresc i vital d’aquelles placetes tan singulars, la de Rius i Taulet, la del Sol, la del Diamant, la de la Unificació...Nois, noies, adults i gent gran, que es barregen al llarg del dia en accions tan diferents com passejar, prendre el sol i jugar; municipals que controlen els cotxes mal aparcats i avisen l’amo abans de clavar-li la multa; centenars de coloms que conviuen amb les persones sense cap por; els establiments vells i els nous; la gent, que encara treu les cadires al carrer, a l’estiu, per xerrar amb el veí...

Males puces

2010-04-06T18:37:00.007+02:00

Realment hi pot haver gent amb un sentit de l'humor força peculiar, i/o molt males puces. Gent amb mala llet que envii sobres plens d'insectes carregadets de bacils, disposats - aparentment - a fer reviure plagues bíbliques.

I que per fer més festa ompli les portes de tota la ciutat de números pintats del reves, en color negre, i amb tres lletres a sota: C,L,T.

Es pot crear una situació realment folclórica, si a més un pregoner professional de la Bretanya va donant pistes profètiques barrejades amb anuncis quotidians del barri i efemèrides de naufragis autèntics. A la taverna, un policia desmemoriat amb problemes per recordar els noms dels seus companys anirà cercant què passa, i no tot és necessàriament el que sembla.

Aquesta escriptora medievalista i arqueòloga enllaça molt hàbilment les històries d'una manera que fins al realment darrer moment es fà molt difícil endevinar. Els seus llibres són divertits, i intrigants, i plens de suspens, i - sobretot - molt originals.

I si ja sabeu nom de l'escriptora i de l'obra, feu un esforç addicional i digueu també el nom del detectiu que persegueix la pista de les puces. O alternativament ens podeu dir a qué corresponen les tres lletres CLT. Va, us premiarem amb... ja ho sabeu!

black & white

2010-03-30T01:46:00.004+02:00

Espero que en el títol de la novel·la no es vegi cap insinuació blasfema en aquests celebracions de Setmana Santa. Fa molts dies que la volia incloure i avui, simplement, m’ha caigut més a mà que d’altres.

La seva publicació, sota pseudònim, en què l’escriptor volia fer passar-se per un escriptor nord-americà negre –a diferència del seu protagonista, que era un negre que es feia passar per blanc- va organitzar un bon enrenou a França, no per aquest fet, que també, ja que alguns crítics que se sentiren “enganyats”, sinó perquè la novel·la era “un atemptat contra els la moral i els bons costums”, i autor i editor van ser condemnats en judici.

Us deixo dos fragments curts de la novel·la en castellà, que és la versió que tinc ara; el darrer, ho sento, és el que clou el llibre.

-No está Ud. hecho como todo el mundo, Lee, tiene Ud. los hombros caídos como los boxeadores negros.
[...]
Esa noche, me miré en el espejo del cuarto de baño, y también me eche a reir. Con esos cabellos rubios, esa piel de tez blanca y rosada, verdaderamente, no podía arriesgar nada.

I així s’acaba aquesta història d’una venjança que es desenvolupa al sud dels Estats Units:

Los del pueblo lo ahorcaron de todas maneras porque era un negro. Su pantalón seguía formando en la entrepierna un bulto irrisorio.

Us deixo també un fotograma de l’adaptació de la novel·la a la pantalla. Per cert, no sé si això pot ser una pista, però sembla que l’escriptor no estava gaire d’acord amb la versió cinematogràfica i el dia de l’estrena es va presentar d’incògnit a la sala on es projectava la pel·lícula; al cap d’una estona va tenir un atac de cor que va ser definitiu. Potser li hagués valgut més quedar-se a casa.

Be water, my friend

2010-03-23T00:17:00.002+01:00

Aquests dies, de pluja persistent i fred que no acaba de marxar, ensorro el nas a llibres suecs, noruegs, islandesos o finlandesos, entre els coixins i sota la manteta, a un racó del sofà. Però després de tants mesos de mal temps, enyoro més que mai les olors de la mediterrània: farigola i ginesta, pins, romaní i orenga; els grills cantant al ritme de la calor implacable del migdia, el blat madur esperant la sega, i la migdiada imprescindible després d'uns spaguetti amb cloïses i/o uns molls fregits, fresquíssims, i un got de vi.

"En la hostería San Calogero lo respetaban no tanto porque fuera el comisario como porque era un buen cliente, de los que saben apreciar las cosas. Le sirvieron salmonetes de roca fresquísimos, fritos hasta quedar crujientes y dejados un rato sobre papel de estraza para que soltaran el exceso de aceite. "

Amb aquestes ànsies d'estiu m'adreço cap a la prestageria del menjador, a dalt a l'esquerra, on tinc els llibres que aquest autor ha escrit al voltant d'un comisari rondinaire i honest, amb molt males puces i tossut, que viu a una vila imaginària del sud d'Itàlia, on la màfia i els poders polítics són tan presents com inevitables. La Questura d'aquest comisari està farcida de personatges còmics, des del guàrdia que tots coneixem personalment en persona ell mateix personalment personat, fins al típic latin lover que no pot evitar sortir corrents darrera qualsevol faldilla.

Al llibre d'avui el comisari investiga la mort d'un enginyer i notable polític que apareix mort al seu cotxe, aparentment mort de causes naturals in fraganti , amb els pantalons pels turmells. Ni la mort és tan natural, ni les forces vives semblen tan disposades a reconèixer-ho. Potser, si l'heu llegit, recordareu a la sueca de bandera que és capaç de conduir pendent avall un cotxe per un torrent de pedres impossible.

Tornaré a llegir-lo, a veure si així crido el bon temps. De moment, he anat a la nevera però no hi he trobat res d'interessant. Crec que encara em falta força per arribar a una bona ambientació:

"Un plato de pasta con ajo y aceite se podía improvisar sin ningún problema. Abrió el frigorífico, y vio que Adelina le había preparado un generoso plato de gambas hervidas, suficiente para cuatro personas."

Ja ho sé, que us ho poso fàcil. Recordeu: autor, protagonista i llibre = perrito piloto.

Les tempestes anuncien crims

2010-03-16T00:46:00.002+01:00

Avui seré breu en la presentació de les pistes. M’ha semblat que ja era hora de dedicar -no ho havia fet encara?- explícitament la novel·la a la Júlia Costa, que és no només una lectora fidel, sinó la nostra principal encertant dels enigmes dels dimarts.

-Si? Digui?
-Vera, sóc jo, la senyora Costa.
-Ah! Hola. Com està, senyora Costa? En què puc servir-la?
-El meu homes. És molt estrany, però encara no ha arribat a casa. Quina sort que vostè encara hi sigui, a l’oficina, em pensava que no em contestarien, que tothom plega a les sis...
-Oh...! Jo... Jo m’he quedat, tenia un munt de feina per demà. Sí, tothom plega a les sis.
-Abusen de vostè.
-No senyora Costa, és que...
-Digui’m Sara, sisplau.
-Gràcies, Sara. El senyor Costa... Bé, no ho sé del cert, però sé que han tingut molta feina avui. Un afer empipador.
-Sempre avisa. O telefona.
-Però és que això d’avui els portava de cap. Anem de bòlit, tots els de la secció de transferències.
-Aleshores, és a l’oficina encara?
-No ho sé del cert. A mi no m’han dit res. Aquí baix no se sap gaire el que passa dalt. Ara que, sortir, no, no l’he vist sortir.

No allargo més el fragment. Tothom ja preveu que el marit de la senyora Costa... Tampoc no comentaré l’estil.

És molt possible que no recordeu la novel·la o no l’hàgiu llegit, així que afegiré quatre detalls. L’autora és una entesa en dones i sembla que també en homes, segons ho confirma el seu darrer llibre. Estic segur que tu, Júlia, ja saps de qui es tracta, després d’haver llegit els tres títols de novel·les seves que acabo de deixar en aquest paràgraf. A veure, angelets, busqueu en algun racó de la vostra memòria ennuvolada o clara. Uf, quantes pistes, avui!

A sang freda

2010-03-09T08:36:00.007+01:00

Com deia el pere, avui s'escau una història freda, glaçada, que acompanyi el temps. I malgrat hi ha dos llibres que fins i tot en el títol acompanyarien més l'idea del fred, i no us serien potser tan fàcils de trobar, (per exemple: La princesa de hielo, de Camilla Läckberg) (per exemple, Aurora boreal d'Asa Larsson), em decanto un cop més per posar-vos un "clàssic" excel.lent, perquè - en una d'aquestes dèries monogràfiques que de tant en tant m'agafen - fa vàries setmanes que en llegeixo, o rellegeixo, un llibre darrera l'altre, i a més el pere ha tingut la generositat de no fer-lo ell.

El protagonista d'aquestes històries retrata l'essència de l'obsessió íntima i la perseverança, l'introspecció i el bloqueig emocional, el no poder deixar de banda la responsabilitat de la cerca, i el deixar-se arrossegar en una espiral d'autodestrucció i depressió de manera absolutament conscient. En nostre home fuig de la seva vida personal deixant-la sempre en segon terme, sempre posposada: les trucades sense fer, les visites aplaçades, les abraçades reprimides, les paraules callades, l'inèrcia del no dit i del no fet menjant-se la seva vida arruïnada. La neu i el fred i la pluja de la seva terra, freda i fosca, frondosa i bella, i la música clàssica escoltada en soledat, envolten la melangia dels relats. El descuit dels menjars i l'abús de l'alcohol van retratant de llibre en llibre el seu decliu emocional - més que físic, però també - i la sensació de mala salut serveix d'excusa per una preocupació excessiva per la pèrdua de la joventut i les oportunitats de desfer els errors personals.

Així, l'incomoditat d'estar a la seva pròpia pell es disfressa de sentit del deure, i aconsegueix que l'horror del crim (que sol ser especialment impactant i fred) s'imposi per sobre de qualsevol altre consideració. La fugida d’ell mateix es transforma en persecució dels criminals, i l'instint policíac, l'identitat de ser policia, ofeguen qualsevol altre sentiment o pensament de buidor i pànic - o despreci d'ell mateix. S'entesta amb una tossuderia inusual a continuar furgant en els detalls, quan arriba - sovint- a vies mortes, i continua estirant del fil, per prim que aquest sigui, desfent el camí de la crueltat. El crim i la maldat es converteixen en pensament únic i en motiu de reflexió, anàlisi i dissecció, i el pensament reflexiu en la manera d'aconseguir descriure els fets.

Hi ha un grapat de personatges que l'envolten, molt ben dibuixats i amb funcions ben definides: el pare, en el que s’emmiralla amb temor i ira, el mentor policial idealitzat, la filla, principi de realitat i constatació del les seves dificultats per relacionar-se, l'impecable tècnic solitari i rabiós amb el qual és gairebé l'únic que s’entén, el fiscal encantador i competent, valent, al que enveja...

Els llibres d'aquest autor, prolífic, excedeixen el seu personatge més conegut, però trobo magistral el conjunt de llibres que composen la vida d'aquest policia i el retrat d'una societat que ens és llunyana, però d'alguna manera molt propera en alguna de les tendències més íntimes de l'ànima.

De tota manera, l'enigma d'aquest dimarts com sempre es centrarà en un llibre concret. I per posar-ho fàcil, serà un llibre que - si l'heu llegit - evocareu amb rapidesa, doncs la trama s'esdevé en un lloc inusual dins la sèrie, i comença quan dos homes ben vestits apareixen morts d'un tret flotant a la mar en un bot salvavides, i un vaixell de pesca els arrossega prop de la costa per després desaparèixer ràpidament....

Ja sabeu: Autor, personatge i llibre, i si sou els primers tindreu perrito piloto. Obro comentaris fins divendres, que començarem a moderar, però us demano si us plau, que no desvetlleu l'enigma fins divendres. Si?

més que un club

2010-03-02T01:08:00.002+01:00

Potser no és aquest el lloc més adient per mostrar les preferències barcelonistes, però ens saltarem els possibles protocols i les convencions perquè el Barça és més que un club. Vull dir que sí, que el Barça és futbol, però produeix també moltes altres coses, fins i tot un president que acaba d’encetar un web (sisplau, no el col·lapseu!) que no ens acaba de dir si és o no és i altres misteris que mai no seran descoberts... i literatura abundant.

Literatura sobre el club i els qui hi pertanyen –vegeu, per exemple, el llibre filosòfic, titulat Paraula de Pep, amb tot d’aforismes llargs i curts que si encara no són clàssics, ho seran aviat- i literatura des del club. Sí, perquè també algun dels membres del club ha escrit i ha publicat. I ha escrit, a més, novel·la negra, que d’això es tracta aquí i no de futbol, és clar.

El nostre home pertanyia a l’equip tècnic del Barça –gran equip tècnic el d’ara, deixeu-m’ho dir- i va arribar a publicar quatre novel·les amb el mateix protagonista. El seu nom no figura com a autor perquè feia tàndem amb un periodista i van adoptar un pseudònim. Més tard, el detectiu de les seves novel·les va protagonitzar una sèrie de televisió. Us estic parlant dels anys setanta i aquí us deixo un fragment no especialment atractiu, que encara ara podria estar d’actualitat –les coses del futbol són intemporals-, de la darrera novel·la

Vaig agafar un taxi a Prince Albert Road i vaig manar al taxista que em dugués a Hertford Street, on jo havia deixat el meu cotxe abans d’anar al Hilton. Així que vam arribar al West End era fàcil deduir que se celebrava el final de la Copa. Petites multituds de seguidors de l’Everton i del Sheffield contemplaven aquest encís londinenc sofisticat abans de fer cap a Wembley.
Quan els grups passaren l’un davant l’altre, deixaren anar els crits de guerra habituals i aixecaren les bufandes per damunt de les seves testes.
-Sempre em pregunto per què els turistes fan aquest xivarri –digué el taxista-. Vull dir que l’aspecte deu ser ben estrany: cents de persones dedicades a cantar i agitar les bufandes.
-Potser creuen que nosaltres ho fem en tot moment.
-Veureu el partit a la televisió, oi?
--M’han reservat un seient de deu lliures.
-Podeu obtenir-ne cent si veneu l’entrada.
--No. Veure un partit a la televisió no és el mateix.
-Però crec que encara és millor, bé, aquest és solament el meu paper, treure la dona de la casa, preparar unes quantes cerveses, invitar dos companys, sense dir que l’ambient no pot comparar-se al de l’estadi, però sí que és més còmode. I, per afegiment, la vista és més bona.
-Sí?
Quan vaig baixar del cotxe el taxista va mirar-me de cua d’ull i digué:
-Vós no sou futbolista, oi?
-No, sóc un detectiu privat.

I disculpeu que avui parli d’esports, sobretot si no sou del Barça.

Obvietats

2010-02-23T00:03:00.004+01:00

Pot ser, pot ser.

Pot ser que només amb la foto no tingueu prou per a dir-me autor, protagonista i títol del llibre, però francament, crec que com de costum us deixo massa pistes.

Així que ho deixo aquí, en aquest moment d'espera expectant, i vaig a prendre una copa de prosecco a la cuina, mentre preparo pasta amb tomàquets secs i olives i un rostit amb patates, abans que arribin els nanos.

Ciao.

El tercer aviso, que anunciaba que iba a continuar la ópera, sonó discretamente en los salones de descanso y los bares del teatro. El público apagó los cigarrillos, apuró las copas, concluyó las conversaciones y se dispuso a volver a sus localidades. En la sala, brillantemente iluminada durante el entreacto, se oía el sordo bullicio de los que entraban. Aquí refulgía una joya, allí una estola de visón se ceñía a un hombro desnudo o una uña sacudía una mota de polvo de una solapa de satén. Primero se llenaron los pisos, después la platea y, por último, las tres hileras de palcos.

Menguaron las luces, quedó en penumbra la sala y renació la expectación creada por la representación en curso, mientras el público esperaba que el director de orquesta volviera a subir al podio. Poco a poco, se apagó el murmullo de voces, cesó el rebullir de los músicos y se hizo el silencio total que anunciaba la disposición de la concurrencia a presenciar el tercer y último acto.

Ningú no és perfecte

2010-02-16T01:07:00.001+01:00

Veig que acaba de publicar el seu tercer llibre, que jo sàpiga; aquesta vegada un volum de contes. L’autora, procedent del món de la traducció, devia tenir molta cosa escrita, però no va ser fins passats els quaranta anys que va tenir un èxit important amb la publicació de la novel·la de més avall. Rodes de premsa, entrevistes a la ràdio, col·laboracions a la premsa, membre de jurats: de seguida és va convertir en una escriptora coneguda.

Què és necessita per aconseguir l’èxit? Doncs per a mi continua sent un misteri, i no vull dir que la novel·la d’avui no sigui interessant: aconsegueix un bon ritme, la trama funciona, presenta dos detectius protagonistes divertits i complementaris, el lector pot trobar uns ambients que li són familiars –una mena de costumisme contemporani- explicats de manera àgil, no abusa de la descripció de la vida dels personatges secundaris, no ens omple el cap amb erudicions excessives i ben documentades; si de cas se li podria retreure que força una mica la introducció del “culpable”. Potser l’èxit, en aquest cas, té a veure amb el marc quotidià ben aconseguit, el to lleuger i la frescor del llenguatge, molt d’acord amb el que em sembla que busquen molts lectors.

Com a fet curiós en el fragment triat, l’al·lusió a la llengua. Hi ha alguna altra literatura, a part de la catalana, en què es parli tant de la llengua i el país sense que ni l’una ni l’altre tingui cap relació o importància amb l’argument?

Tots dos som socis (i els únics empleats) d’una mena d’agència d’assessorament, com l’anomenem nosaltres, que s’anuncia a les targetes i el paper de carta com a “Trau Asesores, Sociedad Limitada”. De fet, el nom, que el Borja havia triat al començament era Tau, una lletra grega que, a més de fer referència al nostre signe del zodíac compartit, Taure, no és una paraula ni catalana ni castellana, la qual cosa semblava el més adient tenint en compte les coses estranyes que passen en aquest país amb això de la llengua. Tanmateix, a la impremta es van equivocar, però el Borja, que és una mica supersticiós, va pensar que era un senyal i va decidir donar per bona la pífia i rebatejar amb aquest nom la nostra societat. A mi, la veritat, “trau” em recorda a “forat”, segurament perquè així és com Borja té sempre els comptes i les butxaques: foradades.

Benemérita

2010-02-09T00:28:00.000+01:00

Quan era petita, vull dir molt petita (6 o 7 anys), una de les meves companyes de classe vivia a la casa cuartel del poble. De vegades em convidava a berenar, i em fascinava entrar al pati on s'abocaven les finestres de totes les vivendes. La mare ens vigilava des de la seva, i nosaltres saltàvem a la corda o jugàvem a les gomes al pati, un cop cruspit el pa amb xocolata, la presa de xocolata ensorrada al crostó per no acabar-la abans d'hora.

Era un ambient familiar, tancat, amable, on tots es coneixien, i des del segon cop que hi vaig anar, aviat tots em coneixien. Les dos corríem pels passadissos amb els nostres uniformes negres sobre brusa blanca, i els mitjonets blancs amb sabata negra, i les senyores ens preguntaven amables, pel cole, per les monges, la señu, els deures, els jocs...

Al cuartelillo jo no hi notava res d'estrany, al contrari, m'hi sentia bé, millor que a les cases de les altres nenes. Aquell pati amb plantes i finestres obertes per les quals se sentia la ràdio i les dones cantant era agradable, i se'm feia curt el temps que hi passava. Quan es feia l'hora de marxar enfilava amb resignació el camí cap al meu pis, tan seriós, buit i silenciós, amb la meva cartera groga a l'esquena.

Segurament em semblava fascinant perquè era un reducte de normalitat castellana que jo, tot just arribada de Saragossa, agraïa en una època estranya en què parlar castellà era sospitós de coses que al meu cap de nena no existien, però que feien que les nenes catalanes em tractessin amb una reserva que mai vaig poder vèncer. Recordo que, algun cop, la mare de la meva amiga ens havia enviat a l'economat a per "mistól y místos", i jo dissimulava que no sabia que era ni una cosa ni l'altra: per a mi eren "lavaplatos y cerillas". Tot em sorprenia llavors; si la señu em deia "Xurri, ya puedes plegar", jo mirava al meu voltant cercant què seria aquella cosa que havia de doblegar, i em preguntava com. Em sentia com un marciano tot just aterrat, i d'aquí segura i curiosament va venir, per espant dels meus pares que eren més aviat rojillus, la meva filia per la casa cuartel, durant un temps.

Malgrat que, per més que m'esforço, no aconsegueixo recordar el nom de la meva amiga, el record de la familiaritat d'aquell pati és fort i clar.

Tots aquests records vénen al cas que els protagonistes dels llibres que avui us comentaré són Guàrdies Civils. Val a dir que ell, el sergent, no sol dur uniforme, i que ella és prou lluny de l'estereotip de l'època dels meus records. El sergent va opositar per entrar al cos en acabar la carrera, com una opció pragmàtica de col·locació, i és un insòlit sergent psicòleg, fill d'uruguaià i espanyola, a qui tothom li confon el cognom, així que el camufla una mica. En canvi, el cognom d'ella és un anagrama d'un adjectiu prou despectiu que fa al·lusió a la seva suposadament escassa feminitat; és una molt jove i determinada guàrdia vocacional.

Tots dos fan una parella propera, inesperadament culta i raonable, humana i respectuosa, eficient i educada, sincera i empàtica, que desmitifica molts estereotips rancis de la Guàrdia Civil al temps que desfà els nusos del casos més difícils. Part de la "Unidad Central Operativa", es desplacen on cal per tota Espanya, per tal de resoldre casos que, a priori, semblen impossibles. Allà on van contacten amb els seus companys de cos, que retraten molts prototipus que tots tenim en ment, sovint amb tocs sorprenents.

"-En fin- dije, poniéndome en pie-. Por ahora nos vamos a hablar con los de la central. ¿Algún consejo útil que puedas darnos?
Marchena se encogió de hombros.
-Procura que te inviten a comer. Tienen una residencia donde te pones hasta el culo. Todo bueno, de la tierra. Desde que estoy de jefe de puesto me han invitado alguna vez, en fechas señaladas. Por eso de andar a bien con las las fuerzas vivas, y supongo que también por las veces que les he echado un cable o les he llamado a los antidisturbios.
- ¿A los antidisturbios?¿Tanto jaleo provoca la central?
- Bueno, tampoco tuvieron que hacer nada del otro mundo, aparte de darles una mano de hostias a un par de ecologistas que querían impedir que pasaran algún cacharro o escalar la chimenea para poner una pancarta. Para ellos, como si nos hubiéramos esforzado a fondo. La verdad es que a mí algo me jode, porque yo también soy un poco verde. Ya se ve - bromeó, señalándose el uniforme-. Pero qué se le va a hacer. La central está del lado del orden establecido y yo soy un guardián de ese orden, ¿no?"

L'autor d'aquestes novel·les és un home interessant, la veritat és que si llegiu la seva plana web hi reconeixereu molt bona part d'aquesta humilitat càlida, directa, sincera i humana, propera i intel·ligent que us comentava - i si li escriviu, us contestarà, segur. Ell ha escrit molts més llibres que aquests 5 ( i un sisè que està a punt a punt de sortir), tots ells de gran qualitat, però els més coneguts - segons ell mateix - són probablement aquests 5 de la parella de guàrdies; em temo que fins i tot els han filmat en alguna ocasió. Jo us recomano que els llegiu, us prometo que no us decebran, per més prejudicis que tingueu a l'hora d'obrir la primera plana.

Per últim, per concretar, us deixo una pista per encertar la novel·la: el tema, segons es miri, és prou actual - s'hi barregen centrals nuclears, especulació immobiliària i requalificació de terrenys; el desenllaç requereix desmuntar el seient d'un cotxe - és una retorçada i ben planificada venjança, relament de nota.

A aquestes alçades ja sabreu dir noms, autor i de quin llibre parlo. Va, que tenim un nou perrito piloto per repartir.

els perills de riure

2010-02-02T01:20:00.002+01:00

Segurament a un lector no se li acudiria dir que la novel·la d’avui està entre les seves preferides del gènere –sigui quin sigui el gènere de les novel·les que van apareixen aquí- perquè l’autor no és especialista en aquest tipus de literatura i perquè l’interès de la novel·la sobrepassa amb escreix la cerca de la resolució del misteri que envolta les estranyes morts que es produeixen i que constitueix el fil argumental que va de l’inici al desenllaç.

Més enllà de qualsevol classificació, sovint tan reduccionistes, aquesta és una de les meves novel·les preferides. Recordo que quan la vaig llegir per primera vegada m’interessava continuar per veure com es desenvolupava la història, però també m’aturava perquè volia saber més sobre alguns temes a penes apuntats: els espirituals, els patarins, els joaquimisets, els monjos negres, els monjos blancs, Cîteaux... També seguir les discussions dels personatges a partir de la lògica i les “autoritats” era un plaer. En fi, què us puc dir si segurament a vosaltres us va passar el mateix. I a partir de l’obra una pel·lícula que vaig anar a veure amb prevenció, però que em va semblar excel·lent, no perquè fos una reproducció fidel del llibre, sinó perquè tot i seguir-lo també era una nova creació vàlida per ella mateixa ( a més, de gran viull ser com el protagonsita).

He triat aquest fragment de la novel·la, de cap al final, perquè suposo que tots els qui passeu per aquí ja heu llegit el llibre i no té cap importància que aparegui l’assassí. Si penseu que no l’heu llegida, us salteu el text i llegiu les pistes: les de més amunt i la musical del final. Per cert, com que a provisionals (saragatona per a la majoria) vaig dir alguna cosa del text i vaig deixar la música (i alguna paraula), s’ha produït el cas insòlit que ja hi ha hagut un amable lector i amic que m’ha fet arribar per correu la solució, evidentment encertada. Ho tindrem en compte.

El vell va callar. Tenia totes dues mans obertes sobre el llibre, com si n’amanyagués les pàgines o com si estigués tibant els folis per llegir-los millor o els volgués protegir de la rapinya.
-Tot això no ha servit de res, però –va dir Guillem-. Ara s’ha acabat, t’he trobat, he trobat el llibre, i els altres han mort debades.
-No pas debades –va dir Jorge-. Potser en excés. I, si et podia fer servei tenir una prova que aquest llibre és maleït, l’has haguda. Però no deuen haver mort debades. I, per tal que no hagin mort debades, una altra mort no hi serà de massa.
Va dir i amb les mans descarnades i diàfanes, va començar a esquinçar a poc a poc les pàgines toves d’aquell manuscrit, fent-ne bocins i tires, duent-se a la boca els parracs i mastegant a pleret com si consumís l’hòstia i volgués fer-ne carn de la seva carn.
Guillem se’l mirava ullprès i semblava no adonar-se del que passava. Després va reaccionar i es va acotar cridant:
-Què fas?
Jorge va somriure, ensenyant les seves genives exsangües, mentre una bava groguenca li regalimava pels llavis esblanqueïts i pels pèls blans i esclarissats del mentó.
-Ets tu que esperaves el tot de la setena trompeta, oi? Escolta ara el que diu la veu: “Guarda sota el segell el que han dit els set trons, pren-ho i devora-ho; t’amargarà el ventre, però per a la teva boca serà dolç com la mel. Ho veus? Ara segello allò que no havia de ser dit, i n’esdevinc la tomba.

Doble de formatge, amb patates

2010-01-26T01:26:00.002+01:00

De vegades un personatge ens agrada per identificació, perquè en compartim alguna característica personal. Això sense dubte m’apropa a les dones detectius, especialment si son desmanegades, mengen malament i desendreçadament, i són de caràcter una mica esquerp.

La protagonista d’aquesta sèrie es talla els cabells ella mateixa, amb les tisores de les ungles, devora entrepans de mantega de cacahuet amb pepinillos, i a la seva trentena aprecia l’atractiu dels ulls blaus del seu octogenari llogater. El seu cercle d’amics i la seva dieta habitual es completen amb una hongaresa de mitjana edat, hostessa d’un bar llerdós d’escudelles espesses i contundents.

Duu un munt de trastos al cotxe (un escarabat), incloent una màquina d’escriure, paquets de fitxes de cartolina, una pistola automàtica, un raspall de dents i una muda, perquè mai se sap. Em fascina el seu vestit multiús, un vestit negre impossible d’arrugar, que tant serveix per un còctel com per una entrevista de feina (no he parat fins trobar-ne un de semblant), i el seu uniforme de feina: texans i un jersei de coll alt negre.

I n’envejo la disciplina per córrer cada matí els seus cinc quilòmetres per la platja, per desfer-se de les calories dels xuts d’ hamburgueses especials amb doble de formatge i patates greixoses, que es cruspeix com a premi de tant en tant, mastegant amb la boca ben plena, i engolint amb autèntic plaer.

La nostra noia viu a Califòrnia, i des de qualsevol telèfon recull els missatges dels seus clients, que centralitza un servei de mensafonia. Ni mòbils, ni ordenadors, ni cap modernitat encara, les històries d’aquesta investigadora privada propensa als embolics ocorren en un punt indeterminat del temps, a principis dels anys 80.

Malgrat els seus ingressos habituals provenen de petits encàrrecs de l’asseguradora "La Fidelitat" , ja siguin seguiments de fraus relacionats amb accidents de trànsit, o l’entrega de citacions judicials, té una especial facilitat per a complicar-se la vida a partir d’un encàrrec directe aparentment innocu, per 30 dòlars l’hora, més despeses.

Mentre investiga a fons amb els mètodes pedestres de l’era pre-internet (trucades telefòniques, consulta de guies telefòniques i registres de propietat, favors per trobar el propietari d’un número de matrícula, vigilància de portes, fotos en paper), sol rebre senyals del seu encertat instint, que li avisa que alguna cosa no marxa bé, però no sol fer cas a temps, i sol acabar fugint o enmig d’una baralla i rebent de valent, sempre a punt de la catàstrofe total.

Però sobreviu als seus casos, en realitat molt nombrosos. I malgrat els que heu llegit algun dels seus llibres ja no necessiteu més pistes, us deixo la seva petita biografia, resum, escrit a la portada, de l’introducció del llibre d’avui (versió castellana, que és la que tinc a casa):

"Soy investigadora privada, con licencia en California. Tengo 32 años y dos divorcios. No tengo hijos, ni animales domésticos, ni plantas. Anteayer maté a alguien, y no consigo quitarme ese peso de encima."

un exquirient estranger entre litocèfals, hematòfags i csisòduls

2010-01-19T01:35:00.003+01:00

No sé si canviar la novel·la que tenia pensada, perquè la Júlia –sí, tu-, la nostra fidel visitadora i magnífica encertant diu que no li agraden gaire les policíaques situades en passats remots. I és clar, si una història ambientada al segle XIV li sembla excessivamnet llunyana, què pensarà de la meva proposta, en la qual el protagonista resol, entre altres, un assumpte que afecta Juli Cèsar i Cleopatra? Però no hi puc fer res: ja és dimarts i fa dies que tinc els dos fragments copiats.

Avui he triat una novel·la que se suposa que està destinada als joves, però que com que les bones novel·les no tenen destinataris, o ultrapassen les intencions inicials, crec que pot ser una bona lectura per a totes les edats, fins i tot per a la gent que no té especial predilecció per la novel·la criminal. Jo, com potser la majoria de vosaltres, no n’havia sentit parlar i la vaig descobrir en una de les fullejades de llibreria que tots els lectors fem a l’atzar de tant en tant. Em va semblar excel·lent. Trama, ritme, estil, ambientació... Una recreació interessant i divertida de l’ambient romà. A més, que el seu autor fos un notari vaig pensar que garantia l’exactitud de la realitat narrada (al fet que fos valencià no li vaig saber trobar cap plus).

El protagonista és un grec que sobatdament rep la notícia que un oncles seu, que s’havia establert a Roma, ha mort i l’ha fet hereu. Per tal de recollir l’herència, viatja a la capital de l’Imperi i les seves primeres impressions de la ciutat i dels romans –recordem que ell ve de la vella, culta i sosfisticada Atenes- és més aviat decebedora (per cert, es nota que nosaltres som hereus directes dels romans):

Deia el meu amic Meríones, filòsof del Liceu, que els romans es classificaven en litocèfals, hematòfags i crisòduls. Les categories no eren excloents, és a dir, cada individu podia pertànyer simultàniament a dues d’elles. Aquells que reunien en la seva persona les tres característiques, cap de pedra, menjador de sang i serf de l’or, eren els romans químicament purs, cridats al cursus honorem. El cert és que Meríones era un filòsof de poca volada, que es feia dir del Liceu perquè tenia una petita vil·la molt a prop, i hi havia sospites serioses que mai no havia estat a Roma, però en el moment de trepitjar per primer cop el solar de l’Urbs, vaig dedicar un record a la classificació que havia fet dels seus habitants.

Per acabar-ho d’adobar, resulta que el seu oncle li ha deixat un habitacle insignificant, una esclava que no sap quin servei li pot fer i uns deutes dels quals s’ha de fer càrrec. A més, descobreix que Alcímenes exercia un ofici, estrany, nou, únic:

- Quin consultori?
-Treballava d’exquirient.
-No n’he sentit mai parlar d’aquesta professió.
-Era l’únic que l’exercia a Roma.
-Què fa un exquirient?
-Resol misteris.
-No ho entenc.
-De vegades passen coses estranyes. Algú roba una joia sense deixar rastre, o es comet un crim i ningú sap qui pot ser l’assassí. Aleshores les víctimes o els hereus acudien a Alcímenes i ell desentortolligava l’enigma.
-I el pagaven per això?
-Esplèndidament.

Ep! Pagaven esplèndidament? I vet aquí que el protagonista en lloc de tornar a Atenes (ho podria fer sense pagar els deutes de l’oncle?) decideix agafar els casos pendents i acceptar-ne de nous, entre ells el que li proposa Juli Cèsar. I ja tenim el segon exquirient de la història de la humanitat que, amb ajudes diverses, assoleix un èxit notable malgrat la seva inexperiència i escepticisme inicials. Llàstima que de tot això no en parlin els llibres d’història i ni tan sols ho esmentin els poetes clàssics.

Malgrat les aparences, avui l’enigma és fàcil de resoldre. Només cal posar una –una sola- paraula a Google i cas enllestit: autor i obra. En temps de Diomedes era molt més difícil.

Once upon a time...

2010-01-11T23:09:00.007+01:00

Sabeu que per a poder calcular distàncies i volums és absolutament necessari fer servir els dos ulls?
Imagineu doncs, què us passaria si la vostra feina i la vostra vida depenguessin d'aquesta habilitat (per exemple: sou capità d’arquers al segle XIV), però en un descuit al campament menyspreeu el perill, i una dona us fereix a l'ull a traïció:

"Con dos, una carbonilla en uno no le impedía ver. Era una mera molestia, pero ahora lo volvía tan impotente como un niño.
La oscuridad completa. La sabía posible. La muerte también era posible.
Todo había cambiado."

Som a una notable i important ciutat d'Anglaterra. Inútil com a guerrer i adolorit, el gal·lès s'ha d'adaptar a la seva nova situació. El seu senyor l'envia en missió secreta a una vila per destapar una trama d'intrigues, però aquesta aviat es barreja amb morts accidentals que en realitat no ho són, crims violents i desesperats i incendis purificadors i fanàtics, herbes remeieres i verins, secrets gelosament guardats, fidelitats, infidelitats, pecats, penitències, església, corrupció i traïcions d'estat.

"Buscó el pote de ungüento y lo olió: caléndula y miel y... algo más. La miel ocultaba lo otro. Cogió un poco con el dedo y se lo aplicó. Sintió calor, un hormigueo y después entumecimiento. Matalobos. Debía tener cuidado. El acónito podía matar."

L'arquer investiga i poc a poc resol la trama, i de pas resol també el que serà la seva vida d'ara endavant i els personatges que la guarniran.

"Las campanas cesaron. En el silencio que siguió se oyó el susurro de muchos pies calzados con sandalias a lo largo de los corredores de piedra mal iluminados. La compañía de hombres de ropa oscura entró en la capilla también iluminada con velas y se disperó por las filasde bancos, simpre en silencio y casi sin mirarse. (...) miró alrededor y vio hombres en su mayoría con las capuchas bajas y las cabezas inclinadas. Nadie tenía prisa ni irritación, nadie buscaba un sitio mejor: todos se movían con humildad y callada obediencia. (..) se sintió colmado por un sentimiento de paz y comprendió el atractivo de la vida monástica. Cuando empezaron a cantar el oficio sintió el corazón más ligero."

No us deixeu enganyar per la pau monàstica, que només és un miratge. D'aquest arquer reconvertit en expert detectiu en podreu llegir als 6 títols que hi ha publicats en castellà (n'hi ha 7 en anglès), Es veu que triomfa als estats units que dona gust. I sembla que encara pot fer-ho més, tant com la seva autora vulgui escriure encara (que és prou jove).

previsions de futur

2010-01-05T02:37:00.002+01:00

Que tal prova l’any nou? De veritat que us heu plantejat propòsits d’aquells de...? Bé, bé, bé... No oblideu que les coses són el que són o el que aparenten i nosaltres també.

Havia pensat que com que aquesta és la primera sang vessada el 2010 podríem començar-la amb una lectura novíssima, amb la tinta –vermella- ben fresca, però després se m’ha acudit tot el contrari, que estaria bé posar un fragment de la novel·la que algunes històries del gènere consideren la primera, amb les prevencions que es vulgui. Es tracta d’una obra que no tenia una pretensió detectivesca sinó de plantejament d’una situació social prèvia a la de resolució dels conflictes i les injustícies existents en el seu moment. M’atreviria a dir que l’autor era un visionari avançat al seu temps, tot i que desgraciadament els temps posteriors no li donaran la raó, i que avui poca gent el recorda i encara menys el llegeix. Curiosament, gairebé tothom ha llegit o ha vist al cinema una novel·la famosíssima de la seva filla.

No sé si la novel·la (del pare), de la qual deixo el fragment més avall, s’ha traduït mai al català i em sembla que actualment només es pot trobar en castellà en una col·lecció de novel·la gòtica. Desconec també si he posat pistes suficients, de manera que m’atreveixo a deixar-ne una d’insòlita que –atents als noms propis- us pot conduir indirectament a l’autor i, de seguida, a l’obra. L’article de Gregorio Luri, a més de contenir una pista circumstancial, crec que hagués interessat al nostre escriptor que no dubto que hagués polemitzat amb ell segurament per arribar a conclusions semblants.

Una altra pista: el nom i cognom del personatge del títol de l'obra comparteix inicials amb l’autor però amb l’ordre invertit.

-Falkland –dijo el senyor Clare tras un momento de abstracción-, noto que me estoy muriendo. Es extraña esta enfermedad. Ayer me parecía que estava completamente sano, y mañana no seré más que un cadáver. ¿Qué singular es la raya que separa la vida y la muerte de los mortales! Estar en determinado momento alegre, activo, ocurrente, con multitud de conocimientos a disposición de uno, capaz de deleitar, ilustrar y animar a los hombres, y ser al momento siguiente un estorbo exánime y repugnante sobre la faz de la tierra. Ésa ha sido la historia de muchos hombres y va a ser la mía.

La filla de l’autor, en canvi, va escriure que la ratlla entre la vida i la mort podia ser inexistent si es tenien els mitjans adequats per traspassar-la. Preveure les conseqüències de la transgressió era més complicat.

Compte enrere

2009-12-29T00:02:00.004+01:00

Quan s'acosta el final de l'any solem fer la vista enrere, gairebé fent inventari. Si mirem endavant de cop sembla que el temps passa més ràpid, i els darrers dies s'escolen avall com l'aigua a la dutxa. Demà passat, sense adonar-nos-en, ens haurem polit una dècada més. I sembla que va ser ahir que vam estrenar el mil.leni!

L'associació d'idees sembla massa obvia, ho sé, però no puc evitar ser d'idees simples, ja em perdonareu. Per això, el llibre que us plantejo l'endevinareu sense haver de fer ni tan sols un trist google. Ja ho sento, l'any que ve m'esforçaré més.

Segurament a molts de vosaltres aquest fragment us recordarà els àpats d'aquests dies (perdoneu que us en treiem els noms, no fos cas que fos massa fàcil):

"La cena estaba terminada.
Los platos habían sido excelentes, los vinos exquisitos, Xxxx había servido la mesa admirablemente.
Todos estaban de buen humor y las lenguas empezaban a desatarse. El juez Xxxx, dulcificado por el delicioso vino de oporto, era espiritual e irónico; el doctor Xxxx y Xxxx le escuchaban con placer." (...)
"El general Xxxx, de espaldas a la chimenea, se atusaba su corto bigote blanco, la cena había sido espléndida y regocijábase de haber aceptado la invitación. Xxxx hojeaba el Punch, puesto con otros periódicos en una mesita cerca de la pared. El criado sirvió el café, negro, fuerte, ardiendo.
En resumen, todos los invitados estaban encantados de la vida, después de la copiosa y exquisita cena. Las agujas del reloj señalaban las nueve y veinte. En el salón reinaba un silencio... un silencio de confortable beatitud."

No se a casa vostra, però a la meva, aquestes festes res de silencio de confortable beatitud - més aviat es munta un guirigai de ca l'ample, d'aquells de migranya inmediata.
Però a l'escenari del llibre que us plantejem avui la pau dura poquet, doncs als pocs minuts, durant la plaent sobretaula i poc després d'un banal comentari sobre unes figuretes decoratives , un gramòfon fa de les seves...

«Señoras y caballeros. Silencio por favor.»

Igual que farem demà passat amb els segons que precedeixen les campanades, igual que a la NASA fan amb els cohets abans d'engegar-los cap a l'espai, igual que el mecanisme detonador a les pel.licules de Tom Cruise, a aquesta novel.la s'engega un inquietant compte enrere que ha creat escola.

I per celebrar que a aquestes alçades ja sabeu autor i títol, i assumint que "lo cortés no quita lo criminal" permeteu que - malgrat ens anticipem una mica - en pere i jo aprofitem un any més per brindar amb vosaltres i dessitjar-vos un

MOLT BON 2010!!

Extra de Nadal!

2009-12-22T00:04:00.006+01:00

M’ha semblat que aquestes dates, en què tradicionalment es parla de pau, eren poc adequades per fer-vos pensar en històries excessivament cruentes, així que he triat un llibre amb poca sang i força enginy, amb un detectiu aficionat d’aparença candorosa però sempre atent a tots els detalls. Un detectiu, a més, que, al contrari de tants altres que es mostren escèptics, descreguts o moralment opacs, no dubta a manifestar la seva fe cristiana des del catolicisme militant. Estic segur que sense haver llegit el fragment ja sabeu de qui es tracta. Us he triat tres paràgraf; el primer i el darrer (aquest absolutament lul·lià) amb una marcada càrrega ideològica, com correspon a tota l’obra d’aquest escriptor. Compte, es tracta no només de concretar l’autor i el títol del recull de narracions (12 en total), sinó també el nom d’aquesta història. Copio la traducció en castellà que és la llengua en què podeu trobar actualment –ho he comprovat- aquest volum a les llibreries.

Aristide Valentin era profundamente francés, y la inteligencia francesa es inteligencia pura i simple. No era una “máquina pensante”; esa es una frase estúpida del fatalismo y del materialismo modernos. Una máquina sólo es una máquina porqué no puede pensar. Pero él era un hombre pensante y un hombre elemental al mismo tiempo. Todos sus maravillosos éxitos, que parecían magia, eran el resultado de una lógica machacona, del pensamiento francés claro y vulgar. Los franceses conmueven al mundo no por ofrecer una paradoja sino por llevar hasta sus últimas consecuencias una perogrullada. Llevan muy lejos la perogrullada, como, por ejemplo, en la Revolución Francesa.

[...]

-Bueno, vinieron dos señores vestidos de negro –dijo el camarero-. Dos de esos sacerdotes extranjeros que andan por ahí. Tomaron un almuerzo barato, tranquilamente, y uno de ellos pagó y salió. El otro se disponía a unirse a él cuando miré de nuevo el cambio y me di cuenta que me había pagado casi tres veces de más. “Oiga”, le dije al tipo que ya estaba casi fuera del restaurante, “han pagado ustedes de más”. “Ah”, dice, tan tranquilo, “¿hemos pagado de más?” “Sí” le digo y cojo la cuenta para enseñarsela. Bueno, me quedé de piedra.
-¿Qué quiere usted decir? –preguntó su interlocutor.
-Pues yo habría jurado sobre siete biblias que había puesto cuatro chelines en esa cuenta. Pero vi que había escrito catorce chelines, tan claro como el agua.
-Y bien? –exclamó Valentin moviendose lentamente pero con ojos iluminados-. ¿Qué pasó?
-El sacerdote que estaba ya en la puerta me dice con toda tranquilidad: “Lamento confundir sus cuentas pero servirá para pagar la ventana”. “Qué ventana?”, digo yo. “La que voy a romper”, contesta, y golpeó ese bendito vidrio con su paraguas.

[...]

-Pero ¿cómo demonios conoce usted todos esos horrores? –exclamó Flambeau.
La sombra de una sonrisa cruzó el redondo y vacuo rostro de su clerical antagonista.
-Ah, gracias a ser un bobalicón célibe, me imagino –dijo-. ¿Niunca se le ha ocurrido pensar que el hombre que apenas hace otra cosa que escuchar los verdaderos pecados de los hombres no puede ignorar totalmente la maldad humana? Pero, en realidad, otro aspecto de mi trabajo, también, me confirmó que no era usted un sacerdote.
-¿Cual? –pregunto el ladrón, boquiabierto.
-Ataco usted la razón –dijo... -. Eso es mala teología.

Per si algú encara no ho té clar, us deixo dues escenes d’una pel·lícula de 1954 amb el protagonista interpretat per Alec Guinness. Gran actuació, però personatge físicament diferent a com la majoria de lectors imaginem el detectiu. Per cert, ja ens podrien passar aquests tipus de films per Nadal i no tantes històries moralitzants i horribles sobre l’esperit nadalenc que ataquen la nostra sensibilitat i la nostra intel·ligència.

Com que estic segur que aquests dies, una vegada fetes les compres, us sobrarà temps i no sabreu què fer a part d’endormiscar-vos en algun racó de casa per acabar de fer la digestió, us proposo un joc també senzill i innocent. Què serien les novel·les sense els detectius aficionats o professionals que resolen, o ho intenten, els casos que se’ls presenten? Alguns d’aquests herois han traspassat el paper i han estat interpretats en la pantalla, gran o petita; alguns fins i tot, són coneguts per gent que mai ha llegit cap obra seva. Bé, doncs us proposo que busqueu el creador de cada un dels personatges de més avall. Dotze detectius (s'ha colat algun criminal?), com els mesos de l’any (en podríem fer un calendari), tots clàssics, al menys amb 40 anys de vida, alguns fins i tot ja fa temps que han deixat el centè aniversari força enrere. Potser, tenint en compte les vostres dots detectivesques, la juguesca és massa senzilla, així que em permeto afegir que seran molt ben rebudes aquelles respostes en què es digui en quin any va néixer cada detectiu (no m’atreveixo a demanar el seu signe zodiacal). Va, venceu la mandra, investigueu!

Lew Archer, Martin Beck, pare Brown, sergent Cuff, John Archibald Dortmunder, C. Auguste Dupin, Sherlock Holmes, Jules Maigret, Philip Marlowe, Hercule Poirot, Tom Ripley, Nero Wolfe.

Per acabar, la xurri i jo –detectius aficionats amagats sota el pseudònim habitual- us desitgem que aquest Nadal gaudiu de la millor lectura criminal a la vora del foc, del radiador o sota el nòrdic calentó preludi de somnis de pau o de galets gegantins -compte amb l'escudella!- que us persegueixen immisericordes. I sobretot: feu bondat, que s'acosten els reis.

¿Otra vez en la cama con los zapatos puestos?

2009-12-14T21:40:00.017+01:00

"Cada mañana, a las nueve, nos observamos. Él permanece de pie ante mi escritorio, mirándome fijamente., no a los ojos sino un poco más arriba, justo en medio de la frente. "Soy un cretino", me dice, aunque no lo expresa con palabras.

Yo, sentado detrás de mi despacho a la mesa, le clavo la mirada en los ojos, ni más arriba ni más abajo: licencias del rango. "Sé que eres un cretino", le transmito, aunque tampoco pronuncio ni una palabra y es mi mirada la que habla. Mantenemos esta conversación diez meses al año - con la salvedad de los dos meses correspondientes a nuestras vacaciones - cinco días por semana, de lunes a viernes, sin intercambiar palabra alguna. "Soy un cretino." "Sé que eres un cretino."

Amb aquesta burocràtica indiferència comença en primera persona la novel.la d'aquest dimarts, que transcorre en primera persona del present. A aquestes primeres planes, i de manera gairebé naturalista, el protagonista descriu un dels seus subordinats i una de les petites coses que invariablement li torcen el dia:

"A cada comisaría le corresponde un cierto porcentaje de fracasados. No vas a tener sólo lumbreras., también has de cargar con algunos zoquetes. (él) pertenece a la segunda categoría. Entró en la Academia de Oficiales de Policía pero dejó los estudios colgados. Le costó Dios y ayuda alcanzar el grado de cabo, y con eso se quedó, sin ambición de progresar. Desde su primer día en la jefatura se cuidó de dejar bien claro que era un cretino, y yo lo valoré en su justa medida. Su franqueza, en efecto, lo libró de misiones difíciles, noches en vela, redadas policiales, persecuciones. Me lo quedé en el despacho. Algún que otro interrogatorio facilito, archivos, contactos con el forense o el ministerio. No obstante, dadas las deficiencias crónicas de personal y las carreras contrarreloj, él se ocupa diariamente de recordarme que es gilipollas, para que no vaya a encontrarse por error en algún coche patrulla.
Echo un vistazo a mi mesa y no veo el cruasán ni el café. Ésta es su única misión fija: traerme cada mañana el café y el cruasán. Levanto la cabeza y lo miro extrañado"

Aquest home tranquil, que menja crusans envasats (atenció, pista: un producte que el seu país exporta força), investiga lenta però incansablement assassinats encadenats i entrelligats en complexes trames internacionals, mentre entoma diàriament llargs embussos tancat al seu supermirafiori sense aire condicionat, remugant contra els semàfors, i amb el continu contrast realista de les trucades i els vespres familiars, on la xerrameca continua de la seva dona, dona de casa "clàssica" de la que depén totalment, el desmitifica amb la misèria de la rutin, mentre el martiritza amb saludables verdures bullides. Ell se n'escapa sempre que pot, i menja amb ànsia qualsevol cosa greixosa i suculenta- allà on viu menjar verdura bullida més que un càstig és un pecat!. Aquest parell discuteixen com els Roper, a tothora, però fan les paus quan a taula se serveixen tomàquets farcits. Fins que no arriba aquest moment, s'ignoren fent-se la punyeta: ella mira la tele a tot volum i ell s'estira al llit (amb les sabates posades) a llegir diccionaris. Cabut, amb tendència a la mala llet, aquest home invariablement es desfà quan al telèfon sona la veu de la seva única filla.

Quatre llibres, de moment, ens retraten una ciutat canviant - al darrer llibre, una altra de propera - a través dels ulls entranyables i tossuts d'aquest policia, que desfà amb paciència inesgotable el cabdell d'Ariadna dels crims més complicats. L'autor tampoc no és cap nen - ha treballat com a traductor i fent guions de cinema i tele.

I fins aquí les pistes... a veure, si us animeu i l'enxampeu!

supervenda català

2009-12-08T01:26:00.003+01:00

Juntament amb Pedrolo, un dels referents de la novel·la negra en llengua catalana i un dels divulgadors més coneguts del gènere. Escriptor de l’anomenada generació literària dels 70, cal destacar també la seva tasca incansable en la promoció no només de la llengua i la literatura, sinó de la cultura catalana en general. No crec que calgui dir res més per saber de qui es tracta: de fet, amb la primera línia seria suficient.

Una de les seves novel·les més conegudes, fa referència al meu signe del zodiac, però el fragment que deixo a continuació és d’aquella que comença amb una locució que no sé per què molts catalanoparlants s’entesten a escurçar, cosa que desperta el meu instint assassí, normalment força domesticat.

-L’hem trobat. Un brètol capaç de tot per una mica de diner; sembla prou espavilat, però no massa, just per fer la feina. A més, tinc bones referències d’ell: conec molt bé la seva germana...
- ...
- D’acord, demà. Fins demà, doncs.
Vaig esperar una estoneta, després del clic, meditant sobre allò que havia escoltat. La paraula bètol em coïa a les orelles. Perquè, evientment, el brètoll capaç de tot per una mica de calé, era jo. I no m’agrada que ningú em digui brètol. Ni davant la possibilitat de guanyar-ne de calents.

Des de Rússia, amb amor

2009-12-01T00:01:00.007+01:00

"- ¡Señora!, ¿le han dicho a usted que es insoportablemente hermosa?
La joven, que en efecto era muy bella, miró asombrada a aquel insolente y entreabrió su boquita de fresa con cierto temor. Su madura acompañante también se quedó pasmada ante descaro tan inaudito.
- ¡Desde que la he visto soy su esclavo! - continuó tanteando el desconocido, cuyo porte era más que presentable (patillas recortadas a la moda, frente amplia y pálida, y ardientes y fogosos ojos castaños)-. ¡Permítame depositar sobre su inmaculada frente un beso puro, un beso fraternal!
- ¡Señor, está usted completamente borracho! - reaccionó al fin la dama que hacía calceta, pronunciando las palabras con un fuerte acento alemán.
-¡Sí, estoy borracho..., pero de amor! - afirmó el descarado joven, y con el mismo tono artificial y lastimero exigió -: ¡Sólo uno, un único beso, o pondré fin a mi vida!"

Podrieu dir que aquesta escena, contemplada un maig assoleiat de finals del segle XIX, té un toc dramàtic, però si no heu llegit aquest llibre - primer d'una sèrie guiada pel mateix personatge, de la qual només alguns llibres han estat traduïts al castellà, i potser un parell al català (el d'avui sí - però jo no el tinc!) -, segurament no us imagineu cóm n'és, d'exagerada. Només dir-vos que la trama comença en un entorn burocràtic i fred, i que s'estèn per Europa de la mà d'un jovenet d'apariència apocada però extremadament brillant, amb una maledicció molt particular: és físicament invulnerable, gairebé inmortal.

Si l'heu llegit, a aquestes alçades del post ja haureu descobert l'enigma. Si no, us dono una pista per anar buscant:

Va, una darrera pista: en acabar el llibre, el jovenet apocat protagonista és un home de cabells blancs i amb el cor trencat.

Espero que aquest cop no us sigui tan fàcil com altres vegades. Si no us en sortiu, podeu demanar pistes als comentaris, si us cal - ja veurem amb el pere si les podem contestar en obert o en privat.
Bon dimarts criminal!!

Cel rogenc...

2009-11-24T02:34:00.007+01:00

Amb el vostre permís, avui em salto l’alternança idiomàtica.

Recordo, en les llargues nits d’hivern al poble, durant les vacances, que entre les meves lectures tenien un lloc preferent les històries policíaques franceses. Sovint es tractava de narracions ambientades en una ciutat petita de províncies on la vida transcorria amb total monotonia fins que es produïa algun crim; aleshores, la rutina es trencava i gairebé tothom es mirava amb desconfiança, les relacions més o menys plàcides i les vides insignificants dels personatge canviaven radicalment, secrets molt ben guardat, innocents o no, sortien a la llum. I jo m’imaginava que en la negror del meu poble potser algun dia es produiria un fet que el trasbalsés totalment. Espera vana.

Si en lloc de novel·les, parléssim de cinema, hauria deixat aquí una escena de Le Boucher, de Chabrol, però em conformaré amb una obra que he rellegit fa poc, senzilla però efectiva, en què els sospitosos dels crims són els mateixos membres de la família, que s’acusen i es defensen entre ells fins que es descobreix la veritat que evidentment no era la que el lector podia esperar en començar la investigació.

El gruix de la història passa en una casa de camp, on l’autor, que va escriure la seva primera novel·la l’any 1929, situa tres generacions de la família i desenvolupa la història. A continuació us deixo uns fragments del principi; podeu veure la presentació dels meus dos personatges preferits (tots són coneguts per un malnom):

El trenet local transportava una dotzena de viatgers; tres pageses amb cistelles, quatre pagesos amb bruses, altres tants caçadors, amb gossos mig adormits sobre els peus, i, sol, a l’únic vagó de “primeres i segones” un jove distingit que es feia les ungles.
Érem el 1920; s’acabava el setembre. Encara no eren les vuit del vespre i ja era negra nit; el cel estava cobert. De tant en tant la lluna sorgia d’un núvol, com si sortís d’un sac per enfonsar-se de seguida dins un altre. fugitivament la seva claror tocava els pollancres que alçaven la silueta elegant al llarg de la via fèrria.
[...]
El tren xiulà. Al seu davant apareixia una llum. Era tan baixa, que feia pensar en una llanterna oblidada en ple camp.
Amb presses, el jove s’allisà el cabell. El mirall li envià la imatge d’un cretí pretensiós: ell va somriure a aquesta imatge.
Una empenta brutal el llançà endavant. Una altra el llançà enrere, i el trenet s’immobilitzà. A l’andana, un empleat anunciava, amb ritme de baladrer, el nom d’aquella estació del sud-oest de França, perduda enmig dels camps.
-La Posta Perduda... La Posta Perduda...
[...]
En aquell moment una llum sorgí de les tenebres. Un home encenia una cigarreta amb un encenedor. Les nines dels seus ulls brillaven amb un esclat dur.
El personatge avançà. Era immens, quadrat. Una pell de cabra, que li queia fins als talons, feia la seva estatura més impressionant encara.
-Tu ets “El Senyoret”? –preguntà.

Per si us serveix, aquí teniu un fragment de la pel·lícula –és curiós com els personatges mai no acaben de coincidir físicament amb els que un imagina quan llegeix el llibre- en què us serà fàcil identificar “El Senyoret” i potser algun detall revelador. Si necessiteu més pistes...

Benvolguts i benvolgudes, com que em consta que alguns de vosaltres potser encara esteu esperant una nova pista definitiva, he decidit recordar-vos que si llegiu la pagina 234 de La Vie mode d'emploi, de Perec -Hachette, Le livre de poche- (obra que, com la Bíblia, no falta en qualsevol tauleta de nit) trobareu esmentades dues pel·lícules, una de les quals té el mateix títol que el llibre d'aquesta setmana.

Negritud a Manresa

2009-11-19T17:32:00.000+01:00

Hem pensat –segons com, és tant llarga una setmana sense cap estímul entremig!- que de dimarts a dimarts, si s’escau, i ara que tenim tot un bloc, podríem anar deixant alguna negritud que no fos la dels crims que els intrèpids detectius han d’esbrinar i concretar. Per posar un exemple, que us sembla d’allargar-nos a Manresa, on s’està celebrant des d’ahir, i fins al dia 22, el Festival Internacional de Cinema Negre. Potser el cap de setmana, que encara farà bon temps? Gran ciutat, Manresa, i massa desconeguda. El que no m’acaba de fer el pes és que a més del cinema del gènere es facin propostes de terror i de cinema fantàstic en general; per què no de cinema porno, que sovint té una relació ben directa amb el negre?

Doncs això, que de tant en tant anirem incloent petites falques publicitàries. Va bé?

Llena ese vaso de ron

2009-11-16T23:17:00.000+01:00

Lo peor de todo era la sensación de vacío. Mientras el timbre del reloj taladraba el cerebro del Conde, advirtiéndole: quince para las siete, quince para las siete, y los párpados luchaban por vencer el peso del sueño y la gravidez cercana de las cervezas, quince para las siete, el vacío iba recuperando su lugar como una mancha de petróleo súbitamente liberada que se extiende sobre el mar de la conciencia: pero se trataba de una mancha sin color, porque era el vacío y la nada, era el fin que siempre comenzaba, uno y otro día, con aquella implacable capacidad de renovación contra la que no tenía ni defensas ni argumentos válidos: quince para las siete era lo único tangible en medio del vacío.

Així es desperta a la pàgina 27 d'un llibre - que va rebre el premi Cafè de Gijón del 1995 i va ser editat per primer cop el 1997 - un policia resignat i bibliòfil, que creua durant uns dies la sordidesa de l'entorn homosexual a l'Havana de la mà d'un poeta extravagant i ressentit, també homosexual, (el Marqués), perseguit i anihilat pel govern durant dècades.

El Conde avança al present cercant pistes i apropant-se al cas enfonsant-se a la ment del Marqués, mentre retrocedeix a un passat on un Conde adolescent somniava amb ser escriptor. Un Conde que des de llavors conserva un gran amic, el flaco, amb qui beu i beu i beu (toma, toma y vuelve a tomar), sota la mirada complaguda i compasiva de la seva vieja, per oblidar i fer-lo oblidar les circumstàncies per les que ja no és "flaco".

El Conde fa de policia quan no està suspès de càrrec per molestar les forces vives de l'Havana. Mogut per un instint de perdiguer que no el deixa descansar un cop enfila la pista correcta, rumia passat i present mentre investiga l'assassinat un jove de casa bona insòlitament transvestit amb un espectacular vestit vermell. Un cas on el Marqués esdevé un personatge clau i obsessionant que el guia a trobar de qui ha estat la mà que ha estrangulat l'Alexis, i mentre tant ens permet acompanyar-lo en un passeig fatigós, calorós, resacós i decadent per l'Havana.

Més que els seus assaigs sobre el poeta José Maria Heredia, el que ha fet famós al seu autor fora de Cuba és la saga del Conde. I res més, us deixo una banda sonora que a mi em sembla que li escau... ànims, que us he deixat mooooltes pistes!!!

comença el joc

2009-11-10T09:01:00.001+01:00

Avui estrenem en aquest bloc la sèrie de negra o criminal que durant nou dimarts he anat pujant a provisionals (o saragatona, si he de fer cas del que diu la gent). Parlo en plural perquè en aquesta nova etapa formo equip amb la xurri, a qui la majoria ja coneixeu, i no sé si tindrà ganes d’afegir-se algú més.

Els sistema és el de sempre, es tracta de triar un fragment d’una novel·la del gènere negre, criminal, de misteri, o denominacions semblants i deixar unes quantes pistes, a ser possible que es puguin seguir a través d’un buscador. I quan s’ha trobat la solució, nom de l’autor o autora i títol de la novel·la, s’escriu als comentaris amb totes les consideracions que semblin pertinents –o impertinents-. De moment procurarem alternar novel·les escrites en català amb novel·les escrites en altres llengües. Un llibre cada setmana.

És possible que el joc sigui més divertit per als qui el construïm, perquè ens dóna l’oportunitat de remenar i repassar obres que ja hem llegit o estem llegint que per als participants, que de sobte potser es troben un material estrany que no té cap altre al·licient que el de seguir unes pistes. Ja es veurà.

Com que avui estrenem aquí i toca una novel·la en català, potser val la pena començar amb la primera en aquesta llengua que va aparèixer a “La cua de palla”, l’any 1965. Jo la vaig llegir molt després. El seu autor va tocar pràcticament tots els gèneres i registres literaris i tenia tant seguidors incondicionals com detractors igualment pertinaços.

Si no hagués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.
S’havia assegut al banc de davant la parada de l’autobús i, amb una cama sobre l’altra, s’espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l’avinguda. Mai no havia vist unes cames tan meravelloses. Ni uns genolls tan bonics.
Després, quan va aixecar-se, vaig comprovar que no m’havia equivocat. Duia una faldilla curta, més aviat cenyida, i el cos era digne de les extremitats que mostrava tan generosament. El ventre era llis, d’adolescent, i això posava més en relleu les anques arrodonides que, després de perllongar unes cuixes que s’endevinaven llargues i nervioses, morien en una cintura breu. Més amunt, les sines inflaven la brusa blanca que contrastava amb el seu rostre bru, il·luminat per uns ulls immensos i maliciosos.