dimarts, 26 d’abril del 2011

M'avorreixen les perruqueries


Encara que tots tenim les nostres preferències en literatura negra i de misteri, no només d'autors sinó d'estils, i sovint quan fem les tries solem anar sobre segur perquè llegir hauria de ser sobretot un plaer, a vegades fem tastets de novetats que ens criden l'atenció, però sobre les quals no tenim cap referència, o cap que ens sembli prou fiable. I anem llegint:



Desenredé la mata de Carolin, espesa y de un rubio oscuro. Bonito pelo. Debería ser liso, como planchado. El corte rigurosamente simétrico, japonés. Lo peine hacía arriba, desde la raya, trazada en el medio, y empecé a alinear los largos desde atrás.


[...]


Después del secado, estiré el pelo de Carolin mechón por mechón con la plancha de alisar y apareció ese brillo peculiar. Me gustó. En menos de dos horas había logrado algo nuevo. Una pequeña sensación. Bea acarició con admiración el pelo de Carolin y lo examino en el espejo.


-Tom, esto no lo hace nadie como tú. Estás fabulosa, Carol.


El corte era riguroso, el cabello con flequillo, recto en los largos y con brillo negro. Pero lo mejor era que había acentuado la simetría coloreando las puntas.



Molt bé, ja sabia que el protagonista era un perruquer (que fos homosexual no tenia cap importància), però trobar la narració-descripció de la seva feina a la perruqueria cada dos per tres em resultava més aviat fatigós, per bé que algú pot dir que es tracta de donar versemblança a l'acció o de mostrar l'ambientació adequada. I que si els productes de perruqueria i les revistes de moda i la  desfilada... I, finalment,el perruquer més que a partir de les seves dots detectivesques, descobreix l'autora del crim perquè tantes confidències com li arriben han de donar el seu fruit. En fi, em sembla que és el primer cas, per dir-ho d'alguna manera, del perruquer, però estic segur que serà el darrer que jo llegiré. Potser algú de vosaltres té més bona opinió -o més paciència- d'aquesta novel·la que és poc negra i amb un misteri que tant és que es descobreixi com que no.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Dones de l'est

- On vas de vacances?
- Aquest any no vaig enlloc, tinc mandra d'organitzar tota la parafernàlia del viatge, estic cansada
- I no t'agradaria marxar?
- Doncs igual si, si m'ho donessin fet. De fet fa temps que penso que m'agradaria anar a l'est. No et se dir on, sóc un desastre en geografia, i tot se'm barreja
- És que des de finals dels anys vuitanta ens van canviar tots els atles mentals i no hi ha quí s'aclari. Fins llavors era fàcil: dos blocs antagònics: l'Europa Occidental i l'Europa Oriental. Però Gorbatxov es va inventar la glasnost, van enderrocar el mur de Berlín, es va dissoldre la URSS, es va extingir el Pacte de Varsòvia...
- Ja... totes aquelles fronteres que sempre ens havíem imaginat amb filferros plens d'espines, soldats amb metralladores, ponts llargs emboirats on intercanviar presoners, murs de pedra... res de res
- Jo sempre m'havia imaginat l'Europa de l'Est com me l'havien volgut dibuixar els guionistes de Hollywood a les pel•lícules sobre la Guerra Freda: gent vestida de gris, famèlica, que mai somreia, que tenien les mirades tristes darrera les seves ulleres de filferro, que semblaven mancats de sentiments.
- Si, tristos, sobre tot molt tristos. Gent cansada, esgotada, poc lúdica, mancada d'alegria, opaca. El cinema devia fer la seva, però no només, no sé d'on més ens venien aquestes imatges de manca de vida. Segur que a l'altre banda del telò d'acer també devien anar de parranda, no?
- No se, suposo. L'agost de 1996 vaig conèixer una persona del bloc comunista. Es deia Olga, tenia vint anys i treballava de cambrera en un bar de la terra de la boira, on vaig a vegades per fer un cafè a mitja tarda. No anava vestida de gris (acostumava a portar uns jeans i un top negre). No semblava famèlica (tenia corbes per on derrapar amb la imaginació, era més alta que jo i lluïa una papallona tatuada en el mateix lloc on el meu cos presenta una cicatriu per una operació d'apendicitis). Somreia eternament. La seva mirada era alegre, sense necessitar unes ulleres de filferro, i semblava sobrada de sentiments.
- Què maca, no? Devies bavejar... jaja
- Doncs si, vaig prendre molts cafès aquells quinze dies d'agost de 1996, mentre ella darrera la barra (quan no hi havia massa clients a qui fer cas) m'explicava coses de la seva ciutat: que havia treballat de caixera en un supermercat abans de fugir amb un visat turístic sis mesos enrere, que buscava una vida millor, que no enyorava res d'allí, tret del seu gos...
- I que va passar?
- Doncs que després va desaparèixer. El propietari del bar em va explicar que la policia l'havia detingut per no tenir els papers en regla, i que l'havien expulsat del país. Mai no n'he sabut res més d'ella.
- Vaja. I d’on era l’Olga?
- Doncs de la ciutat bàltica que surt al títol del llibre que li vaig demanar prestat a la MK fa dues setmanes. Mira, el tinc aquí.
- Deixa-me’l veure!
"Atravesaba uno de los parques de la ciudad, no recordaba cuál, cuando cayó en la cuenta de que era una ciudad con muchos perros. No se trataba sólo de la jauría de perros invisibles que le perseguían a él, sino también de otros, reales y comunes, con los que la gente paseaba y jugaba. En el parque se detuvo a contemplar a dos perros enzarzados en una violenta pelea".
- Ah, jo també l’he llegit, m’encanta aquest llibre. Té uns quants anys ja, no? és dels primers, si no el primer...
- Passa el 1991, en dues ribes del mar Bàltic, una ocupada per un país de l'Europa Occidental i l'altre per un de l'Europa Oriental. I el prota passa de la seva petita ciutat de l'estat del benestar a un petit país que viu la caiguda del comunisme.
- Crec que tot comença amb un bot salvavides i els cadàvers de dos homes que apareixen a la platja entre la boira, oi?
- Si, i el cas l'obliga a viatjar. Té molta por, s'endinsa en un món desconegut i tancat, un sistema molt controlat políticament, amb una manca de llibertat que el sorpren, li costa d’entendre.
- I el contrast del poc valor de la vida. Recordo la sensació de perill durant tota la història, por i valor barrejats durant tot el llibre.
- És maca la història amb la Baiba, que no va vestida de gris, que no sembla famèlica, que somriu i plora, que no té la mirada trista darrera d'unes ulleres de filferro. Que sent.
- Sàpigues que ho he gravat tot i ho faré servir per al dimarts de sang.
- Vols dir que no li sabrà greu al pere que et faci la feina?
- Espero que faci la vista grossa, com que ja està acostumat a que li colin coses de la Wiki com a treballs originals… El que crec que creurà és que li vols prendre el paper de poli bó, que ho poses sempre molt fàcil, paseante.
- Vols dir?
- I tant! Ja veuràs com tots encertaran el títol de la novel•la, l’autor, el detectiu i fins i tot el número de pàgines del llibre. Ets un tou.
- Bé, jo vaig passant que és tard
- Doncs fins la propera !

dimecres, 13 d’abril del 2011

Vol accidentat

Reordeno vells exàmens:

Per què a la novel·la només hi ha un capítol narrat en tercera persona...?

No crec que aquesta pregunta serveixi de res a l'hora de concretar l'autor i la novel·la.

A veure:

-Ep! -vaig fer-. Espera un moment. Això no té gens de gràcia.
-Tens tota la raó -em va dir el primer. El seu aspecte era repulsiu i encara m'apuntava amb la pistola.
Per primera vegada vaig començar a agafar-m'ho seriosament.
-No em voleu pas matar, oi?
-Ara ho has entès -va comentar l'altre.

I de seguida començarà la fugida d'aquest pobre desgraciat, com si fos un colom innocent que haurà de fer les mil i una per no caure en les mans dels ocellots que el persegueixen. Aquesta va ser, ja fa anys, una de les meves novel·les preferides de l'autor (m'estranya que no l'hagi preguntat aquí ja, o sí?). Un escriptor que va morir el darrer dia de desembre de 2008 i que va publicar la seva obra amb molts pseudònims. És possible que molta gent no l'hagi llegit, però deuen ser pocs els que no han vist alguna pel·lícula basada en obres seves, com , per exemple, aquesta (o la seva versió en anglès):



Quant al títol de la novel·la del fragment, entenc que seria difícil si no fos perquè pràcticament ja l'he deixat en el paràgraf anterior.

dimarts, 5 d’abril del 2011

L’enamorat a la place des Vosgues.

Si alguna vegada em toca una Primitiva, cosa francament difícil segons les lleis de la probabilitat, busqueu la meva residència a la place des Vosges. És la plaça més antiga de París, dissenyada a principis del segle XVII. Des dels seus porxos s'accedeix a uns jardins presidits per quatre fonts on tot és amable. Hi ha nens jugant, mentre les seves mares llegeixen el Vogue darrere les ulleres fosques. Hi ha turistes disparant les seves càmeres japoneses. Hi ha ancians prenent el sol als bancs.

La novel•la de la què us vull parlar passa a finals dels anys 30, just abans de la Segona Guerra Mundial. Succeeix en una place des Vosgues on tot és amable. Hi ha nens jugant, mentre les criades fan ganxet. Hi ha turistes disparant les seves càmeres americanes. Hi ha ancians prenent el sol als bancs.


Un d'aquests senyors grans va cada tarda al mateix banc, i s’asseu un munt d’hores sense parlar amb ningú, sense fer res. La seva actitud crida l'atenció de la dona del comissari protagonista de la novel•la, mentre l’observa per la finestra del seu domicili que dóna a la plaça. Fins que li comenta al seu marit que hi ha alguna cosa inquietant en aquell home d'edat avançada. El policia li fa broma amb que potser s'ha enamorat d'ella.


"Era junio. El tiempo era particularmente cálido y toda la policía judicial únicamente se entretenía con las vacaciones. A veces, en plenos bulevares, se veían personas con la chaqueta al brazo y la cerveza corría a oleadas en todas las terrazas.


-¿Has visto a tu enamorado? -preguntó el comisario, plantado ante la ventana y enjugándose la frente.


Nadie hubiera podido decir en aquel momento que venía, tras una estancia de horas, de aquella especie de laboratorio anticriminal que es la policía judicial, de inclinarse sobre los aspectos más sombríos y los más descorazonadores del alma humana".



Un dia, l’home vell del banc es queda quiet per sempre. Li han disparat un tret. Directe al cor.


La novel•la curta del prolífic autor en llengua francesa, però que no és francès (va morir a Lausanne, sense ser tampoc suís), transcorre íntegrament a la place des Vosgues. Com gairebé sempre, la protagonitza el seu famós comissari que fuma en pipa. Però aquesta vegada, pren un gran protagonisme la seva esposa. Potser per això, el seu cognom de casada apareix en el títol de la novel•la.


Us demano: títol de l'obra, nom de l'autor i a quina ciutat va néixer el 1903.



PD de la X: Obviament haureu reconegut l'estil: és el paseante, que, com és bona gent, sap que el temps m'escasseja i em fa un cop de mà, sense que li demani, perquè descansi i perquè no em senti culpable d'endarrerir els dimarts fins dijous. M'ha dit que impostés l'autoria si volia, però no puc: ni que volgués m'hagués quedat tan ben escrit. A més, s'atrapa abans a un mentider que a un coix. Gràcies, paseante, ets un sol.