De vegades un personatge ens agrada per identificació, perquè en compartim alguna característica personal. Això sense dubte m’apropa a les dones detectius, especialment si son desmanegades, mengen malament i desendreçadament, i són de caràcter una mica esquerp.
La protagonista d’aquesta sèrie es talla els cabells ella mateixa, amb les tisores de les ungles, devora entrepans de mantega de cacahuet amb pepinillos, i a la seva trentena aprecia l’atractiu dels ulls blaus del seu octogenari llogater. El seu cercle d’amics i la seva dieta habitual es completen amb una hongaresa de mitjana edat, hostessa d’un bar llerdós d’escudelles espesses i contundents.
Duu un munt de trastos al cotxe (un escarabat), incloent una màquina d’escriure, paquets de fitxes de cartolina, una pistola automàtica, un raspall de dents i una muda, perquè mai se sap. Em fascina el seu vestit multiús, un vestit negre impossible d’arrugar, que tant serveix per un còctel com per una entrevista de feina (no he parat fins trobar-ne un de semblant), i el seu uniforme de feina: texans i un jersei de coll alt negre.
I n’envejo la disciplina per córrer cada matí els seus cinc quilòmetres per la platja, per desfer-se de les calories dels xuts d’ hamburgueses especials amb doble de formatge i patates greixoses, que es cruspeix com a premi de tant en tant, mastegant amb la boca ben plena, i engolint amb autèntic plaer.
La nostra noia viu a Califòrnia, i des de qualsevol telèfon recull els missatges dels seus clients, que centralitza un servei de mensafonia. Ni mòbils, ni ordenadors, ni cap modernitat encara, les històries d’aquesta investigadora privada propensa als embolics ocorren en un punt indeterminat del temps, a principis dels anys 80.
Malgrat els seus ingressos habituals provenen de petits encàrrecs de l’asseguradora "La Fidelitat" , ja siguin seguiments de fraus relacionats amb accidents de trànsit, o l’entrega de citacions judicials, té una especial facilitat per a complicar-se la vida a partir d’un encàrrec directe aparentment innocu, per 30 dòlars l’hora, més despeses.
Mentre investiga a fons amb els mètodes pedestres de l’era pre-internet (trucades telefòniques, consulta de guies telefòniques i registres de propietat, favors per trobar el propietari d’un número de matrícula, vigilància de portes, fotos en paper), sol rebre senyals del seu encertat instint, que li avisa que alguna cosa no marxa bé, però no sol fer cas a temps, i sol acabar fugint o enmig d’una baralla i rebent de valent, sempre a punt de la catàstrofe total.
Però sobreviu als seus casos, en realitat molt nombrosos. I malgrat els que heu llegit algun dels seus llibres ja no necessiteu més pistes, us deixo la seva petita biografia, resum, escrit a la portada, de l’introducció del llibre d’avui (versió castellana, que és la que tinc a casa):
"Soy investigadora privada, con licencia en California. Tengo 32 años y dos divorcios. No tengo hijos, ni animales domésticos, ni plantas. Anteayer maté a alguien, y no consigo quitarme ese peso de encima."
dimarts, 26 de gener del 2010
dimarts, 19 de gener del 2010
un exquirient estranger entre litocèfals, hematòfags i csisòduls
No sé si canviar la novel·la que tenia pensada, perquè la Júlia –sí, tu-, la nostra fidel visitadora i magnífica encertant diu que no li agraden gaire les policíaques situades en passats remots. I és clar, si una història ambientada al segle XIV li sembla excessivamnet llunyana, què pensarà de la meva proposta, en la qual el protagonista resol, entre altres, un assumpte que afecta Juli Cèsar i Cleopatra? Però no hi puc fer res: ja és dimarts i fa dies que tinc els dos fragments copiats.
Avui he triat una novel·la que se suposa que està destinada als joves, però que com que les bones novel·les no tenen destinataris, o ultrapassen les intencions inicials, crec que pot ser una bona lectura per a totes les edats, fins i tot per a la gent que no té especial predilecció per la novel·la criminal. Jo, com potser la majoria de vosaltres, no n’havia sentit parlar i la vaig descobrir en una de les fullejades de llibreria que tots els lectors fem a l’atzar de tant en tant. Em va semblar excel·lent. Trama, ritme, estil, ambientació... Una recreació interessant i divertida de l’ambient romà. A més, que el seu autor fos un notari vaig pensar que garantia l’exactitud de la realitat narrada (al fet que fos valencià no li vaig saber trobar cap plus).
El protagonista és un grec que sobatdament rep la notícia que un oncles seu, que s’havia establert a Roma, ha mort i l’ha fet hereu. Per tal de recollir l’herència, viatja a la capital de l’Imperi i les seves primeres impressions de la ciutat i dels romans –recordem que ell ve de la vella, culta i sosfisticada Atenes- és més aviat decebedora (per cert, es nota que nosaltres som hereus directes dels romans):
Deia el meu amic Meríones, filòsof del Liceu, que els romans es classificaven en litocèfals, hematòfags i crisòduls. Les categories no eren excloents, és a dir, cada individu podia pertànyer simultàniament a dues d’elles. Aquells que reunien en la seva persona les tres característiques, cap de pedra, menjador de sang i serf de l’or, eren els romans químicament purs, cridats al cursus honorem. El cert és que Meríones era un filòsof de poca volada, que es feia dir del Liceu perquè tenia una petita vil·la molt a prop, i hi havia sospites serioses que mai no havia estat a Roma, però en el moment de trepitjar per primer cop el solar de l’Urbs, vaig dedicar un record a la classificació que havia fet dels seus habitants.
Per acabar-ho d’adobar, resulta que el seu oncle li ha deixat un habitacle insignificant, una esclava que no sap quin servei li pot fer i uns deutes dels quals s’ha de fer càrrec. A més, descobreix que Alcímenes exercia un ofici, estrany, nou, únic:
- Quin consultori?
-Treballava d’exquirient.
-No n’he sentit mai parlar d’aquesta professió.
-Era l’únic que l’exercia a Roma.
-Què fa un exquirient?
-Resol misteris.
-No ho entenc.
-De vegades passen coses estranyes. Algú roba una joia sense deixar rastre, o es comet un crim i ningú sap qui pot ser l’assassí. Aleshores les víctimes o els hereus acudien a Alcímenes i ell desentortolligava l’enigma.
-I el pagaven per això?
-Esplèndidament.
Ep! Pagaven esplèndidament? I vet aquí que el protagonista en lloc de tornar a Atenes (ho podria fer sense pagar els deutes de l’oncle?) decideix agafar els casos pendents i acceptar-ne de nous, entre ells el que li proposa Juli Cèsar. I ja tenim el segon exquirient de la història de la humanitat que, amb ajudes diverses, assoleix un èxit notable malgrat la seva inexperiència i escepticisme inicials. Llàstima que de tot això no en parlin els llibres d’història i ni tan sols ho esmentin els poetes clàssics.
Malgrat les aparences, avui l’enigma és fàcil de resoldre. Només cal posar una –una sola- paraula a Google i cas enllestit: autor i obra. En temps de Diomedes era molt més difícil.
Avui he triat una novel·la que se suposa que està destinada als joves, però que com que les bones novel·les no tenen destinataris, o ultrapassen les intencions inicials, crec que pot ser una bona lectura per a totes les edats, fins i tot per a la gent que no té especial predilecció per la novel·la criminal. Jo, com potser la majoria de vosaltres, no n’havia sentit parlar i la vaig descobrir en una de les fullejades de llibreria que tots els lectors fem a l’atzar de tant en tant. Em va semblar excel·lent. Trama, ritme, estil, ambientació... Una recreació interessant i divertida de l’ambient romà. A més, que el seu autor fos un notari vaig pensar que garantia l’exactitud de la realitat narrada (al fet que fos valencià no li vaig saber trobar cap plus).
El protagonista és un grec que sobatdament rep la notícia que un oncles seu, que s’havia establert a Roma, ha mort i l’ha fet hereu. Per tal de recollir l’herència, viatja a la capital de l’Imperi i les seves primeres impressions de la ciutat i dels romans –recordem que ell ve de la vella, culta i sosfisticada Atenes- és més aviat decebedora (per cert, es nota que nosaltres som hereus directes dels romans):
Deia el meu amic Meríones, filòsof del Liceu, que els romans es classificaven en litocèfals, hematòfags i crisòduls. Les categories no eren excloents, és a dir, cada individu podia pertànyer simultàniament a dues d’elles. Aquells que reunien en la seva persona les tres característiques, cap de pedra, menjador de sang i serf de l’or, eren els romans químicament purs, cridats al cursus honorem. El cert és que Meríones era un filòsof de poca volada, que es feia dir del Liceu perquè tenia una petita vil·la molt a prop, i hi havia sospites serioses que mai no havia estat a Roma, però en el moment de trepitjar per primer cop el solar de l’Urbs, vaig dedicar un record a la classificació que havia fet dels seus habitants.
Per acabar-ho d’adobar, resulta que el seu oncle li ha deixat un habitacle insignificant, una esclava que no sap quin servei li pot fer i uns deutes dels quals s’ha de fer càrrec. A més, descobreix que Alcímenes exercia un ofici, estrany, nou, únic:
- Quin consultori?
-Treballava d’exquirient.
-No n’he sentit mai parlar d’aquesta professió.
-Era l’únic que l’exercia a Roma.
-Què fa un exquirient?
-Resol misteris.
-No ho entenc.
-De vegades passen coses estranyes. Algú roba una joia sense deixar rastre, o es comet un crim i ningú sap qui pot ser l’assassí. Aleshores les víctimes o els hereus acudien a Alcímenes i ell desentortolligava l’enigma.
-I el pagaven per això?
-Esplèndidament.
Ep! Pagaven esplèndidament? I vet aquí que el protagonista en lloc de tornar a Atenes (ho podria fer sense pagar els deutes de l’oncle?) decideix agafar els casos pendents i acceptar-ne de nous, entre ells el que li proposa Juli Cèsar. I ja tenim el segon exquirient de la història de la humanitat que, amb ajudes diverses, assoleix un èxit notable malgrat la seva inexperiència i escepticisme inicials. Llàstima que de tot això no en parlin els llibres d’història i ni tan sols ho esmentin els poetes clàssics.
Malgrat les aparences, avui l’enigma és fàcil de resoldre. Només cal posar una –una sola- paraula a Google i cas enllestit: autor i obra. En temps de Diomedes era molt més difícil.
dilluns, 11 de gener del 2010
Once upon a time...
Sabeu que per a poder calcular distàncies i volums és absolutament necessari fer servir els dos ulls?
Imagineu doncs, què us passaria si la vostra feina i la vostra vida depenguessin d'aquesta habilitat (per exemple: sou capità d’arquers al segle XIV), però en un descuit al campament menyspreeu el perill, i una dona us fereix a l'ull a traïció:
"Con dos, una carbonilla en uno no le impedía ver. Era una mera molestia, pero ahora lo volvía tan impotente como un niño.
La oscuridad completa. La sabía posible. La muerte también era posible.
Todo había cambiado."
Som a una notable i important ciutat d'Anglaterra. Inútil com a guerrer i adolorit, el gal·lès s'ha d'adaptar a la seva nova situació. El seu senyor l'envia en missió secreta a una vila per destapar una trama d'intrigues, però aquesta aviat es barreja amb morts accidentals que en realitat no ho són, crims violents i desesperats i incendis purificadors i fanàtics, herbes remeieres i verins, secrets gelosament guardats, fidelitats, infidelitats, pecats, penitències, església, corrupció i traïcions d'estat.
"Buscó el pote de ungüento y lo olió: caléndula y miel y... algo más. La miel ocultaba lo otro. Cogió un poco con el dedo y se lo aplicó. Sintió calor, un hormigueo y después entumecimiento. Matalobos. Debía tener cuidado. El acónito podía matar."
L'arquer investiga i poc a poc resol la trama, i de pas resol també el que serà la seva vida d'ara endavant i els personatges que la guarniran.
"Las campanas cesaron. En el silencio que siguió se oyó el susurro de muchos pies calzados con sandalias a lo largo de los corredores de piedra mal iluminados. La compañía de hombres de ropa oscura entró en la capilla también iluminada con velas y se disperó por las filasde bancos, simpre en silencio y casi sin mirarse. (...) miró alrededor y vio hombres en su mayoría con las capuchas bajas y las cabezas inclinadas. Nadie tenía prisa ni irritación, nadie buscaba un sitio mejor: todos se movían con humildad y callada obediencia. (..) se sintió colmado por un sentimiento de paz y comprendió el atractivo de la vida monástica. Cuando empezaron a cantar el oficio sintió el corazón más ligero."
No us deixeu enganyar per la pau monàstica, que només és un miratge. D'aquest arquer reconvertit en expert detectiu en podreu llegir als 6 títols que hi ha publicats en castellà (n'hi ha 7 en anglès), Es veu que triomfa als estats units que dona gust. I sembla que encara pot fer-ho més, tant com la seva autora vulgui escriure encara (que és prou jove).
Imagineu doncs, què us passaria si la vostra feina i la vostra vida depenguessin d'aquesta habilitat (per exemple: sou capità d’arquers al segle XIV), però en un descuit al campament menyspreeu el perill, i una dona us fereix a l'ull a traïció:
"Con dos, una carbonilla en uno no le impedía ver. Era una mera molestia, pero ahora lo volvía tan impotente como un niño.
La oscuridad completa. La sabía posible. La muerte también era posible.
Todo había cambiado."
Som a una notable i important ciutat d'Anglaterra. Inútil com a guerrer i adolorit, el gal·lès s'ha d'adaptar a la seva nova situació. El seu senyor l'envia en missió secreta a una vila per destapar una trama d'intrigues, però aquesta aviat es barreja amb morts accidentals que en realitat no ho són, crims violents i desesperats i incendis purificadors i fanàtics, herbes remeieres i verins, secrets gelosament guardats, fidelitats, infidelitats, pecats, penitències, església, corrupció i traïcions d'estat.
"Buscó el pote de ungüento y lo olió: caléndula y miel y... algo más. La miel ocultaba lo otro. Cogió un poco con el dedo y se lo aplicó. Sintió calor, un hormigueo y después entumecimiento. Matalobos. Debía tener cuidado. El acónito podía matar."
L'arquer investiga i poc a poc resol la trama, i de pas resol també el que serà la seva vida d'ara endavant i els personatges que la guarniran.
"Las campanas cesaron. En el silencio que siguió se oyó el susurro de muchos pies calzados con sandalias a lo largo de los corredores de piedra mal iluminados. La compañía de hombres de ropa oscura entró en la capilla también iluminada con velas y se disperó por las filasde bancos, simpre en silencio y casi sin mirarse. (...) miró alrededor y vio hombres en su mayoría con las capuchas bajas y las cabezas inclinadas. Nadie tenía prisa ni irritación, nadie buscaba un sitio mejor: todos se movían con humildad y callada obediencia. (..) se sintió colmado por un sentimiento de paz y comprendió el atractivo de la vida monástica. Cuando empezaron a cantar el oficio sintió el corazón más ligero."
No us deixeu enganyar per la pau monàstica, que només és un miratge. D'aquest arquer reconvertit en expert detectiu en podreu llegir als 6 títols que hi ha publicats en castellà (n'hi ha 7 en anglès), Es veu que triomfa als estats units que dona gust. I sembla que encara pot fer-ho més, tant com la seva autora vulgui escriure encara (que és prou jove).
dimarts, 5 de gener del 2010
previsions de futur
Que tal prova l’any nou? De veritat que us heu plantejat propòsits d’aquells de...? Bé, bé, bé... No oblideu que les coses són el que són o el que aparenten i nosaltres també.
Havia pensat que com que aquesta és la primera sang vessada el 2010 podríem començar-la amb una lectura novíssima, amb la tinta –vermella- ben fresca, però després se m’ha acudit tot el contrari, que estaria bé posar un fragment de la novel·la que algunes històries del gènere consideren la primera, amb les prevencions que es vulgui. Es tracta d’una obra que no tenia una pretensió detectivesca sinó de plantejament d’una situació social prèvia a la de resolució dels conflictes i les injustícies existents en el seu moment. M’atreviria a dir que l’autor era un visionari avançat al seu temps, tot i que desgraciadament els temps posteriors no li donaran la raó, i que avui poca gent el recorda i encara menys el llegeix. Curiosament, gairebé tothom ha llegit o ha vist al cinema una novel·la famosíssima de la seva filla.
No sé si la novel·la (del pare), de la qual deixo el fragment més avall, s’ha traduït mai al català i em sembla que actualment només es pot trobar en castellà en una col·lecció de novel·la gòtica. Desconec també si he posat pistes suficients, de manera que m’atreveixo a deixar-ne una d’insòlita que –atents als noms propis- us pot conduir indirectament a l’autor i, de seguida, a l’obra. L’article de Gregorio Luri, a més de contenir una pista circumstancial, crec que hagués interessat al nostre escriptor que no dubto que hagués polemitzat amb ell segurament per arribar a conclusions semblants.
Una altra pista: el nom i cognom del personatge del títol de l'obra comparteix inicials amb l’autor però amb l’ordre invertit.
-Falkland –dijo el senyor Clare tras un momento de abstracción-, noto que me estoy muriendo. Es extraña esta enfermedad. Ayer me parecía que estava completamente sano, y mañana no seré más que un cadáver. ¿Qué singular es la raya que separa la vida y la muerte de los mortales! Estar en determinado momento alegre, activo, ocurrente, con multitud de conocimientos a disposición de uno, capaz de deleitar, ilustrar y animar a los hombres, y ser al momento siguiente un estorbo exánime y repugnante sobre la faz de la tierra. Ésa ha sido la historia de muchos hombres y va a ser la mía.
La filla de l’autor, en canvi, va escriure que la ratlla entre la vida i la mort podia ser inexistent si es tenien els mitjans adequats per traspassar-la. Preveure les conseqüències de la transgressió era més complicat.
Havia pensat que com que aquesta és la primera sang vessada el 2010 podríem començar-la amb una lectura novíssima, amb la tinta –vermella- ben fresca, però després se m’ha acudit tot el contrari, que estaria bé posar un fragment de la novel·la que algunes històries del gènere consideren la primera, amb les prevencions que es vulgui. Es tracta d’una obra que no tenia una pretensió detectivesca sinó de plantejament d’una situació social prèvia a la de resolució dels conflictes i les injustícies existents en el seu moment. M’atreviria a dir que l’autor era un visionari avançat al seu temps, tot i que desgraciadament els temps posteriors no li donaran la raó, i que avui poca gent el recorda i encara menys el llegeix. Curiosament, gairebé tothom ha llegit o ha vist al cinema una novel·la famosíssima de la seva filla.
No sé si la novel·la (del pare), de la qual deixo el fragment més avall, s’ha traduït mai al català i em sembla que actualment només es pot trobar en castellà en una col·lecció de novel·la gòtica. Desconec també si he posat pistes suficients, de manera que m’atreveixo a deixar-ne una d’insòlita que –atents als noms propis- us pot conduir indirectament a l’autor i, de seguida, a l’obra. L’article de Gregorio Luri, a més de contenir una pista circumstancial, crec que hagués interessat al nostre escriptor que no dubto que hagués polemitzat amb ell segurament per arribar a conclusions semblants.
Una altra pista: el nom i cognom del personatge del títol de l'obra comparteix inicials amb l’autor però amb l’ordre invertit.
-Falkland –dijo el senyor Clare tras un momento de abstracción-, noto que me estoy muriendo. Es extraña esta enfermedad. Ayer me parecía que estava completamente sano, y mañana no seré más que un cadáver. ¿Qué singular es la raya que separa la vida y la muerte de los mortales! Estar en determinado momento alegre, activo, ocurrente, con multitud de conocimientos a disposición de uno, capaz de deleitar, ilustrar y animar a los hombres, y ser al momento siguiente un estorbo exánime y repugnante sobre la faz de la tierra. Ésa ha sido la historia de muchos hombres y va a ser la mía.
La filla de l’autor, en canvi, va escriure que la ratlla entre la vida i la mort podia ser inexistent si es tenien els mitjans adequats per traspassar-la. Preveure les conseqüències de la transgressió era més complicat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
