dimarts, 29 de juny del 2010

Allà fora

Testimonio amb distància el bon temps a través de les finestres (les de casa, les del cotxe, les del despatx), els anuncis de l’IKEA (visca el middsommar!), els newsletters del Lidl (ombrel·les, tovalloles i flotadors d’oferta), el mundial de futbol (la remor llunyana de vuvucelas i els clams unànimes d’eufòria - gol?) i els blogs aliens (descrivint camps, flors, fogueres, platges, sols i llunes).

Un pic de feina m’ha fet retrobar aquest any les hores interminables d’estudi al juny, intentant ignorar les revetlles i les festes del gruix dels mortals, que gaudien la seva llibertat durant la transició entre la primavera i l’estiu. Intentant trobar hores de silenci urbà que no interferissin el meu recitar de llistes i classificacions, descripcions i diferencials. El sentit del deure em lligava a la cadira, fullejant i intentant retenir per sempre més a la memòria milers i milers de fulls plens - essencialment - de desgràcies alienes detalladíssimament descrites i meticulosament subratllades, coses que devia tenir sempre en ment d’ara endavant.

Avui triava un llibre de dimarts entre els records d'estiu malbaratat, i m’ha vingut al cap la protagonista d’aquesta llarga sèrie de llibres. Tal com la descriuen (meticulosa, perfeccionista, treballadora, responsable), la puc imaginar també estudiant i sentint-se una mica formigueta treballadora, tancada i envejant les festes d’estiu de les cigarres - allà fora. Però aquí s’acaben les nostres semblances, doncs ella és alta, estilosa, rossa i primeta, ha triat viure entre morts (paradoxa en aquesta professió, i una cosa que mai se m’acudiria), sent la necessitat de dur un cotxe luxós i gairebé nou, i para molta atenció a ser elegant vestint.

De manera una mica semblant a cóm la Petra Delicado te a Fermín Garzón, ella te un company prou bastot, gros i mal vestit, poc refinat i bon detectiu, que contrasta amb la seva exquisidesa. Una neboda homosexual i enrolada a la marina, i un nuvi que es dedica a fer perfils psicològics de criminals a l’FBI completen el repartiment habitual de papers. Cal destacar la tendència que té de posar-se en perill a gairebé tots els seus llibres, doncs és estrany el cas en el que el criminal no intenta assassinar-la a la feina o a casa, o té una fixació patològica amb ella. Un pel massa, si em permeteu.

Per assignar-vos un nou perrito piloto us demanaria aquest cop el nom de la protagonista i el seu company habitual, el nom de l’autora dels llibres (que crec que no em cauria massa be, un cop llegit el que hi ha sobre ella a la wiki), i el títol del primer dels seus llibres, que precissament es va publicar l'any 1990, el darrer que jo recitava llistes interminables de desgràcies alienes tancada a casa, suportant la xafogor i intentant ignorar que - allà fora - les platges s'omplien i sonaven els petards de revetlla.

dimarts, 22 de juny del 2010

dos en un

Ja fa anys, quan les novel·les policíaques del color que sigui encara valien cent pessetes, és a dir, menys d’un euro, una de les meves col·leccions preferides era “Selecciones del Séptimo Círculo”, d’Alianza Emecé, dirigida originàriament per Jorge Luis Borges y Adolfo Bioy Casares. I en aquesta col·lecció tenia un autor preferit, o, més ben dit, dos autors que eren el mateix, és a dir... Bé, m’estic embolicant. De fet, tant com les històries d’aquest(s) escriptor(s), m’agradaven els seus dos detectius, un dels quals s’inspirava sens dubte en la figura de Chesterton:

Un gran mechón de cabellos, años atrás grisáceo y ahora blanco, le caía sobre una oreja. Su bigote de bandido tenia las puntas caídas. La cara enrojecida, resplandecía detrás de la gafas. Desaliñado en su traje de alpaca negra, con su otra mano sobre el brazo del bastón, estaba parado, cimbreándose como un gran elefante.
Hasta a esa avanzada hora de la noche no disminuía su parecido con Papá Noel o el viejo Rey Cole.

No cal dir que el corpulent detectiu acabava resolent els casos més misteriosos, de la mateixa manera que ho feia en les novel·les del mateix escriptor, però que era un altre, el seu homòleg també conegut com “El Viejo” i inspirat, segons diuen, en Churchill:

Sanders penso que era un espactáculo impresionante. Gordo, con la piernas abiertas en el borde de la zanja como un luchador exhasto, con su cabeza calva que brillava malignamente y su blusa agitándose Sir...

No se m’acudiria demanar-vos a quines novel·les pertanyen aquests dos fragments, però sí el nom dels detectius i dels seus (seu) creadors (creador).

Uf, recordant aquestes novel·les m’imagino com un vell elefant, això sí, una mica desmemoriat.

dimarts, 15 de juny del 2010

No se si ve al cas

Aquests dies, per motius que m'obsessionen - però que ara no venen al cas - estic més pendent que mai del pas del temps i de la meva pròpia edat. Coses de l'egocentrisme, el neuroticisme i un aïllament social relatiu del que me'n culpo en un 98,7% (per quantificar una mica).

El cas és que això - que no ve al cas - fa que em fixi intensament en coses relativament anecdòtiques, que normalment veig però no miro, o miro però no processo, com ara la filiació i les dades administratives a la contraportada de llibres que endreço a casa. I és que per motius que m'obsessionen - ja he dit que ara no venen al cas? - necessito imperiosament posar un extrem ordre extern, potser per ajudar-me jo mateixa a posar una mica d'ordre intern al meu terrao. I és que, durant les darreres setmanes, uns quants motius - ei, que no venen al cas! - fan que dugui una mica fluixos uns quants cargols d'aquells que diuen que van a les temples i que deuen ser essencials per tal de mantenir una correcció conductual dins els paràmetres de la normalitat. Però això (tot el paragrafot), em temo, potser no ve al cas.

Disculpeu, doncs, si ja l'heu llegit, i deixeu-me, doncs, que us compensi recomanant-vos el segon dels deu excel·lents llibres escrits a quatre mans per una parella de periodistes rojus i nòrdics, nòrdics i rojus, que es van conèixer i enamorar a l'editorial on treballaven, i que van escriure aquesta sèrie de llibres que (no ho dic jo només) ho deixa gairebé tot sembrat ja.
Tot sembrat en el sentit de novel·la negra moderníssima i costumista, social i compromesa - anacrònica en els detalls dels telèfons, els tèlex i els passaports, la manca d'Europa i les fronteres, la lentíssima maquinària de l'era pre-informàtica, tan lluny dels CSIs de Miami, Las Vegas, NY i Horacios varis.
I també tot sembrat pel naixement del primer personatge introvertit i un pel trist que immediatament us recordarà un altre actualment famosíssim, de caràcter tan semblant i origen tan proper que semblen cosins, veïns, o amics i residents a Torrevieja (Alicante), tot i que - cronològicament - l'altre és molt més jove.

Aquest llibre de l'any 1966, no us costarà gens trobar-lo a les llibreries (l'han reeditat recentment) i tampoc us costarà trobar-lo googlejant. Espero. I és de llei dir-ho: aquest llibre mai l'hagués endreçat a casa (després d'haver-lo llegit amb gran plaer) sense la recomanació - intensa i intensament encertada- del pere, que en sap un munt. Gràcies, com sempre.

Ja sabeu: els dos autors, el nom de l'inspector i el títol del llibre us proporcionaran - si sòu ràpids - un altre gosset. Hauré de parlar amb l'Emily per que em faci una edició especial. I bon dimarts, que això si que ve al cas... tot i que per l'hora que és, potser ja no tant... bona setmana, doncs.

dimarts, 8 de juny del 2010

personalitats

Diu l’amic paseante en un comentari que les meves propostes negres són complicades de seguir fins arribar a esbrinar autors i llibres. No ho sé, potser sí, però sempre procuro deixar pistes suficients perquè sense sortir de casa s’arribi a descobrir tot, o quasi tot.

Avui, per exemple, torno als clàssics, a l’època en què els detectius i els criminals començaven a aparèixer en la ficció i creaven escola. Autor francès i protagonista lladre però cavaller, fins i tot podríem dir que patriota. El protagonista va aparèixer per primera vegada per encàrrec, a proposta de Pierre Lafitte, fundador de “Je sais tout”, que volia per a la revista un personatge típicament francès que pogués competir amb Sherlock Holmes, però... Us deixo un fragment en què el president d’un tribunal mostra el desconeixement de la identitat del personatge que s’està jutjant, encara que potser ni tan sols estaven jutjant el personatge que pensaven que era. Òbviament escric un nom que no és el del protagonista, però tot i així m’he permès fer un petit joc d’aquells de quan érem petits en els quals canviàvem amb una certa lògica unes lletres per unes altres (alfabet català):

- ¿Baudru, Desiderio? ¡Ah! Muy bien. Como es, aproximadamente, el octavo nombre que usted se aplica y que sin duda es tan imaginario como los demás,nosotros nos atendremos, si usted no tiene inconveniente, al de I. Nerup, bajo el cual es usted más ampliamente conocido.

El presidente consultó sus notas y prosiguió:
- Porque, a pesar de todas las investigaciones, ha sido imposible el reconstruir la identidad de usted. Usted presenta el caso bastante original en nuestra sociedad moderna de no tener ningún pasado. Nosotros no sabemos quién es usted, de dónde viene, dónde transcurrió su infancia, y en resumen, nada. Usted surgió deun golpe, hace tres años, procedente no se sabe exactamente de qué medio, para revelarse súbitamente como I. Nerup, es decir, un extraño compuesto de inteligencia y de perversión, de inmoralidad.
- Los datos que poseemos sobre usted antes de esa época son más bien suposiciones. Es probable que el llamado Rostat, que trabajaba hace ocho años al lado del prestidigitador Dickson, no era otro que I. Nerup. Es probable que el estudiante ruso que frecuentaba hace seis años el laboratorio del doctor Altier, en el hospital Saint-Louis, y que a menudo sorprendió al maestro por el ingenio de sus hipótesis sobre la bacteriología y la audacia de sus experiencias en las enfermedades de la piel, no era otro que I. Nerup Y I. Nerup era igualmente el profesor de lucha japonesa que se estableció en París mucho antes que aquí se hablase de jiujitsu. I. Nerup, creemos nosotros, era el corredor ciclista que ganó el Gran Premio de la Exposición, cobró los diez mil francos y no volvió a aparecer más. I. Nerup puede ser también aquel que salvó a tantas personas sacándolas por el pequeño tragaluz en el incendio del Bazar de la Caridad... y luego las desvalijó.

Y después de una pausa, el presidente concluyó:
- Así es esta época que parece no haber sido más que una preparación minuciosa para la lucha que usted ha emprendido contra la sociedad, un aprendizaje metódico en el cual usted llevaba al grado máximo su fuerza, su energía y su habilidad. ¿Reconoce usted la exactitud de estos hechos?

Ah, i des d’aquí: http://www.ebooksgratuits.com/ebooks.php us podeu baixar alguns dels seus llibres en francès, entre altres el del fragment anterior, que jo m’he baixat en espanyol.

dimarts, 1 de juny del 2010

L'home tranquil

Compensant absències passades, aquesta setmana reincideixo en el plantejament del sagnant enigma literari.

I continuant per la meva preferència per detectius (que no assassins) en sèrie, i la meva debilitat per autors castellanoparlants que m'apropen al costumisme de la vida castissa peninsular, aquest cop he triat un inusualment amable i tranquil detectiu extremeny, una persona assenyada, calmada i empàtica, educada i observadora, lluny del que hom esperaria trobar com a detectiu de províncies. Viu a un indret inventat però molt plausible, que, segons el seu autor, és una síntesi del paissatge del nord d'Extremadura on els components ficticis de la seva orografia impedeixen identificar la seva ubicació exacta.

Aquest home civilitzadíssim té una part dels tòpics negres de l'home sol i solitari, reflexiu, i compren profonament les relacions i els caràcters dels actors a cada escena, fins arribar a la deducció lògica dels fets, gairebé sense adonar-se'n, gairebé sense que ens en adonem.

" C. sabía que ya no iba a ceder, que la mujer no lograría convencerlo. Durante unos instantes se miraron con desprecio, envueltos en olores - sudor contra perfume- y ropas - el limpio atuendo informal contra el mono encofrado en polvo y cemento - y actitudes -la arrogancia del matón contra el ruego femenino - tan opuestos que parecían un hombre y una mujer de épocas y continentes distintos.
El detective la vio caminar deprisa hacia el coche sin despedirse, con la cabeza agachada, como si ocultara las lágrimas. Sólo se permitió una mirada intensa y breve sobre el muchacho que se había erguido y apretaba el pico entre las manos con tanta fuerza que incluso desde donde él estaba podía ver los nudillos blanquecinos."

D'aquest assossegat, raonable i pensador detectiu he llegit fins ara tres històries que - drames apart, donc no en va són històries d'assassinat - m'han tramés una agradable sensació de pau i tranquil.litat. Espero trobar aviat les altres tres històries on viu aquest tipus, i que encara no he llegit. Si pot ser, i no és molt demanar, les versions electròniques (sí, ja sóc addicta a l'e-book, però això és una altra guerra). Encara hi ha tres llibres més d'aquest mateix autor, però no comparteixen el protagonista, al menys segons diu la wiki, així que no els tinc (de moment) prioritzats. I és que m'encapritxo amb els personatges, què hi farem.

Ja sabeu, nom del detectiu, de l'autor, del llibre... = gosset volador.